Dinastia aquemènida

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Dinastia Aquemènida)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imperi Aquemènida

Imperi
(Imperi Persa)

Median Empire.svg
Neo babylonia empire 540 bc-2.png
Anatolia Ancient Regions base.svg
Ancient Egypt map-en.svg
550 aC – 336 aC Vergina sun.svg

de}}} Imperi Persa

Bandera

Ubicació de Imperi Persa
L'Imperi Aquemènida vers el 500aC, poc abans de la seva major extensió sota Darios I (sense la conquesta del Panjab)
Capital Pasargada, Ecbatana, Persèpolis, Susa, Babilim
Idioma oficial Persa antic (idioma nadiu)
Arameu(Idioma oficial i lingua franca)[1]
Altres idiomes Elamita
Accadi[2]
Religió Zoroastrisme
Forma de govern Monarquia
Rei
 • 559–529 aC Cir II el Gran
 • 336–330 aC Darios III
Període històric Edat antiga
 • Cir II el Gran derroca Astages de Mèdia 550 aC
 • Inici de la construcció de Persèpolis 515 aC de {{{any_esdeveniment1}}}
 • Cambises II conquereix Egipte 525 aC de {{{any_esdeveniment2}}}
 • Guerres Mèdiques 498–448 aC
 •  Artaxerxes III reconquereix Egipte any 343aC
 • Conquerida durant les Guerres d'Alexandre el Gran any 336aC
 • Alexandre el Gran conquereix Pèrsia 336 aC
Moneda Dàric i Siglos

La dinastia aquemènida o dels aquemènides fou la casa reial que va governar els perses i després l'Imperi persa des del 550 aC al 330 aC. L'Imperi aquemènida o Imperi persa és el nom donat al primer i més extens imperi dels perses, el qual es va estendre pels territoris dels actuals estats de l'Iran, l'Iraq, el Turkmenistan, l'Afganistan, l'Uzbekistan, Turquia, Xipre, Síria, el Líban, Israel-Palestina i Egipte. La seva expansió territorial va començar, durant el regnat de Cir II (559-530 aC), amb l'annexió del Regne mede (Orient Mitjà), i va aconseguir el màxim apogeu cap a l'any 500 aC, quan va arribar a abastar fins a part dels territoris dels actuals estats de Líbia, Grècia, Bulgària i el Pakistan, així com certes àrees del Caucas, el Sudan i l'Àsia central. Les grans conquestes en van fer l'imperi més gran en extensió fins aleshores. La seva existència va concloure al 330 aC, quan l'últim dels reis aquemènides, Darios III, fou vençut per Alexandre el Gran.

L'imperi deu el seu nom a la dinastia que el va governar durant un parell de segles, la dinastia aquemènida. En la història d'Occident, l'Imperi aquemènida és conegut sobretot per la seva condició de rival dels grecs antics, especialment en dos períodes, les Guerres Mèdiques i les campanyes del macedoni Alexandre el Gran.

Fonts[modifica | modifica el codi]

Les fonts per a l'estudi de l'Imperi aquemènida són especialment problemàtiques, no tant per la seva escassetat com per ser sovint contradictòries entre si. Així mateix, no totes les regions ni les èpoques estan documentades per igual: en l'aspecte cronològic, la major part de la documentació es refereix al segle V aC, mentre que, de l'època anterior a la conquesta de Alexandre el Gran, hi ha molta menys informació; en l'aspecte geogràfic, és molt més abundant la informació referent a les regions occidentals de l'imperi, més properes a les ciutats gregues, que a la seva part oriental.

