Dialecte andalús

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Àrea d'ús de l'andalús i àrea de sibilants especials andaluses
Mapa de distribució de seseig i ceceig a Andalusia.

L'andalús és un dialecte o varietat lingüística[1] històrica de la llengua castellana, que dins d'Espanya es parla a Andalusia, Ceuta, Melilla i per andalusos emigrats principalment a grans ciutats espanyoles.[2][3] També es parla a Gibraltar, un territori britànic d'ultramar i conviu a Portugal a l'est de l'Algarve en poblacions limítrofes a Huelva. Lingüísticament comparteix moltes característiques amb les varietats usades en zones d'Extremadura, Castella-la Manxa i la Regió de Múrcia. Existeixen nombrosos registres del dialecte andalús en l'Atles lingüístic i etnogràfic d'Andalusia. De vegades se l'ha denominat «modalitat lingüística andalusa».

Contingut

Aspectes històrics, socials i culturals[modifica]

Notícies històriques[modifica]

Existeixen notícies literàries històriques que apunten d'antic l'existència a Andalusia d'una manera particular de parlar el castellà, especialment tocant a lèxic i fonologia.[4] 

Consideració lingüística i context lingüístic[modifica]

Del punt de vista lingüístic, pels seus trets fonètics, lèxics i morfològics diferencials de la resta de parlars peninsulars, les parles d'Andalusia presenten tendències comunes com el ieisme i l'aspiració de /-s/ (trets existents també en el sud de Castella-la Manxa, Madrid, Murcia i Extremadura).[5]

L'andalús com a dialecte dins de l'espanyol[modifica]

Dialectes de l'espanyol a Espanya (i altres llengües peninsulars).

D'un punt de vista diacrònic, l'andalús presenta trets clarament distintius respecte del castellà septentrional. En el primer cas, es defensa que l'andalús és un dialecte que prové del castellà històric, entès com la varietat lingüística primigènia amb més pes específic en la formació de l'idioma espanyol. En el segon cas, es defineix a l'andalús com una varietat lingüística provinent de la llengua castellana pròpiament dita, entesa aquesta com el sistema lingüístic normatiu i culte que, basat en el castellà primigeni, es va anar conformant intel·lectualment al llarg de la història mitjançant la síntesi d'elements provinents de les varietats dialectals de la Península Ibèrica, l'aportació d'elements d'altres llengües espanyoles i l'influx de diverses llengües estrangeres.

Del punt de vista sincrònic, l'andalús es diferencia significativament de la llengua castellana acadèmica o normativa. En aquesta mateixa perspectiva, existeixen diferències entre l'andalús i els altres dialectes del castellà que existeixen a Espanya que són més o menys significatives segons els casos.

La projecció de l'andalús a Canàries i Amèrica[modifica]

Àrees del domini de l'espanyol que presenten aspiració de /-s/ postvocàlica.

La relació del dialecte andalús amb els dialectes de l'espanyol existents fora de la Península Ibèrica és molt més gran que la que aquests tenen amb les variants dialectals de la meitat nord d'Espanya. El dialecte canari, el castellà xilè, el peruà, el del Riu de la Plata o el del Carib, entre altres, tenen en comú amb l'andalús alguns trets molt característics, com el ieisme i l'aspiració de /-s/ postvocálica. [cal citació]

La diversitat interna de l'andalús[modifica]

L'andalús és un dialecte oral que mai no ha estat unificat ni normalitzat oficialment. Per això, els seus trets característics es presenten diferentment al llarg del territori d'Andalusia, la qual cosa al seu torn dificulta la tasca de reglar-lo. Aquesta diversitat interna fa que alguns estiguin en contra de la denominació "dialecte andalús", i prefereixin referir-se a la realitat lingüística de la regió usant el terme de "les parles andaluses". No obstant això, l'andalús presenta una gran uniformitat del punt de vista lingüístic, puix que les principals divergències que s'hi observen són d'ordre fonètic, i solen estar causades per les mateixes tendències. A més, aquestes divergències se superposen les unes a les altres, formant un entramat en el qual no es poden establir fronteres clares, com traspua en l'apartat següent.

