Diari de Barcelona

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Crystal 128 knode.pngDiari de Barcelona
Diari barcelona.jpeg
Portada del primer número del Diari de Barcelona
Tipus diari
Llengua castellà
Fundació 1792
Lloc de publicació Barcelona
Estat Espanya
Identificadors
ISSN 2254-5050
Modifica dades a Wikidata

Amb més de dos-cents anys d'història (des de 1792), el Diario de Barcelona (escrit en castellà) fou una de les primeres capçaleres que sortiren al carrer. Fundat per Pablo Ussón i Lepazarán el 1792. Durant una gran part del segle XIX es va convertir en el mitjà representant de la mentalitat liberal-conservadora de la burgesia catalana. Redactat inicialment en castellà, es va passar al català i al francès en el període d'ocupació napoleònica; posteriorment va tornar al castellà.

El 1814 Antoni Brusi i Mirabent va iniciar l'etapa més important del diari, que es va arribar a conèixer popularment com El Brusi. Antoni Brusi i Ferrer va continuar i millorar la tasca del seu pare. Iniciat el segle XX, el diari va entrar en decadència a causa de conflictes interns de la família Brusi. Es va convertir en un diari amb continus canvis de directors.

Amb l'esclat de la Guerra Civil, la seva producció es va aturar el 1937. Va renéixer el 1940 gràcies a la fidelitat a la causa monàrquica i al seu barcelonisme. El tiratge va anar disminuint i es van viure girs ideològics. Es van buscar fórmules diverses per mantenir la publicació. L'any 1985 l'Ajuntament de Barcelona en va comprar la capçalera. Va passar per diferents propietaris fins al 1994, any en què va deixar de publicar-se. Actualment la seva edició és on-line.[1]

Origen[modifica | modifica el codi]

Amb la victòria borbònica, el 1714 es va imposar una censura fèrria i la premsa, sense llibertat, pràcticament va deixar d'existir. Per editar un diari calia un privilegi, com el que va obtenir el Diario de Barcelona el 1792. El diari barceloní va ser, durant moltes dècades, el més antic viu que es publicava a l'Europa continental. Al llarg de tot el segle XIX tan sols hi va haver un curt període, dues dècades a tot estirar, en el qual els periodistes van poder exercir el seu ofici en llibertat.[2]

El Diario de Barcelona va sortir publicat per primera vegada al segle XVIII, l'any 1792. La iniciativa fou d'un tipògraf d'ofici, napolità però domiciliat a Barcelona, Pere Pau Usson. El diari va nàixer com una gaseta més de les que sortien a les grans ciutats espanyoles, degut a l'autorització concedida a Usson pel rei Carles IV. Sotmesa a tots els controls de censura que aleshores tenia qualsevol publicació, al principi era poc més que un recull d'informacions religioses, meteorològiques, portuàries i militars, inspirat en models estrangers.

Etapes, directors i canvis de nom[modifica | modifica el codi]

El 1814 el diari passa a ser propietat d'Antoni Brusi i Mirabent qui, en anys posteriors a la seva mort, deixaria el diari en mans dels seus descendents. Tan forta fou la vinculació d'aquesta família, que amb el temps l'històric diari va passar a conèixer-se amb el sobrenom de Brusi. Durant el segle XIX, el diari va adoptar una ideologia monàrquica, liberal–conservadora, posició que li garantí una continuïtat en el temps. En trencar-se el monopoli del qual havia gaudit el diari quasi fins a la mort de Ferran VII d'Espanya l'any 1833, va haver de renovar-se, també degut a la proliferació de capçaleres que van començar a aparèixer: El Correo Catalan, La Vanguardia, El Noticiero Universal o La Veu de Catalunya. Joaquim Roca i Cornet fou una de les figures imprescindibles en aquesta renovació, a la qual se sumaren les primeres crítiques musicals que Pau Piferrer va començar a incloure al diari, el qual va començar a editar també, paral·lelament al diari, fulletons i almanacs. Es convertí així en el primer diari espanyol que publicava relats i novel·les en fascicles.

Cap al 1854 el diari va defensar els valors conservadors. Un grup d'intel·lectuals es posà al front del projecte, amb Joan Mañé i Flaquer, Manuel Duran i Bas, i Josep Coll i Vehí. L'any 1865 Mañé fou nomenat director, càrrec que va ocupar fins a la seva mort, el 1902. El diari, que havia estat crític amb l'etapa revolucionària des del 1868 al 1874, va ser suspès en arribar la Restauració per dues vegades, i va canviar fins i tot de nom en una d'aquestes ocasions. Com El Catalán va sortir un parell de vegades l'any 1876.

Durant la direcció de Mañé el diari es convertí en un dels més influents del moment. Va defensar l'ordre, el regionalisme i una forma més moderna d'Estat. Amb la seva mort, el diari començà també una època de declivi que va deixar enrere els seus anys brillants. L'any 1906, una baralla interna dins la família Brusi va suposar l'oposició a arrenglerar el diari dins el moviment de la Solidaritat Catalana i el nou director, Miquel dels Sants Oliver, va marxar juntament amb Joan Maragall i altres redactors. Fins a la guerra civil, el Brusi no va ser més que un diari en decadència que vivia de la glòria del seu passat esplendorós.

