Difusionisme (arqueologia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Difusió de l'ésser humà pel món.

El difusionisme és el terme pres de l'antropologia social pel qual es coneix un corrent teòric de les escoles arqueològiques occidentals de finals del segle XIX i principis del segle XX. El difusionisme s'associa a l'Escola cultural historicista, que parteix de la premissa que les cultures materials trobades en les excavacions corresponen a civilitzacions concretes i aquestes, al seu torn a ètnies. A partir d'aquí, els difusionistes creuen que al llarg de la història de la humanitat han existit zones anomenades nuclears d'irradiació d'innovacions.

És un corrent teòric de l'antropologia oposat a l'evolucionisme cultural, que nega que hi hagi una sola evolució de les fites en costums i tècniques. Per contra, sosté que apareixen diversos centres d'innovació cultural i que, per processos d'aculturació, altres comunitats incorporen aquests trets, sense passar necessàriament pels estadis previs del focus d'origen. Aquesta teoria explica per què es troben elements comuns en territoris llunyans i rebutja la linealitat del progrés cultural.

Desenvolupament del difusionisme[modifica | modifica el codi]

Un dels pares del difusionisme europeu és l'alemany Friedrich Ratzel (1844-1904), que considerava que tots els invents s'havien estès pel món des de "centres nuclears" mitjançant migracions. El seu deixeble Leo Frobenius (1873-1938) va definir les àrees nuclears de difusió amb el terme alemany «Kulturkreise» (cercles culturals), però influït per la psicologia de la Gestalt li va donar un aspecte gairebé orgànic, molt espiritual. Per a ell, les àrees culturals es caracteritzaven per una sèrie de símbols que representaven el coneixement comú de l'ésser humà de la civilització primigènia. L'exemple més radical de difusionista és el britànic Grafton Elliot Smith, que va reclamar, exclusivament per a l'antic Egipte, l'origen de tota civilització, incloses les americanes (difusionisme monocèntric). Segons ell, fa justament 7.000 anys, centenars de sacerdots egipcis van recórrer el món sencer a la recerca de l'elixir de la vida, de manera que els va anomenar els «donadors de vida».

Un punt de vista menys dràstic ho ofereixen els membres de l'Escola de Viena William Schmidt i Fritz Graebner, els quals, el 1904, van llançar la seva visió cultural policèntrica, ja que acceptaven que una mateixa innovació podia haver estat inventada o descoberta en diversos llocs, independentment. Aquests llocs eren el que van anomenar «cercles culturals», però no podien definir-los amb precisió, ni tan sols es podien contrastar empíricament, la qual cosa va constituir, des del principi, una de les seves idees més criticades. Schmidt i Graebner sostenien, a més, que tota cultura innovadora és, també, una cultura expansionista, i difon, amb això, els seus avenços; per a aquests antropòlegs, aquest és el procés principal que explica el desenvolupament de la civilització. En efecte, en expandir-se les cultures, tard o d'hora arribaven a interrelacionar-se, per la qual cosa resulta del tot impossible trobar grups sense barreges o sense influències al·lòctones. Encara que Schmidt i Graebner no acceptaven el difusionisme monocèntric, estaven d'acord que, com més sofisticat és un avanç, menys probabilitats hi ha que aquest hagi estat inventat diverses vegades aïlladament.[1]

Els centres difusionistes, habitualment, estan associats al vell món, a civilitzacions de grans rius (Nil, Tigris i Eufrates, Indus, Riu Groc...), mentre que en el nou món serien Mesoamèrica i els Andes. Els difusionistes constataven la similitud de certes manifestacions de cultures inferiors amb les de les grans civilitzacions, i arribaven a la conclusió que aquelles imitaven pobrament aquestes. Encara més, les grans civilitzacions antigues, des del neolític, almenys, eren les úniques zones de veritable invenció i progrés, des d'on es difonien per contacte, migracions o invasions.