Descripció lingüística[modifica]

Fonètica i fonologia[modifica]

El castellà d'Andalusia es caracteritza sobretot per l'ús d'al·lòfons i pronunciacions peculiars de molts fonemes que tenen articulacions lleugerament diferents en els dialectes septentrionals d'Espanya. És a dir, les diferències són abans de res fonètiques, i més secundàriament fonològiques, morfològiques o sintàctiques. Són precisament aquests trets fonètics peculiars el més definitori de l'espanyol d'Andalusia. També existeix un cert nombre de formes lèxiques característiques d'Andalusia (de vegades compartides amb els dialectes americans).

Molt poques de les característiques fonètiques que es troben a Andalusia són pròpies de tota la regió, essent-ne la majoria restringides a certes àrees. La seva distribució geolectal i sociolectal diferent en molts casos es produeix també en altres dialectes del castellà de la península ibèrica no tan estudiats com els d'Andalusia.

Quant al sistema fonològic pròpiament dit, totes les variants d'Andalusia tenen 17 fonemes consonàntics /B D f G k l m n ñ p ɾ r s t x I/. Algunes àrees es conserven restes de l'antiga /h/, procedent de /f/ llatina, i s'hi pronuncia:

pronunciació aproximada


pronunciació AFI


pronunciació septentrional


"jarina" [haɾína] [aɾína]
"jierro" [hjéro] [ʝéro]
"juimos" [hwímɔ(h)] [fwímos]

Quant a les vocals existeixen canvis més notoris. Així a Andalusia Oriental ha aparegut un vocalisme amb vuit vocals:[6]

Anterior Central Posterior
Tancada i u
Semitancada i.॥॥ o
Semioberta ɛ ɔ
Oberta æ a

Característiques fonètiques generals[modifica]

L'andalús (i en part altres varietats peninsulars meridionals) es caracteritza per ser més innovador en la seva pronunciació que els dialectes del nord. Més concretament, en termes articulatoris l'andalús mostra una major tendència a l'afebliment o la reducció de certes consonants, per la qual cosa s'allunya en major mesura de la pronunciació suggerida per l'ortografia estàndard que altres dialectes. Algunes característiques generals molt comunes que caracteritzen les varietats meridionals són:[7]

  1. Absència de contrast entre /s/ i /θ/, per la qual cosa casa i caza tenen la mateixa pronunciació (que difereix entre les variants amb ceceo a les variants amb seseo).
  2. Existència d'aspiració /h/ o pèrdua de /s/.
  3. Lenició de /x/ en [h], per exemple a Andalusia Oriental mujer es pronuncia [muˈhɛ] o [muˈhɛ].
  4. Velarització de /n/ final en [ŋ] (amb possible nasalització de vocals) així la paraula pan es pronuncia com a [paŋ] o [paŋ].
  5. Neutralització o falta de contrast entre /l/ i /ɾ/ davant consonant (exemple: i[ɾ] niño), en posició final absoluta la neutralització es pot produir per pèrdua total del so cantar [kan̪tá] o a la zona oriental [kan̪tá] i hospital [opːitá] o a la zona oriental [ɔhpitæ]
  6. Síncope de /d/ intervocàlica, com en comido [komío], cadena [kaéna] o callada [kaʝ̞á].
  7. Debilitament de /ʧ/ en [ ʃ ] en la part més meridional d'Andalusia (exemple: muchacho [muʃáʃo] ).

Amb el pas dels anys, l'escolarització i la major presència de mitjans de comunicació que usen el dialecte estàndard, moltes de les anteriors característiques tendeixen a tenir una distribució diglòssica i moltes ja són infreqüents en la parla formal, en la qual es presenten amb major freqüència trets típics del castellà estàndard.

Igualació de /l/ i /ɾ/ implosivas[modifica]

En moltes àrees d'Andalusia és freqüent la substitució de /l/ per /ɾ/ especialment en posició interna de paraula. No obstant això, aquesta confusió no és universal en tota Andalusia, en funció de la classe social i el nivell de cultura, pot desaparèixer.

El canvi invers, /ɾ/ succeïda de consonant per /l/, és bastant menys comuna. Només s'utilitza aquest recurs quan la /ɾ/ s'anteposa a la /l/.