Fonts literàries[modifica | modifica el codi]

Abans que s'iniciessin les excavacions arqueològiques, la història aquemènida es coneixia únicament pels escrits d'autors clàssics grecs i, en menor mesura, romans, i per la Bíblia. Entre els autors clàssics, destaca particularment l'historiador grec Heròdot, que va escriure al segle V aC, i el propòsit principal n'és exaltar els èxits dels grecs durant les Guerres Mèdiques. La seva obra és útil per a conèixer el primer període de la història aquemènida, especialment pel que fa a la frontera nord-occidental. Durant el segle IV aC, aporten també informació sobre l'Imperi aquemènida les obres de Ctesias i de Xenofont. Tots els autors grecs, però, coincideixen en l'essencial de la seva visió de l'Imperi aquemènida: d'una banda, n'admiren la riquesa i el poder, però d'altra consideren el seu sistema polític corrupte i decadent, i presenten el monarca com una figura feble, víctima de les maquinacions de les dones i dels eunucs de la cort.

En la Bíblia, en els llibres de Llibre d'Esdres i del Llibre de Nehemies, els perses apareixen com a restauradors del temple de Jerusalem i defensors del culte a Jahvè: la imatge que se'n mostra és molt positiva, ja que van acabar amb la captivitat de Babilònia. Això no obstant, en el Llibre d'Ester, molt probablement escrit en època hel·lenística, la imatge que es dóna dels perses és molt similar a la que pot trobar-se en les obres d'autors grecs.

Fonts epigràfiques[modifica | modifica el codi]

La inscripció de l'Harem, de Xerxes I. Es tracta d'una inscripció bilingüe en persa (esquerra) i babiloni (dreta)

En època aquemènida, el persa antic, antecessor de l'actual idioma persa parlat a Iran, s'escrivia en una varietat d'escriptura cuneïforme que només va començar a ser desxifrada al començament del segle XIX, gràcies sobretot als esforços de Henry Rawlinson i al seu treball amb la inscripció de Behistún, que fa un relat detallat de les circumstàncies en què Darios I va accedir al poder. Actualment, es coneixen nombroses inscripcions en antic persa, però amb una sola excepció recentment identificada, es desconeix si el document reflecteix una pràctica més estesa o es tracta d'un cas excepcional. Aquestes es restringeixen a l'àmbit de les declaracions de la reialesa, expressions del seu poder i ideologia. Són fonts d'informació útils per a conèixer l'activitat constructora dels reis, i la imatge que aquests tenien de si mateixos, però no solen proporcionar informació sobre altres àmbits (l'única de caràcter narratiu és la de Behistún).

Juntament amb les inscripcions reials, són també una important font d'informació els textos en arameu i en egipci demòtic trobats a Egipte, així com un nombre important de documents, en idioma accadi, administratius dels temples i d'algunes famílies poderoses, com Egibi i Murashu.

Fonts arqueològiques[modifica | modifica el codi]

Les excavacions en són encara molt incompletes. Les principals són els grans centres reials Pasargada, Persèpolis i Susa, així com tombes rupestres com les de Naqsh-i Rostam. Les excavacions s'han vist dificultades perquè alguns llocs, com per exemple Arbela i Ecbatana, estan actualment coberts per grans ciutats modernes (Erbil i Hamadan, respectivament). Un altre factor negatiu és el tradicionalment escàs interès dels arqueòlegs pel període en qüestió, cosa que va portar al fet que els nivells d'ocupació d'època aquemènida hagin estat pobrament documentats.

Història[modifica | modifica el codi]

L'imperi va començar com un estat vassall i tributari dels medes, però va acabar conquerint l'Imperi mede i el va ampliar fins a Egipte i Àsia Menor. Amb Xerxes, va arribar gairebé a conquerir Grècia. Els aquemènides van ser derrotats per la conquesta d'Alexandre el Gran el 330 aC.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Els perses pertanyien als pobles irànics que s'havien establert segles enrere en l'altiplà de l'Iran, i habitaven l'actual província de Fars (Iran), una regió de tradicional influència elamita. Es dedicaven de manera destacada a la cria de bestiar, encara que amb el temps van anar adoptant l'agricultura. La història dels primers reis perses, que haurien viscut durant el segle VII aC i la primera meitat del segle VI aC, és poc coneguda. D'acord amb la genealogia tradicional, basada en la inscripció de Behistún de Darios I (ca 518) i en l'historiador grec Heròdot d'Halicarnàs, els perses haurien estat governats per la dinastia aquemènida', fundada per Aquemenes (en antic persa, Haxamaniš, el que té l'esperit d'un seguidor'.

