Diorama

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Diorama (desambiguació)».
Un diorama alemany amb figures mòbils de follets.

Un diorama és un conjunt de materials o elements en tres dimensions, que conformen una escena de la vida real. Se situen davant d'un fons corbat, pintat de manera tal que simuli un entorn realista i amb els efectes d'il·luminació, es completa l'escena.[1] De totes maneres aquest terme ha anat canviant al llarg de la història i entenem diorama des dels més petits en caixes de sabates, fins als grans diorames que podem veure en els museus d’història natural.

Es poden representar animals, plantes, batalles, paisatges, etc. El diorama és un model tridimensional de paisatge que mostra esdeveniments històrics, naturalesa, ciutats, etc. amb finalitats educatives o d'entreteniment. En un principi el diorama intentava representar el moviment absent en els panorames, el terme va ser encunyat per Louis Daguerre el 1822 aquell mateix any va presentar a París dos obres "La vallée de Sarnen", feta per ell i "La Chapelle de la Trinité dans l'Église de Canterbury" de Charles-Marie Bouton.

Història dels diorames[modifica | modifica el codi]

Els primers diorames eren grans murals amb dimensions d’uns 22x14 m de llarg, utilitzaven pintures opaques o translúcides sobre tela transparent per donar l’efecte de diferents fons i dimensions. L’espectador estava en una sala fosca assentat en una mena de prosceni d'uns 7 metres d'amplada per 6 metres d'alçada, aquests estaven situats de tal manera que només veien una meitat del mural. L'espectacle tenia una duració d'uns 15 minuts i després d'aquests, la sala canviava de posició girant sobre si mateixa per situar-se davant de l'altre meitat del mural per la següent animació. La gent veia il·luminat el diorama des de davant o darrera, s'utilitzaven diferents intensitats i efectes de llums i colors que imitaven la sortida del sol, la llum de la lluna, el moviment dels núvols o l’estela d’un llampec, per tal de dónar una sensació realista i amb dinamisme en tot moment. Els espectadors es trobaven amb una posta de sol rogent; la boira dissipada; seguidament unes ombres que es movien davant els ulls de l'espectador per després transformar-se en una nit estrellada amb negres i blaus.

Impacte i èxit del moment[modifica | modifica el codi]

El fet que les pintures es moguessin era tota una novetat en aquell temps,[2]era un fet que fins ara no s’havia vist i va causar un gran impacte a la primera meitat del segle XIX, per aquesta raó de seguida el diorama es va estendre de París, i tot seguit per tot Europa. Aquest dinamisme i canvis sorprenents era el que feia els diormaes interessants, però no tots els altres diorames que van anar sorgint al llarg del temps imitant als de Daguerre, aconseguien el mateix efecte. Es diu que d'un dels primers diormes de Bouton , Chapel of Trinity in the Cathedral pf Canterbury, els efectes de la llum eren estàtics mentre que els de Daguerre eren variables i donaven aquesta sensació de moviment.

Encara que moltes de les pintures imitaven localitzacions i paisatges reals la versemblança no era el principal objectiu. El que es buscava era que les escenes cobressin vida i donessin la sensació de realitat, en el sentit que semblés que l'espectador estava realment en el lloc que veia. 

L'any 1823, un any després del gran debut del diorama original de Daguerre a París, es va construir un segon edifici per la visualització dels diorames al Regent's Park de Londres, aquest va ser obert per dos anglesos que van adquirir els drets per comprar els murals de Daguerre. Un cop més l'espectacle va causar una gran impressió a Anglaterra i molts artistes com Clarkson Stanfiels i David Roberts van aportar la seva visió amb la innovació dels diorames en moviment i al llarg dels anys també es van anar introduint sons i efectes especials en els espectacles.

Els primers anys va tenir molt èxit entre el públic i es creu que això el va ajudar molt econòmicament. De totes maneres la seva popularitat va baixar l’abril de 1830 i no es coneix gaire informació sobre aquest moment, degut a la separació de Bouton, que va marxar a Londres, i Daguerre que va continuar a París. En aquell any es van vendre 17 dels 21 diorames que es van exposar a París entre 1822 i 1830 al propietari de London Diorama. Al principi, l’acord era vendre’n 12 per 15.000 francs però degut a una davallada en el sector, aquest va haver de baixar el preu a la meitat.

Crisis del diorama i desenvolupament d'un nou sistema[modifica | modifica el codi]

El març del 1832 Daguerre es va declarar en fallida, les raons d’aquest fet no són clares, però es creu que va ser degut als efectes d’una epidèmia del còlera a París, que van fer molt difícil tirar endavant pels emprenedors del sector que no es van recuperar fins uns 3 anys més tard, al 1835.

Degut a la baixada de l'economia es van haver de buscar noves atraccions. Daguerre va anar incorporant innovacions en els seus diorames, però moltes sense èxit. Primer va intentar introduir efectes especials com portes que semblaven que s’obrien o es tancaven però no va ser suficient per causar un impacte. Els espectadors van comentar que "aquestes representacions eren una decepció ja que no aportaven res a la vista de l'espectador".[3] Un altre intent fallit va ser el que representava la vall de Charmonix amb vistes al Mont Blanc al fons i un xalet suís i tots els elements amb els que es pot associar a davant. Aquest diorama comptava amb arbres reals i una cabra de veritat menjant acompanyat d'un cor de música tradicional suïssa. Tots aquests elements introduïts per fer l'espectacle més real no van funcionar pel gust del públic, ja que es perdia la frontera entre la realitat i la ficció, degut això Daguerre va renunciar a la utilització de objectes reals i a partir d'aquí va sorgir la idea d'un nou diorama, el diorama de doble efecte.

