Dionisio Capaz Rendón

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaDionisio Capaz Rendón
Retrato del general Rodil (Dionisio Fierros Álvarez).jpg
Nom original (es) Dionisio Capaz
Biografia
Naixement 1780
El Puerto de Santa María
Mort 27 de desembre de 1855(1855-12-27) (als 75 anys)
Madrid
Escudo del rey de España abreviado antes de 1868.svg  Ministre de Marina
5 d'agost de 1822 – 18 de maig de 1823

11 de setembre de 1840 – 16 de setembre de 1840
President Vicente Sancho y Cobertores

17 de juny de 1842 – 9 de maig de 1843
President José Ramón Rodil y Campillo
Activitat
Ocupació Polític
Lleialtat Flag of Spain (1785–1873, 1875–1931).svg Regne d'Espanya
Branca militar Naval Jack of Spain.svg Armada Espanyola
Rang militar SP-10 Capitan General.svg Capità general
Conflicte Guerra del francès
Guerres d'independència hispanoamericanes
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Dionisio Capaz Rendón (El Puerto de Santa María, 1780 -Madrid, 27 de desembre de 1855) va ser un marí i polític espanyol, ministre de Marina durant la minoria d'edat d'Isabel II d'Espanya.

Biografia[modifica]

En 1799 va embarcar com guardiamarina en el Conquistador, manat per Churruca. Va participar en l'expedició francesa de Leclerc a Santo Domingo i en 1802 en la Comissió cartogràfica de les illes gregues. En la batalla de Trafalgar va combatre embarcat en el Bahama, passant com a presoner a Gibraltar.

En 1813 va ser elegit diputat a Corts per la província de Cadis fins al retorn de Ferran VII a Espanya.[1] Va ser llavors empresonat a Madrid i traslladat després al castell de San Sebastián a Cadis, en el qual va romandre condemnat durant dos anys.

En 1818 va prendre part en un comboi que portava tropes al Callao, i va haver de fer-se càrrec del comandament quan el primer comandant va caure malalt. L'expedició va ser desastrosa, perquè els insurgents van capturar el María Isabel, vaixell que tripulava Capaz, qui, no obstant això, va arribar al Callao. Va ser sotmès a causa, de la qual va sortir absolt per motius polítics. Estava al Callao quan l'atac de Cochrane i va ser designat pel virrei Pezuela per representar-lo en les conferències de Miraflores amb José de San Martín, que no van tenir resultat pràctic (1821). Aquest mateix any va tornar a Espanya i va ser ascendit a capità de fragata i en 1822 nomenat secretari de la Junta del Almirallat i del Despatx Universal de Marina en un Ministeri presidit per Evaristo San Miguel, liberal exaltat, Ministeri que va ser sobrenomenat de Los siete niños de Écija.[2]

En produir-se la invasió del duc de Angulema es va traslladar amb el ministeri a Sevilla i després a Cadis, va ser nomenat major general de l'Esquadra de l'Oceà i va participar en la defensa del Trocadero; caigut el règim liberal va emigrar a l'estranger i no va tornar fins a 1832, reintegrant-se-li en els seus graus, ascendint en 1835 a capità de navili i després del motí de la Granja de San Ildefonso a brigadier. En 1837 va ser escollit senador per la província de Toledo,[3] afiliat al partit progressista, i a l'any següent ascendit a cap d'esquadra. En 1840 va ser nomenat ministre de Marina al govern de Vicente Sancho, gabinet que va quedar sense efecte. En 1841 fou nomenat president del Consell Permanent de Guerra de Generals de l'Exèrcit que havia de fallar les causes per l'aixecament d'octubre del mateix any i, empatats els vots en la del general Diego de León, el seu va ser el que va decidir la seva pena de mort, cosa que va ser unànimement censurat. Enemistat per això amb l'opinió pública, va renunciar al seu ascens a tinent general, encara que més tard ho fes valer invocant els seus drets a l'escalafó.

Va ser novament ministre de Marina amb Rodil i en produir-se l'aixecament de 1843 va emigrar a l'estranger, d'on no va tornar fins a 1847. Aquest mateix any va ascendir a tinent general. En 1853 va ser nomenat vocal de la Junta Consultiva. A l'agost de 1855, elevat a capità general de l'Armada, càrrec que va exercir fins a la seva mort, el 27 de desembre següent.[4]

Referències[modifica]


Càrrecs públics
Precedit per:
Jacinto Romarate Salamanca
Francisco Armero Peñaranda
Evaristo Fernández de San Miguel
Ministre de Marina i Ultramar
Estat espanyol

1822-1823
(setembre) 1840
1842-1843
Succeït per:
Francisco de Paula Ossorio y Vargas
Joaquín de Frías y Moya
Joaquín de Frías y Moya