La dinastia s'hauria dividit llavors en dos llinatges: l'un començat per Cir I, rei d'Anshan, i continuat pel seu fill Cambises I i el seu nét Cir el Gran, i un altre per Ariaramnes, besavi de Darios I. Certes inscripcions es refereixen a Ariaramnes i el seu fill Arsames com a reis de Pèrsia. Això va fer que s'especulés sobre una suposada divisió del Regne de Teispes entre Cir I i Ariaramnes, els quals haurien regnat, respectivament, a Anshan i a Pèrsia. No obstant això, l'autenticitat de les inscripcions s'ha posat en dubte.

Crida l'atenció que Darios insisteixi constantment en la seva ascendència aquemènida en les seves inscripcions. Això ha portat, recentment, alguns estudiosos a pensar que les línies de Ciro ("Teispes") i Darios ("aquemènida") no estaven relacionades.

Segons Heròdot, els perses de les èpoques primerenques eren vassalls dels seus poderosos veïns, els medes, encara que actualment es dubta de la fiabilitat d'aquesta informació.

Les grans conquestes[modifica | modifica el codi]

Gràcies a Cir II el Gran (555 aC-dècada del 520 aC al 529 aC), rei d'Anshan, el domini mede sobre l'altiplà iranià va ser breu. Cir va crear un poderós exèrcit seguint el model dels antics assiris. Quan va succeir al seu pare Cambises I al segle VI aC, les entitats polítiques hegemòniques a la regió eren l'Imperi neobabilònic, el Regne mede (Orient Mitjà), Lídia i Egipte.

En cas de considerar-se la inscripció d'Arsames com autèntica, Cir també hauria succeït a l'encara vivent Arsames com a rei de Pèrsia, unint així els regnes d'Anshan i Pèrsia. Entre els anys 553 aC i 550 aC, Cir va derrotar el rei mede Astiages, va prendre la seva capital, Ecbatana, i va portar els seus tresors a Anshan. Les cròniques mesopotàmiques informen que el rei persa va resultar afavorit per l'amotinament de les tropes medes contra el seu propi rei, fet confirmat per la història que narra Heròdot (123-128) sobre la traïció del general mede.

Després d'unificar els perses i sotmetre els medes, Cir, anomenat després "el Gran", va emprendre la conquesta de Babilònia (amb la qual cosa va posar fi a l'Imperi neobabilònic), Síria, Palestina i Àsia Menor. El Regne de Lídia, a Àsia Menor, va caure en poder de Cir cap al 545 aC. La guerra contra l'Imperi neobabilònic, que es trobava envoltat pels perses en les seves fronteres oriental i septentrional, hauria començat cap a finals de la dècada de 540 aC. En qualsevol cas, a l'any 539, Babilònia va ser presa pel general persa Gòbries, i s'hi va fer present Cir dies més tard. El nou governant va assumir la titularitat règia de Babilònia, que incloïa els títols de rei de Babilònia, i rei de Sumer i Akkad.

Cir es va presentar a si mateix com el "salvador" de les nacions conquerides. Per reforçar aquesta imatge i "crear condicions de cooperació amb les elits locals", després de la conquesta de Babilònia, va iniciar el primer sistema global d'administració, organitzant la cort, les finances, establint inspeccions en les satrapies i establint-hi un sistema de correus.[3]

La inscripció de Behistun narra la història de les lluites de Darios I contra els rebels

Cir va morir al 530 aC durant una campanya contra els masagetes d'Àsia central, i va ser succeït pel seu fill Cambises II (530-522 aC), que va continuar la seva tasca de conquesta. Va dirigir la conquesta d'Egipte, presumiblement planejada amb anterioritat. Va morir el juliol de 522 aC com a resultat d'un accident o suïcidi, durant una revolta liderada per un clan sacerdotal que havia perdut el seu poder després que Cir conquistés Mèdia. En el moment de la mort de Cambises, l'imperi s'estenia des del Mediterrani (incloent-hi Egipte i Anatòlia) fins a la serralada de l'Hindu Kush en l'actual Afganistan, cosa que va marcar la màxima extensió de l'Imperi aquemènida i configurà el major imperi fins aleshores conegut en el Pròxim Orient.

