Die Bassariden

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióDie Bassariden
Títol originalThe Bassarids Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorHans Werner Henze Modifica el valor a Wikidata
LlibretistaW.H. Auden i Chester Kallman Modifica el valor a Wikidata
Data de publicaciósegle XX Modifica el valor a Wikidata
PersonatgesA female slave in Agave's household (en) Tradueix, Captain of the Royal Guard (en) Tradueix, The slave's daughter (en) Tradueix, Tiresias (en) Tradueix, Beroe (en) Tradueix, Autonoe (en) Tradueix, Cadmus (en) Tradueix, Agave (en) Tradueix, Pentheus (en) Tradueix i Dionysus (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena6 agost 1966 Modifica el valor a Wikidata
EscenariSalzburg Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 441b12d3-35f5-4a83-80c7-36ab76901f81 Modifica el valor a Wikidata

Die Bassariden (títol en alemany, en català Les bacants, en anglès, The Bassarids) és una òpera seriosa amb intermedi en un acte i quatre moviments amb música de Hans Werner Henze i llibret en anglès de WH Auden i Chester Kallman, basat en Les bacants d'Eurípides. Es va estrenar el 6 d'agost de 1966 a la Großes Festspielhaus com a part del programa del Festival de Salzburg.

Die Bassariden ens introdueix en les llegendes de l'antiga Grècia i, més concretament, en la lluita entre Dionís i Penteu. El conflicte a l'òpera es dona entre la racionalitat humana i el control emocional, representat pel rei de Tebes, Penteu, i la passió humana desbocada temptant els tebans amb il·limitats plaers sensuals en la muntanya Citeró, representada pel déu Dionís.

Origen i context[modifica]

Henze, que va viure entre 1926 i 2012, i va ser soldat en els dos últims anys de la guerra, va continuar la seva formació musical a Darmstadt amb l'exponent francès del serialisme, René Leibowitz. Al cap de poc temps renúncia al serialisme i a l'avantguarda alemanya de postguerra, sent repudiat per l'elit compositiva alemanya. Després de l'estrena de la seva òpera Boulevard Solitude va residir a l'illa italiana d'Ischia, a prop de Nàpols, on la seva obra es va tornar més lírica, més propera a l'estil italià. S'havia apartat d'Alemanya al·legant percebre al seu país d'origen incomprensió per la seva obra, així com intolerància per la seva orientació política i la seva homosexualitat. Declarat marxista, es va fer membre del Partit Comunista Italià. Després va tenir un temps de residència a Cuba, en la dècada de 1970, quan va honrar al Che Guevara i va compondre la seva sisena simfonia sobre textos de poetes revolucionaris cubans. Aquesta trajectòria el va portar de l'atonalitat a la música italiana i el jazz. Algun dels seus biògrafs considera que encara que hi hagi compost ballets i simfonies, les seves desenes d'òperes, que abasten més de cinc dècades, són les que l'han convertit en el compositor d'òpera alemany més important des de Richard Strauss.[1]

En aquesta òpera, dos escriptors van posar els seus talents, un cop més, al servei del teatre musical. Chester Kallman va néixer a Brooklyn, d'avantpassats jueus. Autor de col·leccions de poemes, va viure la major part de la seva vida adulta a Nova York, encara que els seus estius el portaven a Itàlia i Àustria. Juntament amb Auden, el seu amic de tota la vida (i de vegades amant), Kallman va escriure el llibret de l'òpera de Stravinski The Rake's Progress, al costat de llibrets per Henze. També es deu a Kallman i Auden la traducció a l'anglès d'una sèrie de llibrets, com La flauta màgica i Don Giovanni.[1]

Però la gran figura en aquest binomi va ser el poeta anglès Wystan Hugh Auden. Una de les seves obres culminants va ser Andorra (1937), basada en la seva experiència personal de la Guerra Civil espanyola. El 1935 Auden es va casar amb Erika Mann, filla del novel·lista alemany Thomas Mann. Va ser un matrimoni de conveniència perquè ella aconseguís nacionalitat britànica i la possibilitat d'escapar de l'Alemanya nazi. La seva marxa als Estats Units el 1939 i l'adquisició de la nacionalitat nord-americana (1946) van coincidir amb una accentuació de l'element filosòfic i meditatiu de les seves obres, en detriment del líric. Un dels seus majors èxits el va aconseguir amb el comentari en vers i prosa de La tempesta, de Shakespeare, titulat The Sea and the Mirror, de 1945.[1]

Un tret destacat d'aquesta òpera és la seva construcció com una simfonia clàssica en quatre moviments: [2]

  • Primer moviment, amb forma de sonata
  • Segon moviment, scherzo i trio
  • Tercer moviment, adagi i fuga
  • Quart moviment, passacaglia

Henze ha assenyalat que té cites de Johann Sebastian Bach, La Passió segons Sant Mateu i les Suites angleses en re menor.[3] Auden i Kallman van escriure que havien fet canvis, per aquesta òpera, respecte a l'original d'Eurípides.[4]

Representacions[modifica]

Va ser estrenada en una traducció alemanya de Maria Basse-Sporleder al Festival de Salzburg el 6 d'agost de 1966.

