Dipòsit d'Arxius de Cervera

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióDipòsit d'Arxius de Cervera
Dades base
Abreviació DAC
Tipus entitat arxiu
Organització i govern
Seu central 
Modifica dades a Wikidata

El Dipòsit d'Arxius de Cervera, també conegut pel seu acrònim DAC, és un arxiu instal·lat a l'antiga Universitat de Cervera per aplegar la documentació administrativa sense vigència de les institucions del Principat, així com la documentació de la dita universitat, que en gran part es trobava a la Biblioteca Universitària de Barcelona. Els fons que integren el DAC procedeixen territorialment de la província de Barcelona i administrativament de diverses delegacions de l'administració estatal.

Va ser creat per Ordre Ministerial l'any 1970. La seva competència fou traspassada de l'Estat al Govern de la Generalitat l'any 1995. Està adscrit al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i té la missió fonamental de preservar, conservar i difondre la part del patrimoni documental que li ha estat encomanada.[1] Vinculat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó fins a l'any del seu traspàs, la institució està situada a l'ala nord de l'edifici de la Universitat repartida en dues plantes. Conserva documentació de diferents organismes de l'administració. La cronologia d'aquesta documentació s'inicia d'una manera regular a mitjans del segle XIX fins ben entrat el segle XX.[1]

El Dipòsit d'Arxius de Cervera és únic a l'Estat Espanyol, creat en circumstàncies singulars i forçades dintre del sistema arxivístic espanyol. No és un arxiu sinó un dipòsit d'arxius, no és provincial sinó regional i és un centre ubicat a la província de Lleida però amb un fons documental provinent exclusivament de la província de Barcelona.

Història[modifica]

La normativa de l'any 1931 limitava la creació d'Arxius Històrics Provincials a les capitals de districte notarial. La ciutat de Barcelona era capital de Col·legi Notarial i en teoria li corresponia un Arxiu Provincial per custodiar els protocols notarials i la documentació de justícia. El 1969 es va ampliar el camp d'acció d'aquestes institucions amb l'Ordre de creació de l'Archivo General de l'Administración (AGA), que els va facultar per a incorporar documentació semiactiva procedent de l'Administració perifèrica de l'Estat. Així doncs els arxius històrics provincials tenen una funció intermèdia entre les delegacions de l'Estat a les províncies i la responsabilitat sobre la documentació de caràcter històric que ja custodiaven tradicionalment.

A la resta de capitals provincials catalanes es van crear arxius històrics provincials: Tarragona (1944), Lleida (1952) i Girona (1952), però en els cas de Barcelona, on ja existia un Arxiu Històric de Protocols i un Arxiu General, va comportar que durant els anys seixanta molts fons de documentació semiactiva i històrica procedents de les delegacions perifèriques de l'Estat ingressessin a l'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA) que va actuar com a Arxiu Històric Provincial de Barcelona. La impossibilitat de mantenir el gran volum de documentació va portar a la creació del centre de Cervera.

Origen[modifica]

El Dipòsit d'Arxius de Cervera fou creat originàriament sota la denominació de Depósito Regional de Archivos responia, d'una banda, a l'interès de dotar l'edifici històric de la Universitat de Cervera d'una funció que permetés recuperar l'edifici vuitcentista, i de l'altre, respondre a la necessitat de crear un Dipòsit d'Arxius a la zona catalana i donar resposta a les necessitats d'expansió de l'ACA. L'Ordre Ministerial del 18 de febrer de 1970, del Ministerio de Educación y Ciencia va crear el Depósito Regional de Archivos, argumentava la creació del dipòsit per l'augment de la documentació administrativa en els organismes provincials de l'administració estatal, que saturava els espais disponibles d'arxiu i provocava el col·lapse amb problemes de gestió administrativa i riscos de desaparició de documents. L'ordre també regulava les funcions que tenia el dipòsit que eren les mateixes assignades als Arxius Provincials pel Decret 914/1969. Les transferències al Depósito Regional de Cervera van començar poc abans de la creació formal del centre el 1970 per les necessitats d'espai de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

Depósito Regional[modifica]