Igualació dels sons de /s/ i /θ/ inicials o intervocàlics[modifica]

Tendència que es resol mitjançant ceceig o seseig. Encara que no influeix en cap cas en l'ortografia de les paraules.

Igualació de la doble ela i de la ye[modifica]

Ieisme a Espanya.

Conversió del diftong /ie/ en /ye/[modifica]

La 'i' del diftong /ie/ passa a ser un so semiconsonàntic, similar al /je/ del francès o l'anglès.

Conversió del diftong /ue/ en /we/ i /ua/ en /wa/[modifica]

La 'o' del diftong /ue/ passa a ser un so semiconsonàntic, similar al /we/ de l'anglès. No és un so consonàntic ferm com el /gue/ de vergüenza. El mateix ocorre amb el diftong /ua/.

La síl·laba completa /bue/ també pren aquesta forma.

Pèrdua de la /ð/ intervocàlica[modifica]

Existeix una tendència generalitzada a la pèrdua de la [ð] intervocàlica, la pèrdua de [d] final i puntualment es produeix el cas de pèrdua de /d/ inicial.

Pèrdua de les consonants finals /r/, /l/ i /d/[modifica]

Pèrdua de la /n/ implosiva davant /x/ (No ocorre a la zona oriental)[modifica]

Se suprimeix la /n/ implosiva davant la /x/ (jota ortogràfica) aspirada o davant la 'g' que sona com a jota.

Pèrdua ocasional de la "r" simple (No passa a la zona oriental)[modifica]

La desaparició de la /ɾ/ intervocàlica no és un fenomen generalitzat però es produeix sovint en alguns mots.

Pèrdua puntual de la /n/ (no ocorre a la zona oriental)[modifica]

Existeix un cas puntual de caiguda de la /n/ intervocàlica.

Pèrdua puntual de la /m/ (No ocorre a la zona oriental)[modifica]

Existeixen un cas puntual de caiguda de la /m/.

Pèrdua de la /s/ entre consonants[modifica]

El so /s/ s'omet quan està situat entre consonants (l'assimilació i pèrdua del fonema /s/ es produeix en situacions extremes). No hi ha una omissió total: en l'andalús hi ha una reduplicació del so consonàntic per assimilació de l'aspiració, pren de vegades la seva zona d'articulació i manté a cops una lleu aspiració anterior a la consonant. Ex: [tohtá] o [to'tá]. Molts parlants andalusos utilitzen les dues realitzacions, i totes les formes comporten l'obertura de les vocals.

Andalusia es divideix en tres bandes: L'occidental, formada per les tres províncies extremes en les quals la consonant sonora no arriba a perdre's i sí que ho fa l'aspiració; l'oriental inclou de Còrdova fins a Almeria i genera consonants sordes de la parella formada per aspiració més consonant sonora; la central, illa formada per la costa del sol i la seva regió muntanyenca que s'endinsa lleument a la zona oriental i occidental i que comparteix característiques d'ambdues. 

Pèrdua puntual de la /o/

Existeix dos casos molt similars de pèrdua puntual de la /o/.

Pèrdua ocasional de la /e/[modifica]

L'article masculí singular "el", pot perdre la e quan precedeix a noms que comencen per vocal.

Pronunciació de la /s/ predorsal o coronal plana[modifica]

A Andalusia predomina la pronunciació de la /s/ predorsal i /s/ coronal plana, enfront de la /s/ apical que domina en la resta de l'Espanya peninsular. Tant els parlants seseants com els distingidors de /s/ i /z/ usen una d'aquestes esses. Així mateix, els ceceants n'usen alguna ocasionalment quan alteren la seva manera habitual de parlar en certs contextos o per motius fáticos.

Pronunciació de la ch fricativa (No ocorre a la zona oriental)[modifica]

Realització fricativa del so castellà "ch", arribant a sonar com la "ch" francesa, la "sh" anglesa o la "sch" alemanya.

Aspiració de la /x/ (jota)[modifica]

Pronunciació aspirada de la /x/ (jota ortogràfica) i de la 'g' quan sona com a jota, pronunciant una /h/ aspirada a la manera anglesa o alemanya (ḥ).

Aspiració de la /h/ procedent de /f/ llatina inicial[modifica]

Es conserva l'articulació aspirada de la "h" originada de la f llatina inicial que en espanyol és muda. En alguns casos, també s'aspiren altres hacs que no procedeixen d'efa llatina.