Durant la Guerra Civil Espanyola, el Diario de Barcelona va deixar de publicar-se i fou transformat en òrgan del partit Estat Català. Poc després va passar a convertir-se en un diariet autogestionat. Fou l'octubre de 1937 quan va haver de plegar i no va ser fins tres anys més tard que Miquel Mateu i Pla, primer alcalde franquista de Barcelona i principal accionista del diari, el tornà a treure. El diari, va oblidar l'etapa decadent anterior i va tornar a revifar durant el franquisme, degut a la seva fidelitat a la causa monàrquica, el seu barcelonisme i el seu tarannà pro-aliat durant la Segona Guerra Mundial. A més, el 1950 la crisi del paper desapareix lentament i el diari torna a recuperar el seu volum inicial. A partir de llavors, començà a incorporar articles d'opinió i cròniques de Barcelona. A més, va incloure notes gràfiques d'actualitat. Durant els primers anys de la dècada dels 70, el diari va inclinar-se cap a l'esquerra i cap al desembre de 1977 els interessos de la propietat van xocar amb una redacció massa progressista. Per primera vegada es va produir una marxa col·lectiva de la major part dels treballadors. A l'octubre de 1980 el diari va deixar de publicar-se temporalment, però fou rescatat el 1982 per part d'uns antics empleats que l'editaren de manera autogestionada. No obstant això, el resultat fou un fracàs i el Diario de Barcelona va desaparèixer el 1984, essent adquirit per l'Ajuntament de Barcelona i cedit al Grupo Zeta. Sota aquesta nova editorial, va reaparèixer completament renovat i escrit íntegrament en català sota la denominació de Diari de Barcelona. Les baixes tirades van produir diferents crisis i el diari va renunciar al seu històric nom un any després del segon centenari. Tampoc amb el nou nom, Nou diari, les coses van millorar i el 28 de gener de 1994 sortí per darrera vegada al carrer. A partir de llavors, l'Ajuntament de Barcelona, que sempre va posseir una petita participació, va comprar la capçalera i va passar a publicar-se exclusivament com a diari online, centrat exclusivament a oferir diàriament continguts només de la ciutat de Barcelona. Des del juliol de 2009, aquesta web va quedar sota el control de Barcelona Televisió (BTV) i el diari va desaparèixer totalment.

Aspectes tècnics[modifica | modifica el codi]

Crònica 19, dibuix de Manuel Moliné i Muns.

Pel que fa a aspectes més tècnics, el diari ha passat per diverses modificacions al llarg dels més de dos-cents anys d'existència. Va començar publicant en castellà i sent, únicament, un diari a quatre pàgines, amb un format d'octau. Més endavant, passa a format foli per tornar, el 1814, altra vegada al format octau. El 1920 comença a publicar il·lustracions i torna al format foli, que seguirà mantenint fins a l'any 1965, que passarà a ser gran foli.

Així, durant la dècada dels anys vint el diari duplica el seu nombre de pàgines i incorpora una gran imatge en la portada, acompanyada d'un peu de foto explicatiu. Incorpora la publicitat comercial i cartells d'espectacles. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, i a partir d'una reial ordre, el diari deixa de publicar-se els dilluns i només un pocs periòdics ho poden fer. A finals del 35 va tornar a adoptar un nou format, que mantindria quasi intacte fins al 1960. Del 1940 al 1975 inclou a la portada gravats al buit, i el 1977 s'imprimia amb la tècnica de l'offset. El color es va incorporar com a novetat al diari l'any 1987.

Pel que fa a les edicions diàries, va començar publicant-se només de matí (1792), per passar a publicar-se al matí i a la tarda (1895-1908), seguint amb edicions de matí, migdia i nit (1909), tornant al matí i a la tarda (1919), i acabant essent de matí altra vegada (1920). Tots aquests canvis també es veuen en la paginació del diari, que va passar de 8-12 a una columna l'any 1810, a les 36-48 a quatre columnes l'any 1994.

Format[modifica | modifica el codi]

  • 1965-1977: 420 x 275 mm
  • 1977-1984: 285 x 255 mm
  • 1987-1991: 430 x 310 mm
  • 1991-1992: 420 x 290 mm

Números[modifica | modifica el codi]

  • Primer número: 1 d'octubre de 1792
  • Primer número en català: 14 de març de 1987 (del 22 de juliol de 1936 al 22 de juliol de 1937 s'imprimirà també íntegrament en català sota el nom de Diari de Barcelona, però amb el subtítol de Portaveu d'Estat Català)

Subtítols[modifica | modifica el codi]

  • "De avisos y noticias" (1-8-1837)
  • "Portaveu d'Estat Català" (1936)
  • "De avisos y noticias" (1937)
  • "Decano de la prensa continental. Fundado en 1792" (1978)
  • cap (1984)
  • "Edició Barcelona", com a Nou Diari (1993-1994)