La mar Mediterrània, i també l'oceà Índic, han estat els focus més importants en les teories difusionistes, començant per l'expansió dels primers humans moderns, dotats d'un utillatge aurinyacià, continuant per l'expansió en successives onades, del neolític, el megalitisme (una rústica emulació de les grans piràmides), la metal·lúrgia i, en fi, l'impacte indoeuropeu. El símil europeu amb una platja a la qual arriben les ones a morir, s'ha usat en no poques ocasions, considerant aquest subcontinent com un carreró sense sortida a què es veuen abocades nombroses civilitzacions orientals.

Relleu de Palenque.

Segons els difusionistes monocèntrics, la invenció de l'agricultura només va tenir lloc una vegada, a la zona del creixent fèrtil, des d'on es va difondre per Àfrica, Àsia i Europa. Tot i que la invenció independent de l'agricultura i altres innovacions a Amèrica podria haver refutat les tendències difusionistes, aquestes van tenir molta força durant un curt espai de temps, en aparèixer les idees de l'antropòleg americà Clark Wissler (1870-1947). Aquest investigador hereta la idea de Schmidt i Graebner sobre l'existència d’«àrees culturals» diverses (difusionisme policèntric), però tracta de provar-ne l'existència per mitjà del que ell va anomenar trets culturals. Aquests serien més abundants, més originals i més concrets en el centre de les esmentades àrees culturals, i s'anirien esvaint a mesura que ens allunyem del nucli, cap a la perifèria. Wissler, no conformant-se amb el factor espai, hi afegeix el factor temps, argumentant que els trets culturals serien més antics com més propers estiguéssim del centre de l’àrea cultural. Per a ell, existiria una estreta relació entre antiguitat i distància. Wissler va ser molt criticat per això últim, ja que no va tenir en consideració que alguns trets culturals poden viatjar més de pressa que d'altres. A aquest mateix antropòleg, se li atribueix també un excessiu reduccionisme a l'hora d'explicar fenòmens socials, psicològics o econòmics dels pobles primitius, fins al punt que molts veuen en això certs prejudicis etnocentristes.[1]

Un altre gran difusionista va ser l'australià Vere Gordon Childe que, no obstant això, es va centrar en l'expansió dels pobles indoeuropeus, cosa que no va evitar que desenvolupés les seves idees sobre l'origen del neolític o sobre el paper civilitzador de la cultura grega a la mar Mediterrània. Childe sostenia un difusionisme moderat en el qual els canvis es devien, en part, a les condicions socials dels grups humans (Gordon era d'ideologia marxista), però també per préstecs culturals d'altres comunitats.

Aquesta teoria ha servit també per a fer interpretacions "extravagants", com la de l'antic catedràtic de Prehistòria alemanya de la Universitat de Berlín, Gustaf Kossinna (1858-1931), que reivindicava la superioritat dels alemanys en ser aquests els primers habitants d'Europa, i haver influït i transmès les idees i models com a poble més avançat a d'altres, menys avançats, amb els quals van entrar en contacte.[2]

Quan les idees difusionistes es defensen per sobre de la raó, se sol parlar de «hiperdifusionisme», que és propi de les interpretacions excèntriques, qualificació que ha rebut en innombrables ocasions Thor Heyerdahl, el màxim defensor d'aquest tipus de doctrines a la fi del segle XX. No obstant això, Thor Heyerdahl ha proposat i contrastat la hipòtesi empíricament, i no pot igualar-se a la pseudociència sobre ciències ocultes que defensen un hiperdifusionisme irracional.[3]

El difusionisme en l'actualitat[modifica | modifica el codi]