Crisi i reestructuració[modifica | modifica el codi]

Segons la inscripció de Behistun, quan Cambises es trobava a Egipte, un cert Gaumata es va revoltar a Mèdia fent-se passar per Esmerdis (persa Bardiya), el germà petit de Cambises II, que havia estat assassinat uns tres anys abans. A causa del despòtic govern de Cambises i la seva llarga absència a Egipte, "tots els pobles, perses, medes, i les altres nacions" van reconèixer l'usurpador, especialment perquè aquest garantia el perdó dels tributs durant tres anys (Heròdot iii, 68). Aquest Gaumata és un dels sacerdots regirats contra el rei Cambises, als quals Heròdot diu mags. El pseudo-Esmerdis governà durant set mesos abans de ser enderrocat en el 521 aC per un grup de nobles encapçalat per Darios I, que es va proclamar rei en el seu lloc. Les posteriors revoltes, deslliurades al llarg i a l'ample de l'imperi, van ser derrotades successivament per Darios i els seus generals; en el 518 aC la pau s'havia restablert. Per garantir la seva legitimitat, el nou rei va contreure matrimoni amb les esposes del seu predecessor (una pràctica usual), entre les quals s'incloïen dues filles i una néta de Ciro. Una d'elles, Atosa, va donar a llum el futur sobirà Xerxes I.

És important destacar que la pretensió que Gaumata era un fals Esmerdis deriva de Darios. Els historiadors es troben dividits sobre la possibilitat que la història de l'impostor fos un invent de Darios com a justificació per al seu cop d'estat. Darios va fer afirmacions semblants quan més tard va capturar Babilònia, anunciant que el rei babiloni no era, de fet, Nabucodonosor III, sinó un impostor anomenat Nidintu-bel, i quan un any després de la mort del primer pseudo-Esmerdis (Gaumata), un segon pseudo-Esmerdis (anomenat Vahyazdata) va iniciar una revolta a Pèrsia.

El món cap a l'any 500 aC, mostrant l'Imperi aquemènida (en marró) en relació amb la resta del món de l'època

Darios es va dedicar fonamentalment a organitzar l'extens imperi heretat. Territorialment, va reestructurar les satrapies, existents ja des del regnat de Cir, establint vint satrapies encapçalades normalment per membres de la família reial i de les famílies aristocràtiques. Quant a la seva activitat constructora, destaca sobretot la fundació de Persèpolis (518 aC-516 aC), així com la realització de treballs a Ecbatana (moderna Hamadan) i Susa. Durant el regnat de Darios, va continuar l'expansió territorial: Tràcia i l'Índia hi van annexionades, mentre que les tropes perses van ser derrotades pels escites europeus (ca. 513 aC) i pels grecs en la Guerres Mèdiques. Va ser també Darios qui va convertir en religió oficial el mazdeisme. Construí el camí reial de Susa a Sardes: carretera des de la capital de la satrapia de Lídia (oest de l'actual Turquia) fins a Susa per portar el correu imperial. Això assegurava d'alguna manera el control absolut sobre els seus sàtrapes, els quals tenien la seva pròpia cort i exèrcit, però no podien fallar a donar tribut a l'emperador. Aquest tribut era proporcional a la riquesa de cada regió.

Guerres Mèdiques[modifica | modifica el codi]

Durant el primer terç del segle V aC domina el mar Mediterrani i en té el control dels ports comercials, així com l'accés al blat de les costes del mar Negre. Aquests conflictes fronterers van començar amb les revoltes de la Jònia, que van incloure l'incendi d'Atenes per part dels perses, en represàlia per la destrucció de Sardes.