Aquesta aspiració s'ha considerat tradicionalment un tret molt característic dels andalusos i, per això, ha arribat a ser parodiada dins i fora d'Andalusia, usant-se en paraules que originalment no ho tenen.

Aspiració de la /f/ castellana.[modifica]

Aquest canvi és una generalització de l'aspiració f- > h- a posicions on el castellà estàndard no ho va sofrir particularment en les seqüències fue-, fui- que en algunes variants andaluses experimenten aspiració inicial:

Aspiració de consonants implosivas[modifica]

Les consonants implosives r, s, z, x, c, p, t, d, g, b, f i j s'aspiren. Aquesta aspiració modifica la consonant que la segueix geminant-la de manera variable segons les característiques d'aquesta consonant.

Aspiració de la /r/ implosiva succeïda de /n/ i /l/ (A la zona oriental es doblen la n i la l)

Davant les combinacions fonètiques /rn/ i /rl/ es produeix l'aspiració de la /r/ implosiva i la geminació de la /n/ o de la /l/.

Aspiració de la /s/ implosiva succeïda de /p/ i /k/ (c i qu)

Per efecte de l'aspiració de la /s/, la /p/ i la /k/ es geminen i passen a ser consonants aspirades, no oclusives.

Aspiració de la /s/ o /k/ ("c") implosiva succeïda de /t/

Per efecte de l'aspiració de la /s/, la /t/ es gemina i esdevé alveolar, no oclusiva

Un fenomen relativament recent és la transformació de la /t/ geminada en entorn aspirant [ht:] en una africada [t͡s][8]

Casos especials són les les fricatives (f, s, i z), en què la geminació substitueix gairebé completament l'aspiració.

Aspiració de la consonant implosiva succeïda d'oclusiva sonora /b/, /d/, /g/

En lloc de geminar-se, les oclusives sonores es transformen en fricatives.[9][10]

Aspiració de consonants finals i sandhi[modifica]

Les consonants finals s'aspiren de la mateixa manera que la implosives, i engendren els mateixos fenòmens de nasalització de les vocals precedents i de geminació de les consonants posteriors. És molt freqüent que no s'aspiri la /s/ final ni es nasalitzi la /n/ final d'una paraula si la paraula que segueix comença amb vocal. En aquests casos pot produir-se una resil·labització de les dues paraules afectades. Per exemple, mis ojos → "mi-so-ho(h)".

De vegades, els parlants andalusos pronuncien de la manera normativa espanyola consonants que habitualment aspiren, per a evitar l'ambigüitat de l'homofonia o a conseqüència de la diglòssia. Així, és habitual que la primera paraula implicada sigui encarregada de marcar el plural, mantenint-se la vocal final de la segona paraula lliure dels efectes de l'aspiració.

Heheig esporàdic[modifica]

Existeix una varietat en la realització de les sibilants denominada heheo, que consisteix en l'aspiració de la /s/ inicial o intervocàlica, produint un so igual a la /g/ o /j/ andalusa. Aquest fenomen es produeix ocasionalment entre els parlants que cecegen, segons la situació comunicativa i el grau de relaxació en la parla.

Nasalització per aspiració[modifica]

Molts estudis dialectològics han assenyalat la nasalització de l'andalús, tanmateix aquest fenomen no ha estat estudiat específicament. Sovint es produeix la nasalització a conseqüència de l'aspiració, tant en mots isolats com en la unió de paraules.[11]

Nasalització de les vocals que antecedeixen a /n/ final[modifica]

A més de la nasalització de vocals a conseqüència de l'aspiració de la consonants implosives, existeix un cas més de nasalització. En les paraules acabades en "n", aquesta consonant s'afebleix velaritzant-se o desapareix, provocant en tots dos casos la nasalització de la vocal que la precedeix.

Tendència a l'elisió i a la fusió de paraules[modifica]

Existeix a Andalusia una major tendència a l'elisió que en altres parts d'Espanya. A més de la desaparició de la preposició "de", corrent en tot el domini lingüístic espanyol, és molt freqüent a Andalusia la desaparició de la "e" de la preposició "en" si està antecedida per una vocal.