La primera representació usant el text anglès original, que alhora era l'estrena als Estats Units, es va produir a l'Òpera de Santa Fe el 7 d'agost de 1968, amb el compositor dirigint.[5] L'òpera es va representar també a Londres el 22 de setembre de 1968, i va ser reposada per l'Òpera Nacional Anglesa l'octubre de 1974, amb el compositor dirigint.[6]

Personatges[modifica]

personatge tessitura Elenc de l'estrena,[7]
6 agost 1966
(Director: Christoph von Dohnányi [8] )
Dionís, veu i estranger tenor Loren Driscoll
Tirèsias, un vell profeta cec tenor Helmuth Melchert
Cadmo, fundador i anterior rei de Tebes sota Peter Lagger
Agave, la seva filla, mare de Penteu mezzosoprano Kerstin Meyer
Beroe, una vella esclava, en el passat institutriu de Sèmele i Penteu contralt Vera Little
Capità de la Guàrdia Reial baríton William Dooley
Penteu, rei de Tebas baríton Kostas Paskalis
Autònoe, filla de Cadmo soprano Ingeborg Hallstein
Una esclava femenina a la casa de Agave paper mut
La seva filla paper mut
Cor de bacants, ciutadans de Tebes, guàrdies, servents

Argument[modifica]

S'ambienta a l'antiga Tebes. Abans de l'òpera, Dionís ha afirmat que pretén venjar-se d'Agave i les dones de Tebes perquè han negat la seva divinitat.

Al començament de l'òpera, Cadmo, rei de Tebes, ha abdicat del tron en favor de Penteu. Aquest ha conegut el culte de Dionís, que implica una gresca salvatge i irracional. Penteu planteja prohibir el culte de la seva ciutat. Arriba un estranger a la ciutat i sedueix als ciutadans en una celebració cada vegada més frenètica dedicada al déu Dionís. A causa que Penteu és inconscient dels seus propis impulsos "dionisíacs", irracionals, o intenta reprimir-los, Dionís pot entrar en Penteu i ficar-se en la seva naturalesa fins al punt que Penteu es disfressa de dona, i se'n va a la muntanya Citeró, on regna la gresca. Al llarg dels esdeveniments, l'encantament sobre els ciutadans s'estén a Agave, la mare de Penteu, i Autònoe, la germana de Penteu. Maten Penteu i el parteixen en trossos, i això arruïna la ciutat. Sense adonar-se'n, Agave porta el cap tallat del seu fill en braços. L'estranger revela que és el mateix Dionís.

Enregistraments[modifica]

  • Gerd Albrecht, director; Kenneth Riegel, Andreas Schmidt, Michael Burt, Robert Tear, Karan Armstrong, Ortrun Wenkel, William B. Murray, Celina Lindsey; Orquestra Simfònica de la Ràdio de Berlín; 1986, Koch Schwann International (314-006) [9]
  • Christoph von Dohnányi, director; Loren Driscoll, Kostas Paskalis, Peter Lagger, Helmut Melchert, William Dooley, Kerstin Meyer, Ingeborg Hallstein, Vera Little; Cor de l'Òpera Estatal de Viena; Filharmònica de Viena; 2003, ORFEOInternational (C 605.032 I)

Anàlisi musical[modifica]

Die Bassariden és una bona mostra de la capacitat del seu autor, posseïdor d'una gran varietat de registres. L'obra és una mica filla de la Simfonia núm. 5 del mateix Henze, nascuda el 1962. Es disposa en un sol acte dividit en quatre "moviments" i en ella percebem encara certes influències mahlerianes; abans que les procedents de l'òpera italiana, que niaven en anteriors obres escèniques. En el primer tram, en forma sonata, s'enfronten els temes contrastats dels dos personatges principals, Penteu i Dionís. En segon lloc es planteja un scherzo, en què sempre s'ha volgut veure la presència d'una sarabanda de Bach. El centre emocional l'ocupa un adagio, en el qual apareix una cita de la Simfonia núm. 5 de Mahler. Conté un intermedi dionisíac i un joiós cor. L'òpera es tanca amb una passacaglia i una marxa fúnebre. Tot això ens dona informació de les característiques del llenguatge de Henze, que no va ser mai un creador original, però sí un magnífic forjador de sons i estructures, un organitzador de primera. En certa manera és un continuador de Berg, a qui segueix en moltes coses.[10]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 Suárez Urtubey, Pola. «Las bacantes en la imaginación de Werner Henze» (en castellà). La Nación, 16-06-2016. [Consulta: 5 octubre 2019].
  2. Terry Apter, "Tristan and The Bassarids". Tempo, pp. 27, 28, 30 (1975).
  3. "The Bassarids: Hans Werner Henze talks to Paul Griffiths". The Musical Times, pp. 831-832 (1974).
  4. W. H. Auden y Chester Kallman, "Euripides for Today" (Octubre de 1974). The Musical Times, 115 (1580): pp. 833-834.
  5. «Out of the Ashes». Time, 23-08-1968 [Consulta: 7 setembre 2007].
  6. Dean, Winton, "Music in London: Opera - The Bassarids" (Diciembre de 1974). The Musical Times, 115 (1582): pp. 1057-1064.
  7. Porter, Andrew, "Reports: Salzburg - Henze's Bassarids" (Octubre de 1966). The Musical Times, 107 (1484): pp. 882-887.
  8. Helm, Everett «Current Chronicle». The Musical Quarterly, LIII, 3, 1967, pàg. 408–415. DOI: 10.1093/mq/LIII.3.408 [Consulta: 26 octubre 2007].
  9. David E. Anderson, "Die Bassariden. Hans Werner Henze" (crítica de la grabación). The Opera Quarterly, 9(3), 186-188 (1993).
  10. Reverter, Arturo. «Nagano se enfrenta a Las bacantes» (en castellà). El Cultural, 15-06-2018. [Consulta: 5 octubre 2019].