La primera fase (490 aC) es va produir quan els perses enviats pel seu rei Darios I mitjançant un exèrcit i viatjant per mar, van desembarcar a la Grècia continental, que donava suport a les rebels colònies gregues sota la seva ègida. En la Batalla de Marató (490 aC), un exèrcit grec guiat per Milcíades va ser enviat a retenir els perses, i sorprenentment van obtenir la victòria; a causa d'aquesta derrota, el rei persa es va veure obligat a fixar els límits del seu imperi de nou a l'Àsia Menor.

Tot i això, al segle V aC, els reis aquemènides governaven territoris que aproximadament abastaven el que avui és Iran, Iraq, Armènia, Afganistan, Turquia, Bulgària, moltes parts de Grècia, Egipte, Síria, Pakistan, Jordània, Israel-Palestina, Cisjordània, Líban, Caucas, parts d'Àsia central, Líbia, i parts septentrionals d'Aràbia. L'imperi, amb el temps, es va convertir en l'imperi més gran del món antic.

La segona fase va tenir-ne lloc l'any 480 aC, quan els perses, enviats pel seu rei Xerxes I (485-465 aC, persa antic Xšayarša, 'heroi entre reis'), fill de Darios I, es van dirigir per terra cap a Grècia. El seu exèrcit va entrar a Grècia pel nord, trobant poca o cap resistència a Macedònia i Tessàlia, però va ser detingut per una petita força grega durant tres dies a les Termòpiles. Es tractava d'un exèrcit espartà de 300 guerrers dirigits pel seu rei Leònides I. Els 300 soldats i el seu rei van morir en la batalla, traïts per un grec que va ensenyar als perses un camí per atacar-los per l'esquena. La Batalla d'Artemis va ser poc decisiva en l'aspecte tàctic, ja que grans tempestes van destruir naus d'ambdós costats. La batalla va ser detinguda prematurament quan els grecs van rebre notícies de la derrota a les Termòpiles i se'n van retirar. La batalla va ser una victòria estratègica dels perses, cosa que els va donar el control indisputable d'Artemis i del mar Egeu.

Després de la seva victòria en la Batalla de les Termòpiles, Xerxes va saquejar la ciutat evacuada d'Atenes i es va preparar per enfrontar-se als grecs en l'estratègic istme de Corint i el golf Sarònic. Els habitants d'Atenes havien estat refugiats a la petita illa de Salamina; quan van arribar els perses a Atenes, van incendiar la ciutat i van viatjar cap a Salamina. El 480 aC, els grecs van obtenir una decisiva victòria en la Batalla naval de Salamina, en la qual els petits i àgils vaixells atenesos van derrotar els pesats i grans vaixells perses. Van forçar Xerxes a retirar-se a Sardes. L'exèrcit que va deixar a Grècia, sota el comandament de Mardoni, va ser destruït l'any 479 aC en la Batalla de Platea. La derrota final dels perses en la Batalla de Micala va animar les ciutats gregues d'Àsia a revoltar-se, i va marcar el final de les Guerres Mèdiques, juntament amb l'expansió persa a Europa.

De Xerxes I a Artaxerxes II[modifica | modifica el codi]

Bol d'or aquemènida amb imatgeria de lleons
Vasos d'or del tresor d'Oxus

Després dels fracassos militars de la Segona Guerra mèdica, els aquemènides van detenir l'expansió i van perdre alguns territoris. Quan Xerxes va morir assassinat en el 465 aC, es va desencadenar una crisi successòria en la qual acabaria per imposar-se Artaxerxes I (465-424 aC), que va traslladar la capital de Persèpolis a Babilònia. Va ser durant aquest regnat que l'idioma elamita va deixar de ser l'idioma del govern, i va guanyar en preeminència l'arameu. Va ser, probablement, durant aquest regnat que es va introduir com a calendari nacional el calendari solar (basat en el calendari babilònic).