Amb la denominació de "'Depósito Regional de Archivos" se li atorgava funcions subsidiàries respecte als Arxius Provincials de Catalunya. Cal assenyalar que Lleida, Tarragona i Girona disposaven d'aquest tipus d'arxius mentre que Barcelona no. El Depósito Regional de Archivos contenia molta documentació que hauria d'haver format el fons de l'Arxiu Provincial de Barcelona. El centre va esdevenir un magatzem de documentació de poc interès per a l'ACA. Per acabar-ho d'adobar la imprecisió tipològica i funcional del centre n'ha dificultat la classificació documental dintre el sistema arxivístic estatal, convertint-se en una raresa integrada forçosament entre els arxius estatals.

El 1995 es va traspassar la gestió administrativa a la Generalitat, convertint-se en l'actual Dipòsit d'Arxius de Cervera, un centre amb fons històrics incomplets i de gran volum de titularitat estatal al servei gairebé exclusiu de les institucions delegades de l'administració de l'Estat a Barcelona, condicionat per una ubicació geogràfica allunyada dels centres productors de la documentació, amb deficiències en infraestructures i mitjans i sense la possibilitat d'aplicar el sistema d'avaluació documental català, a causa de la titularitat estatal del fons, que ha acabat postergant el centre en la situació de col·lapse[2].

Fons[modifica]

Al llarg del temps, el Depósito Regional de Archivos de Cervera va rebre documentació procedent de diverses institucions. Molts d'aquests fons encara formen part de l'actual quadre d'organització de fons del centre, però d'altres només hi van estar dipositats de forma provisional i després van ser enviats a altres centres com l'Arxiu Nacional de Catalunya, l'arxiu de la Maquinista Terrestre i Marítima; a la Delegació del Govern d'Espanya a Catalunya, el Govern Civil de Barcelona i a l'Arxiu Històric de Girona.

Al DAC s'hi dipositen la següent relació de fons:

  • Delegació Provincial d'Hisenda de Barcelona, 1823-1977
  • Magistratures de treball de Barcelona, 1939-1976
  • L'Institut Nacional d'Estadística.
  • Maquinista Terrestre y Marítima S.A., 1855-1900
  • Govern Civil de Barcelona
  • Gerència Territorial del Cadastre, 1972-1992
  • Servei Nacional de Productes Agraris, 1940-1984
  • Organització Sindical, 1947-1977
  • Els fons procedents de la Direcció Territorial de comerç i de la Direcció comissionada de Sanitat i Consum de Barcelona
  • El fons de la Delegació provincial d'Hisenda de Girona, 1868-1970

Documents destacats[modifica]

Expedient d'implantació cadastral[modifica]

Durant la primera meitat del segle XX s'avança poc en l'elaboració del cadastre urbà; es realitzen només treballs de conservació i millora de la informació existent, però no serà fins a l'aprovació de la LLei del Sòl, any 1956, quan s'avança en l'execució del cadastre urbà, mitjançant el control gràfic.[3]

L'elaboració del Cadastre urbà als anys 60 del segle XX coincideix amb el creixement de la gran propietat, l'especulació urbanística i el Primer "Plan de Desarrollo" (1962-1965). Tot això queda reflectit a la llei de la Reforma Tributària de 1966, que és determinant per l'elaboració d'aquesta reforma.[3]

Els expedients d'implantació cadastral tenen un gran valor informatiu; estan formats per una carpeta que conté la informació de l'immoble i recull les dades del propietari. Un altre document reflecteix les dades sobre identificació i valoració i un tercer document descriu físicament la finca, adjuntant un petit plànol i una fotografia.[3]

Apèndix a l'amillarament[modifica]

Aquest és un document de 1932. L'aplicació de la Contribució d'Immobles, Cultius i Ramaderia, implantada arran de la Reforma Fiscal de 1845, generà una ingent documentació fiscal entre la qual hi figuren els amillaraments.[3]