Diorames de doble efecte, un nou sistema[modifica | modifica el codi]

Aquest altre tipus de diorames eren més complexes que els anteriors i es diu que es necessitaven entre deu i onze mesos de treball continu per acabar-los. Aquests es van començar a produir a partir de 1834 per Daguerre i el pintor Sèbron

En aquest nou tipus de representació, es pintava una imatge al davant, i al darrere es col·locava una variant de la mateixa pintura però imitant una escena nocturna. El resultat era una presentació de diverses imatges en una única superfície on es veia l'alba, un migdia lluminós, el vespre, i fins i tot la mitjanit, tot això utilitzant diferents variacions de llum. El millor exemple amb més èxit en l'època va ser el 1834 amb la representació d'una escena nocturna de l’església de Saint Etienne du Mond, la qual va estar en exposició 3 anys seguits. al principi de la projecció l’església es veia a la llum del dia i aquesta anava baixant la seva intensitat fins a arribar a la nit, on les espelmes s’encenien il·luminant tota l'escena, els bancs i la gent resant acompanyada del so d'un orgue.

Final del Diorama[modifica | modifica el codi]

Les projeccions dels seus diorames van acabar quan es van veure destruïdes per un incendi el 1839. La seva restauració era inútil perquè no aportava cap tipus de progrés ni innovació en el sistema. Per aquesta raó el Panorama va experimentar un nou boom entre el 1880 i 1900. Aquests es centrava en la reminiscència de temps històrics gloriosos, cosa més important que la creació artística i la il·lusió. En aquest mateix incendi va poder salvar el seu altre invent, el daguerrotip i partir d'aleshores es va centrar més en aquests, que va desenvolupar juntament amb Niepce.

Parts del diorama i construcció [4][modifica | modifica el codi]

Per la similitud que presenten com un escenari teatral, però de dimensions més reduïdes, les seves parts tenen noms iguals a les d’un teatre.

Plànol del diorama de Daguerre de Paris

El fons[modifica | modifica el codi]

És el dibuix que limita el camp d’acció de l’escena que es representa. Pot estar format per diversos plans que donen idea de profunditat o dibuixat en perspectiva, amb la qual cosa s’obté el mateix efecte. Els laterals o bastidors. Son petits dibuixos que ham de cobrir diferents espais en l’escena, que poden ser vegetació, roques, edificis, mobles, etc. Aquests elements ajuden a donar profunditat al diorama, que és un dels seus principals atractius.

L’escena[modifica | modifica el codi]

Constitueix l’acció o motiu principal de diorama i pot estar constituïda per diferents figures. Les principals que constitueixen l’eix de l’assumpte i poden ser una o diverses. Les secundàries son les que generalment completen l’escena; animals, persones, objectes, mobles y altres. Els diorames poden ser estàtics o dinàmics. En els primers les figures són fixes, mentre que en els segons es pot aconseguir cert moviment de les mateixes mitjançant fils al voltant d’elles. També es poden acompanyar d’efectes de llums, fum, so y altres mitjans que facin més real la representació del que s’ha mostrat en ells.

Figures[modifica | modifica el codi]

Les figures poden ser dibuixades expressament pel diorama o retallades de làmines adequades. Sempre és important mantenir les relacions de mida, sobretot quan es tracta d’alumnes petits. Generalment les figures es dibuixen o enganxen sobre el cartró o cartolina que després es talla i a les quals se les adhereix un “peu” per la part posterior per poder-les sostenir.

Els diorames són excel·lents mitjans d’ensenyament, sobretot perquè poden ser elaborats pels propis alumnes en els graus superiors de l'educació primària y en la secundària bàsica, amb escenes de moments històrics, processos biològics, mapes geogràfics i molts temes més. És una forma amena de construir el coneixement i són relativament fàcils d’elaborar.

Les modernes tècniques de tractament computeritzat de la imatge digital, permeten avui en dia a la televisió presentar les imatges com si fossin diorames, és molt comú veure anuncis de programes, publicitat política, comercial, cartells, etc... presentats d’aquesta forma, ja que als realitzadors els agrada els efectes que s’aconsegueixen amb elles. Aquesta pogués ser la versió audiovisual de l’antic diorama, un mitjà que no perd vigència encara que passin els anys.

Tipologia[modifica | modifica el codi]

Principalment es poden classificar els diorames en tres grups:

  • Els diorames oberts, que se separen per poder ser observats des de diversos punts de vista.
  • Els diorames de caixa, que com el seu propi nom indica es construeixen dins d'una caixa, les mides de la qual poden variar; i que generalment tenen superfícies laterals on es pinta un fons que serveix d'escenari de les figures.
  • Els diorames de llibre, que es munten de forma plana, com si fossin les pàgines d'un llibre, però que un cop s'obre les figures sobresurten del fons i es projecten cap enfora.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Diorama Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.168. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 29 novembre 2014]. 
  2. Verwiebe, Birgit. Lichtspiele: Vom Mondscheintransparent zum Diorama (en alemany), 1997. 
  3. Huhtamo, Erkki. Illusions in Motion: Media Archaeology of the Moving Panorama and Related Spectacles. 
  4. «Diorama» (en español). [Consulta: 3171072016].