Artaxerxes I va morir fora de Persis, però el seu cos va ser portat allà per ser enterrat al costat dels seus avantpassats, probablement a Naqsh-i Rustam. Es va produir una situació similar a la de la mort de Xerxes I. Els tres fills d'Artaxerxes van disputar-se el tron, i el succeí en el mateix any Xerxes II (el seu fill gran, que el va succeir i va ser assassinat per un dels seus germanastres unes poques setmanes més tard), Sogdià, i Darios II. Darios II, que estava a Babilònia quan va morir el seu germà Xerxes, va reunir suport per a si mateix, va marxar cap a l'est, va deposar, va executar l'assassí i va ser coronat en el seu lloc.

Darios II va regnar en el període 424 aC- 404 aC i va col·laborar amb Esparta en la Guerra del Peloponès. Des de l'any 412 aC, Darios II, per insistència de Tisafernes, va recolzar primer Atenes i després Esparta, però en l'any 407 aC el fill de Darios, Cir el Jove, va derrotar Atenes el 404. Aquest mateix any, Darios va caure fatalment malalt i va morir a Babilònia. En el seu llit de mort, la seva esposa babilònia, Parisatis de Pèrsia, va demanar a Darios que fos coronat el seu segon fill, Cir el Jove, però a Darios el va succeir el seu fill Artaxerxes II, que va regnar en el període 404 aC-359 aC. Plutarc relata (probablement, per autoritat de Ctesies) que el desplaçat Tisafernes es va acostar al nou rei el dia de la seva coronació volent-lo avisar que el seu germà menor, Cir el Jove, estava preparant-se per assassinar-lo durant la cerimònia. Artaxerxes va arrestar Cir i l'hauria executat si no hagués mitjançat la seva mare Parisatis. Cir va ser, llavors, enviat com a sàtrapa de Lídia, on va preparar una revolta armada que va esclatar l'any 401 aC. Amb mercenaris grecs, Cir va obtenir la victòria en la Batalla de Cunaxa, però hi va resultar mort.[4] Així, Artaxerxes II va conservar el tron, va construir una gran flota, i va recuperar el domini de l'Àsia Menor i Xipre.

Artaxerxes II va ser el rei aquemènida que va tenir més llarg regnat (45 anys). Sis segles més tard, Ardashir I, fundador del segon Imperi persa, es consideraria a si mateix com el successor d'Artaxerxes, un gran testimoni de la importància d'Artaxerxes per a la mentalitat persa. Durant el seu regnat, es van realitzar activitats de construcció a Susa i Ecbatana. Encara que no es coneixen construccions seves a Persèpolis, va ser el ser el primer rei aquemènida a ser enterrat a la seva rodalia. L'historiador grec Polibi assenyala[5] que Ecbatana va ser ampliada luxosament amb columnes daurades i teulades de plata i coure. En l'àmbit religiós, Artaxerxes va protegir el culte dels déus irànics Mitra i Anahita, els quals va introduir en les seves inscripcions d'Ahura Mazda. Artaxerxes va protegir el culte d'Anahita[6] en nombroses regions de l'imperi, incloent-hi àrees occidentals no iràniques com ara Damasc o Sardes. Igualment, poden datar-se d'aquest regnat l'extraordinària innovació dels cultes de santuaris zoroastrians, i va ser probablement durant aquest període que el zoroastrisme es va difondre a través d'Àsia Menor i el Llevant mediterrani i des d'allà a Armènia. Els temples, tot i que servien a un propòsit religiós, no eren, però, un acte purament desinteressat: també servien com a important font d'ingressos. Dels reis babilònics, els aquemènides havien pres el concepte d'impost del temple obligatori, un delme que tots els habitants pagaven al temple més proper amb la seva terra o una altra font d'ingressos.[7] Una part d'aquest ingrés, anomenat quppu ša Sarri, 'bagul del rei', una enginyosa institució originàriament introduïda per Naboni, va ser llavors passada al governant.

Fi de l'Imperi persa[modifica | modifica el codi]

Segons les fonts gregues, el successor d'Artaxerxes II, el seu fill Artaxerxes III (359 aC-338 aC), va arribar al tron per mitjans sagnants, assegurant la seva posició mitjançant l'assassinat de vuit dels seus germanastres. El 343 aC, Artaxerxes III va derrotar Nectaneb II, l'expulsà d'Egipte i va fer d'Egipte de nou una satrapia persa. El 338 aC, el mateix any en què Filip II de Macedònia va unir els estats grecs per la força, i de tal manera aplanà el camí al seu fill Alexandre el Gran, Artaxerxes III va morir per causes naturals (segons les fonts cuneïformes), però segons l'historiador Diodor, Artaxerxes va ser assassinat pel seu ministre Bagoas.