El sistema d'amillaraments consistia en el repartiment de les quotes entre províncies, municipis i propietaris. El Ministeri d'Hisenda, per llei, repartia la part corresponent d'aquest impost a cada província. Les Administracions d'Hisenda amb l'aprovació de les Diputacions provincials ho repartien entre els Ajuntaments; les Juntes Pericials, dins l'àmbit local, s'ocupaven del repartiment de les quotes entre els propietaris. Les imperfeccions del sistema eren l'ocultació i el frau a partir de les declaracions jurades dels propietaris i la falta de verificació de la riquesa declarada.[3]

El concepte jurídic d'amillarament queda recollit a la legislació d'aquest període, però també engloba un concepte documental que és utilitzat en diferents èpoques.[3]

Expedient de reclamació de quantitat[modifica]

Aquest document és de 1965. La demanda o expressió legal del conflicte laboral és una queixa a títol personal d'un treballador que es decideix a denunciar al seu patró, ja sigui en l'aplicaió incorrecta dels reglaments que estableixen les condicions laborals mínimes ( salaris, vacances, horaris, sancions) o bé en l'incompliment de la legislació social ( acomiadaments involuntaris, indemnitzacions per accidents de treball, jubilació, afiliació a la Seguretat Social, subsidi d'orfandat i viduïtat i altres prestacions soc.[3]

Obra sindical Educación y Descanso[modifica]

Document de 1975. Juntament a la Confederació Nacional de Sindicats (CNS), el falangisme va crear les Obres Sindicals per tal de respondre a les competències assistencials de l'Organització Sindical Espanyola, junt a les laborals, administratives i econòmiques.[3]

Creades entre els anys 1939-42 i integrades a la Vicesecretaria Nacional, l'Obra Sindical "Educación y Descanso" tenia la funció de promoure i realitzar activitats artístiques, culturals i esportives per als treballadors enquadrats en els grups d'empresa. Per dur a terme aquestes activitats es disposava de centres culturals, instal·lacions esportives, residències i ciutats residència. Activitats que s'estenien a grups de teatre, conjunts corals, dances, viatges i competicions esportives.[3]

Els campionats esportius, les demostracions gimnàstiques i folclòriques culminaven anualment el dia 1 de maig a Madrid, a l'estadi Santiago Bernabéu, amb assitència del cap d'Estat.[3]

Registre d'altes a la Contribució Industrial i Comerç[modifica]

Document de 1890. La Contribució Industrial va ser un dels pilars de la Hisenda Pública fins ben entrat el segle XX. Aquest fons permet analitzar el llistat de contribuents industrials, comercials i professionals subjectes a la contribució industrial, especificant la tarifa, professió,art o ofici per la qual tributen anualment al Tresor Públic.[3]

La introducció de la contribució d'utilitats va reduir l'activitat de la contribució industrial que fins llavors en gravaba els beneficis. Aquest nou impost juntament a una disposició de 1957, la qual relega la contribució industrial a les petites empreses, i l'apogeu de l'impost sobre la renda (personal i societats) fa que a partir dels anys 60 la contribució industrial passi a ser un impost censal, per activitat industrial en lloc d'un impost fonamental.[3]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Dipòsit d'Arxius de Cervera». xac.gencat.cat. Gencat. [Consulta: 15 octubre 2015].
  2. Cuervo i Castillo, Pilar. (2007) Despullant un mite: gènesi i gestió del Dipòsit d'Arxius de Cervera. Revista Lligall, número 27.
  3. 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 «Documents escollits del Dipòsit d'Arxius de Cervera». Xac.gencat. Gencat. [Consulta: 17 octubre 2015].

Bibliografia complementària[modifica]

  • Decret de 24 de juliol de 1947 del Ministerio de Educación Nacional, capítol primer, considerava dues tipologies d'arxius: històrics i administratius.
  • Ordre de 1969 de creació de l'Archivo General de l'Administración (AGA) que facultava als Arxius Provincials a incorporar documentació semiactiva de l'Administració perifèrica de l'Estat.
  • Article cinquè del Decret 914/1969 del 8 de maig, que permetia la creació de dipòsits regionals per completar l'estructura arxivística de l'Administració Civil de l'Estat.
  • Romero Tallafigo, Manuel. Archivística y archivos: suportes, edificios y organización. Carmona S & C Ediciones; asociación de Archiveros de Andalucía, 1994 (3a ed.: 1997).