Morfosintaxi[modifica]

A diferència d'altres varietats peninsulars, l'andalús presenta una gran conservació en l'ús etimològic dels pronoms àtons le, la i lo, és a dir no hi ha leísmo, laísmo o loísmo en la major part del territori. La influència d'altres dialectes introdueix el leísmo en expressions com ara «le saludé» en lloc de «lo saludé».

En gran part d'Andalusia Occidental i alguns llocs d'Andalusia Oriental s'empra ustedes en lloc de vosotros, amb la particularitat que es produeix una solució mixta, usant ustedes amb formes verbals pròpies de segona persona del plural (vosaltres). Això contrasta amb l'ús a Amèrica Llatina on la forma vosotros i les seves formes associades verbals i pronominals han estat reemplaçades per ustedes.

En el mateix àmbit geogràfic, en les formes verbals pronominals i en la manera imperativa en segona persona del plural s'usa l'infinitiu seguit de -se, on en la resta de la península s'usa l'infinitiu seguit de -os.

L'ús de vostès per a referir-se a la segona persona singular sense distinció de formalitat també té lloc a Canàries i és l'única forma emprada a Hispanoamèrica, encara que en aquestes regions va acompanyat de formes verbals de tercera persona.

Semàntica i lèxic[modifica]

També hi ha particularitats andaluses pel que fa al lèxic i la semàntica.

Hi ha un lèxic andalús específic compost per paraules originades a Andalusia, així com per vocables d'ús característic en ella però d'origen àrab, mossàrab, llatí, romaní, etc.[14] Així mateix el dialecte andalús usa múltiples arcaismes propis del castellà antic. En molts casos, aquest lèxic es comparteix amb alguns dominis dialectals hispanoamericans. Nogensmenys, no tot el lèxic andalús està recollit en el diccionari de la RAE, essent-hi el nombre d'andalusismes presents lleugerament inferior al lèxic argentí, aragonès, castellà, xilè etc. És destacable el Vocabulari Andalús, publicat per Antonio Alcalá Venceslada el 1933.

Gramàtica[modifica]

El dialecte andalús no posseeix una gramàtica normativa diferent de l'espanyola. No obstant això, al llarg de la història s'han elaborat diverses propostes de gramàtica de l'andalús, que no van arribar a aprovar-se oficialment. L'última es va elaborar durant la II República espanyola, i va ser presentada a les Corts juntament amb un Estatut d'Autonomia per a Andalusia, però a causa de l'esclat de la Guerra Civil Espanyola, no es va arribar a aprovar.

Distribució geogràfica dels seus trets característics[modifica]

Els trets fonètics i fonològics del dialecte andalús tenen una distribució geolectal i sociolectal diferent. Molts d'aquests es troben també en altres parlars de l'espanyol d'Espanya.

Igualació de /l/ i /r/ implosives[modifica]

És comú en la major part del domini andalús. En certes localitzacions es fa la substitució de la /r/ per la /l/, fenomen molt comú en la República Dominicana, Puerto Rico i Cuba. Exemple: cuelpo en comptes de "cuerpo" o saltén en lloc de "sartén". Es produeix també en diverses variants a Extremadura de nord a sud, encara que allí aquesta igualació tingui menor vitalitat.

Igualació dels sons de /s/ i /θ/ inicials o intervocàlics[modifica]

En el mapa poden veure's a grans trets les zones d'Andalusia ceceants, seseants i distingidorrs. Noteu que Cadis és una àrea seseant encara que no aparegui reflectida en el mapa.

Pèrdua de la /d/ intervocàlica i inicial[modifica]

Elusion de la -d- en el español de Europa.png

Pèrdua de les consonants finals /r/, /l/ i /d/[modifica]

Es produeix en pràcticament tot el domini dialectal. La caiguda de la /d/ final és comuna a la major part d'Espanya. En algunes zones /r/ i /l/ s'igualen en /l/ en lloc d'ometre's. Després de la caiguda d'una /l/ o una /r/ la vocal sol mostrar-se més oberta, especialment a Andalusia Oriental.