A Artaxerxes III, el va succeir el seu fill Artaxerxes IV (Arses, 338 aC-336 aC). Abans que pogués actuar, va ser també enverinat per Bagoas. Es diu que aquest va matar no sols tots els fills d'Arses, sinó molts altres prínceps de la terra. Bagoas va fer, llavors, que Darios III (336-330 aC), un nebot d'Artaxerxes IV, ocupés el tron. Darios III, encara que prèviament havia estat sàtrapa d'Armènia, no tenia experiència en el govern de l'imperi, però en el seu primer any com a emperador personalment va forçar Bagoas a beure verí.

En dues èpoques diferents, els aquemènides governaren Egipte, encara que per dues vegades els egipcis van aconseguir una independència temporal de Pèrsia. Seguint la pràctica de Maneth, els historiadors egipcis es refereixen als períodes d'Egipte quan la dinastia aquemènida, dinastia XXXI d'Egipte, governava com la dinastia XXVII d'Egipte, 525-404 aC, fins a la mort de Darios II, i la dinastia XXXI d'Egipte, 343-332 aC, que va començar després que Nectaneb II és derrotat pel rei persa Artaxerxes III.

Llista de reis[modifica | modifica el codi]

Línia de Cir Línia d'Ariaramnes

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Josef Wiesehöfer, Ancient Persia, (I.B. Tauris Ltd, 2007), 119.
  2. Harald Kittel, Juliane House, Brigitte Schultze. Traduction: encyclopédie internationale de la recherche sur la traduction. Walter de Gruyter, 2007, p. 1194–5. ISBN 978-3-11-017145-7. 
  3. Briant, Pierre. From Cyrus to Alexander: A History of the Persian Empire (en anglès). Eisenbrauns, 2006, p.62. ISBN 1575061201. 
  4. Sandler, Stanley. Ground Warfare: An International Encyclopedia. vol.1 (en anglès). ABC-CLIO, 2002, p. 226. ISBN 1576073440. 
  5. The General history: Tr. from the Greek (en anglès). H. S. Woodfall, 1773, p. vol.3, p.292. 
  6. Boyce, Mary. A history of Zoroastrianism (en anglès). BRILL, 1982, p. volum 1, p.219. ISBN 9004065067. 
  7. Dandamaev, M.; Lukonin, V. G.. The Culture and Social Institutions of Ancient Iran (en anglès). Cambridge University Press, 1989, p.361-362. ISBN 0521321077. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Briant, Pierre. (2002): From Cyrus to Alexander: A History of the Persian Empire, Eisenbrauns.
  • Stronach, David "Darius at Pasargadae: A Neglected Source for the History of Early Persia," Topoi
  • Stronach, David "Anshan and Parsa: Early Achaemenid History, Art and Architecture on the Iranian Plateau". In: John Curtis, ed., Mesopotamia and Iran in the Persian Period: Conquest and Imperialism 539–331, 35–53. London: British Museum Press 1997.
  • Cook, J.M (1983): The Persian Empire.
  • Frye, R (1984): The History of Ancient Iran.
  • Olmstead, A.T.E (1948): History of the Persian Empire.
  • Wiesehöfer, J (1993): Das antike Persien von 550 v. Chr. bis 650 n. Chr.. Traducido al inglés como Ancient Persia, 550 BC to 650 AD, 2001.
  • Bengtson, H (1973): Griegos y persas: El mundo mediterráneo en la Edad Antigua I, Madrid, Siglo XXI Editores.
  • Dandamaev, M.; Lukonin, V. G.. The Culture and Social Institutions of Ancient Iran (en anglès). Cambridge University Press, 1989. ISBN 0521321077. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]