Actualment, s'accepta el concepte de «préstec cultural» com a resultat inevitable de la transferència d'informació entre diferents grups socials. De fet, com ja van assenyalar Schmidt i Graebner, tota idea humana, sigui en el camp lingüístic, tecnològic, social o artístic, és potencialment transferible. No obstant això, no està provat que la transferència sigui automàtica o inevitable, ja que en cada grup hi ha tradicions que tendeixen a protegir el seu propi llegat de les contaminacions externes. Així, doncs, totes les cultures seleccionen allò que els resulta acceptable, abans de rebre'l. D'altra banda, l'acceptació d'un element procedent d'una societat estranya suposa la seva descontextualització, de manera que aquest element pot patir canvis en el significat, forma, ús i funció, fins al punt de resultar irrecognoscible.[1] Científicament, s'han constatat nombrosos exemples reals de difusionisme cultural. Però aquest, només és admès quan hi ha proves concretes. En cas contrari, es prefereix parlar d'una evolució autòctona (encara que hi hagi enormes semblances amb altres civilitzacions), ja que també s'han trobat innombrables exemples en arqueologia.

Embarcació de la Polinèsia.

Alguns corrents científics arqueològics, prehistòrics o historiogràfics solen preferir explicacions alternatives, basades que l'evolució cultural sorgeix del propi impuls dels pobles, de la seva pròpia tendència a canviar. Per a alguns, aquests impulsos són intrínsecs a la naturalesa humana, que tendeix a l'evolució independent i paral·lela per si mateixa (evolucionisme cultural) i els altres són el resultat de les contradiccions socials internes (marxisme) i, per a altres, es deu a la influència determinista de l'entorn natural (procesualisme). Finalment, hi ha qui es nega a acceptar que les innovacions són només respostes a estímuls i que l'ésser humà sigui incapaç de crear per pròpia iniciativa, motu proprio: és el que els postprocesualistes diuen «agency», lliure albir, heurística..., però que s'explica millor en aquestes línies de Ludwig von Bertalanffy[4]

« «Per la meva banda, sóc incapaç de veure, per exemple, com les activitats culturals i creadores de tota índole poden considerar-se "respostes a estímuls", "satisfacció de necessitats biològiques", "restabliment de l'homeòstasi". I així per l'estil. [...] L'ésser humà no és un receptor passiu d'estímuls que li arriben del món extern, sinó que, en un sentit molt concret, crea el seu univers.» »
— Teoria General de sistemes, pàgina 203

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Scarduelli, Pietro. Introducció a l'Antropologia Cultural. Editorial Villalar (Madrid), 1977. ISBN 84-7427-021-9.  (Pàgines 26-31)
  2. VV. AA. (2009). Arqueologia. Editorial Blume. Barcelona. ISBN 978-84-8076-837-5. p. 24.
  3. El difusionisme pseudocientífic veu relacions misterioses entre totes les grans civilitzacions del globus, estiguin a Àfrica, Euràsia o Amèrica, donant explicacions extravagants com l'existència d'un gran poble, ja desaparegut, que ajudaria a progressar a tots els humans; aquesta civilització ha estat identificada amb l'Atlàntida de les llegendes clàssiques, el regne de Mu dels còdexs maies, la Heligoland i a l'escriptor alemany Jürgen Spanuth, fins i tot, els «donadors de vida» de Grafton Elliot Smith o, per filar més prim, alguna espècie de Prometeus extraterrestres
  4. Von Bertalanffy, Ludwig. Teoria General de Sistemes. Fons de Cultura Econòmica, Mèxic DF, 1986. ISBN 968-16-0627-2. 
* Daniel, Glyn. El concepte de Prehistòria. Editorial Labor, Madrid, 1973. ISBN 84-335-5704-1. 
* Hunter, Davis E. i Whitten Philip. Enciclopèdia d'Antropologia. Edicions Bellaterra, Barcelona, 1976. ISBN 84-7290-026-6.  (pàgines 234-235).
* Leroi-Gourhan, André. «Problemes metodològics, les excavacions i les doctrines de investigción». A: La Prehistòria. Editorial Labor, Barcelona, Cinquena edició del 1980. ISBN 84-335-9309-9. 
* Laet, Sigfried J. d'. «L'Arqueologia i la Prehistòria». Corrents d'investigació en les Ciències Socials, Volum II, 1981. Tecnos, UNESCO.