Pronunciació de la /s/ predorsal o coronal plana[modifica]

La /s/ predorsal i la /s/ la coronal plana és un fet lingüístic propi d'Andalusia i zones disperses d'Extremadura.[15] El seu ús és majoritari a Andalusia, fins i tot a les zones distingidores de /s/ i /z/, no seseants ni ceceants (vegeu el mapa) i en els contextos conjunturals de parla emfàtica de parlants que habitualment cecegen, es troba un dels dos tipus de l'essa andalusa. No obstant això també es produeix de manera natural la /s/ apical en zones de serra Morena i en l'extrem nord-est. Fora d'aquestes zones minoritàries, l'ús de l'aquest castellana està restringit al parlar dels mitjans de comunicació i a situacions formals de diglòssia. Tanmateix, àdhuc en tals contextos, l'ús de l'essa predorsal o de l'essa coronal plana és majoritari.

Pronunciació de la /ch/ fricativa[modifica]

La pronunciació fricativa de la /ch/ també és un tret discontinu, que apareix a les províncies de Cadis, Sevilla i Màlaga, en els dos terços meridionals de la de Granada i testimonial en el sud d'Almeria. A Huelva, Còrdova i Jaén el seu ús majoritari es limita a algunes poblacions concretes.

Aspiració de la /j/[modifica]

Aspiración de -j- en el español de Europa.png

Aspiració de la /h/ procedent de /f/ llatina inicial[modifica]

A les zones rurals s'ha conservat més que en les urbanes, especialment a Andalusia Occidental. És un tret que també està present a Extremadura (extremeny i castúo), a Canàries, en asturià oriental i en bona part de Cantàbria.

Aspiració de consonants implosives[modifica]

Aspiración de -s- en el español de Europa.png

Aspiració de consonants finals[modifica]

Elusion de la -r en el español de Europa.png
Elusion de la -z en el español de Europa.png

Referències[modifica]

Notas[modifica]

  1. Véase la 2.ª y 3.ª acepción del término dialecto en el Diccionario de la Real Academia Española
  2. Véase la 3.ª acepción del término andaluz en el Diccionario de la Real Academia Española.
  3. En 1611 el andaluz ya se recoge como dialecto en el Tesoro de la lengua castellana o española de Sebastián de Covarrubias que dice: Dialecto, lo que es particular en cada lengua, y propio suyo, por donde distinguimos el Castellano viejo, y nuevo, el Andaluz y los demás, que aunque hablan un mesmo lenguage Castellano, tiene alguna manera de pronunciación, y formación de vocablos, en que nos distinguimos unos de otros, como entre los Griegos, los Átticos, Iónicos, Dóricos y Aeólicos [.
  4. "El andaluz es la avanzadilla del español del futuro" Pedro Carbonero.
  5. FERNÁNDEZ-SEVILLA, Julio «Objetividad y subjetividad. Datos para el nombre de un dialecto». Revista de dialectología y tradiciones populares, 32, 1/4, 1976. ISSN 0034-7981, p.173-184.
  6. Hualde, 2005, p. 130.
  7. Hualde, 2005, p. 22
  8. Moya Corral, Juan Antonio; Baliña García, Leopoldo I y Cobos Navarro, Ana María «La nueva africada andaluza». Las hablas andaluzas y la enseñanza de la lengua. Actas de las XII Jornadas sobre la enseñanza de la lengua española. Juan Antonio Moya Corral y Marcin Sosiński [Granada], 2007, pàg. 275--281 [Consulta: 25 febrer 2009].
  9. Alvar, Manuel «Notas de asedio al habla de Málaga». Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2007. Original: Puerta Nueva, revista de Educación. Juan Antonio Moya Corral y Marcin Sosiński [Alicante], marzo 1993, pàg. 6-13.
  10. Villena Ponsoda, Juan Andrés. Forma, sustancia y redundancia contextual: el caso del vocalismo del español andaluz. Málaga: Universidad de Málaga, 1987. ISBN 84-7496-146-7. 
  11. La nasalización es muy común en contextos de aspiración y se da también en Chile o en los dialectos caribeños.
  12. http://grupo.us.es/ehandalucia/images/mapa5.jpg
  13. http://grupo.us.es/ehandalucia/que_es_el_andaluz/05_gramatica_del_habla_andaluza_ext.html
  14. Diccionario o tesoro de andalusismos
  15. Canàries és un cas a part.