Directors[modifica | modifica el codi]

Redactors i col·laboradors[modifica | modifica el codi]

Tendència[modifica | modifica el codi]

  • Conservadora (1792-1973)
  • Progressista (1975-1994)

Fons[modifica | modifica el codi]

Part del seu fons es conserva a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. El fons aplega unes 281.700 fotografies (aproximadament) generades per il·lustrar les notícies publicades al Diario de Barcelona. La temàtica és molt variada i inclou esdeveniments d'àmbit mundial, polítics, socials, culturals, religiosos i esportius. Un volum important de fotografies corresponen als darrers cinquanta anys del diari. Moltes són imatges d'agència amb text incorporat. El conjunt representa una font interessant per a l'estudi de la història del segle XX.[1]

Pel que fa al fons gràfic, l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) custodia dibuixos originals procedents del Diario de Barcelona, amb treballs d’Alfons López (1950), Arnaud Dombre Arno (1961-1996), Juan Carlos Azagra Azagra (1957) Bolinaga, Alfonso Cerón Nuñez (1928), Francesc Vila Rufas, Cesc (1927-2006), Miquel Ferreres i Duran (1950), José Luis Florit Rodero (1909-2000), Pedro Garcia Lorente (1920), Lluís Miracle Lavilla (1956), Pere Olivé Zaragoza (1941), Miguel Trallero Gargallo, Ximem i fins a 36 autors, amb dibuixos realitzats en el període comprés entre els anys 1944 i 1984.

L'any 2013, s’havien arribat a identificar i classificar fins a 7.745 dibuixos. D’aquest important conjunt de dibuixos originals cal destacar la molt abundant producció de Cerón, amb 2.986 dibuixos i la de Cesc, amb 2.539, el 71,3% del total de dibuixos del fons del Diario de Barcelona. A distància es situen Trallero amb un inventari de 429, Pere Olivé amb 319, Pedro García Lorente amb 307, Arno amb 275 i Lluís Miracle amb 223.

De l’anàlisi d’aquesta extensa documentació gràfica dipositada a l'AHCB se’n deriven nombroses temàtiques relacionades amb les finances, l’acció del govern, la política internacional, el turisme, el mercat comú, la despesa pública, la reforma agrària, el transport, les eleccions, la seguretat ciutadana, les obres i l’urbanisme, el desarmament, els joves, els bancs, el tràfic,... Aquest conjunt de temàtiques conformen una notable mostra de la producció d’alguns dels principals dibuixants, que amb els seus acudits diaris, han il·lustrat els esdeveniments més importants d’un ampli període de la nostra recent història: la postguerra, el franquisme, la transició i la democràcia.

A tall d’exemple, Cerón realitzà dibuixos d’humor de caràcter polític per al Diario de Barcelona, entre 1964 i 1980, la gran majoria a la secció pròpia titulada “Cerón lo ha visto así”, amb sàtira d’àmbit internacional, però també nacional i local. Un altre dels representants destacats del fons del Diario de Barcelona, el dibuixant i pintor Francesc Vila i Rufas conegut com a Cesc, s’inicià l’any 1952 en aquest diari, on feu una vinyeta diària a la secció pròpia “La vida en broma”. D’aquesta àmplia labor, l’AHCB conserva 2.539 originals, un conjunt d’imatges iròniques i tendres però també punyents, que esdevenen un retrat de la ciutat de la dècada 1952-1962.

La col·lecció de dibuixos originals per al Diario de Barcelona, juntament amb l’arxiu, l’hemeroteca del diari i la seva capçalera, van ser adquirits per l’Ajuntament de Barcelona l’any 1984.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona). Sílvia Domènech (dir.); Rafel Torrella; Montserrat Ruiz. Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació. Guia del fons i les col·lecions de l'arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal de Barcelona/Institut de Cultura de Barcelona, 2007, p. 285. ISBN 978-84-9850-029-5 [Consulta: 10 gener 2014]. 
  2. «Catalunya, laboratori de creació i innovació». Culturcat (Generalitat de Catalunya). [Consulta: 16 juliol 2013].
  3. Barjau, S., Guiral, A., Sendra, E. L'humor gràfic a Barcelona. De "La Flaca" (1868) a la transició democràtica (1975-1978). Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona-EFADOS, 2015 (en premsa)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Figueres, Josep M. Diari de Barcelona: 1792-1992. Dos segles de premsa. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 1992. 
  • HUERTAS, JM [et al.]: 200 anys de premsa diària a Catalunya, 1792-1992. Barcelona, Fundació Caixa de Catalunya, 1995.
  • MOLIST POL, E: El "Diario de Barcelona" 1792-1963 : su historia, sus hombres y su proyeción pública, Madrid: Editora Nacional, 1964
  • SAURA, V; CLARÓS, JC; VILÀ, X: La crisi d'identitat del Brusi, Col·legi de Periodistes de Catalunya: 1993
  • El Brusi, una perspectiva de dos segles, dins de la revista Annals del Periodisme Català, Col·legi de Periodistes de Catalunya, juliol-desembre 1992

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]