Dipòsit digital fiable

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Un dipòsit digital fiable[1] és un dipòsit digital que té com a missió garantir l'accés, a llarg termini i de manera fiable, a recursos i materials digitals per part d'una determinada comunitat d'usuaris (comunitat designada d'usuaris). Els dos elements fonamentals que caracteritzen els dipòsits digitals fiables són: la fiabilitat i la comunitat designada d'usuaris.

Introducció[modifica]

La proliferació de recursos digitals posa de manifest la necessitat d'assegurar la permanència de la informació digital, per tal que futures generacions d'usuaris puguin localitzar, llegir i utilitzar aquest tipus d'informació. Els progressos assolits en l'àmbit de la preservació digital des de principis del segle XXI[1] han donat lloc a importants avenços pel que fa a la definició, disseny i implementació dels dipòsits dedicats a la preservació de la informació digital a llarg termini.

La publicació en el 2002 de l'informe Trusted Digital Repositories: Attributes and Responsibilities,[2] elaborat per un grup de treball posat en marxa per dos grans consorcis de biblioteques: Research Libraries Group (RLG) i OCLC, proposa la creació de dipòsits fiables basats en el model de preservació OAIS (Open Archival Information System), i les característiques d'aquests dipòsits, adreçats a mantenir i gestionar les col·leccions digitals, especialment les d'institucions d'investigació tant grans com petites.[1]

Tipologies de dipòsits digitals[modifica]

Article principal: Custòdia documental

Existeixen 3 tipus de dipòsits digitals: institucionals, temàtics o de tipologies documentals:[3]

  • Els dipòsits temàtics, que s’adrecen a la preservació d’objectes digitals que fan referència a una mateixa índole: com pot ser sobre la biblioteconomia, publicacions en català, còpies digitals d’originals analògics, etc. DIDAC (dipòsit digital d'arxius de Catalunya) és un repositori temàtic, en l’entorn del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació on es diposita la documentació digitalitzada i objectes digitals de l’Arxiu Nacional i la Xarxa d’Arxius Comarcals de Catalunya.
  • Els de tipologies documentals són els que custodien fotografies o imatges en moviment, tesis documentals, revistes electròniques, etc. Alguns exemples d’aquest ús són: RECERCAT[4] que conté com per exemple articles encara no publicats (preprints), comunicacions en congressos, informes d'investigació, working papers, projectes i treballs de fi de carrera, memòries tècniques, etc., TDX (TDR)[5] que conté tesis doctorals llegides a les universitats de Catalunya i en altres universitats de l'Estat, en format digital i a text complet, RACO (Revistes Catalanes en Accés Obert)[6] permet la consulta, en accés obert, d'articles a text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes o MDX (Materials Docents en Xarxa)[7] que conté materials i recursos digitals resultants de l'activitat docent de les universitats.

El repositori de confiança és aquell adreçat a la preservació de documentació administrativa que requereix elements addicionals de validació sobre cada objecte digital (exemple: iArxiu); el segon, un repositori dipòsit, s'adreça als objectes digitals d'origen cognitiu, on la veritat del contingut pot ser assumit pel mateix sistema.[3]

Fiabilitat[modifica]

Les creacions digitals, a diferència de les obres físiques conservades a biblioteques, arxius o museus, presenten més dificultats a l'hora de demostrar la seva autenticitat. La causa és la intangibilitat, mutabilitat i dificultat de preservació de la informació digital. Per tal que aquestes creacions digitals arribin a generacions futures amb una garantia d'autenticitat i de fiabilitat, aquestes creacions han de demostrar la fiabilitat de la institució responsable de preservar el recurs digital, la fiabilitat dels proveïdors de la institució responsable i la fiabilitat dels recursos custodiats en el moment de ser recuperats.[8]

Designated user community[modifica]

El grup específic d'usuaris als que anirà adreçada la informació digital que es vol preservar és el designated user community. Si es volen preservar uns materials digitals perquè siguin accessibles i utilitzables en un futur, els usuaris condicionaran aspectes clau del procés de preservació (material a preservar, estratègies tècniques, etc.). D'aquesta manera, els responsables de cada dipòsit hauran d'identificar la seva pròpia comunitat d'usuaris i preveure de quina manera utilitzaran els recursos preservats.[1]

Responsabilitats[modifica]

Els dipòsits fiables també han de complir una sèrie d'obligacions:

  • Garantir la integritat i autenticitat del recurs
  • Vigilar la protecció dels drets d'autor
  • Limitar l'accés a usuaris autoritzats
  • Mantenir les eines necessàries per a identificar i recuperar la informació
  • Assegurar la presència de metadades normalitzades, que sempre acompanyaran la informació preservada
  • Acceptar la responsabilitat de mantenir a llarg termini els recursos digitals en nom dels seus depositants i en benefici dels usuaris actuals i futurs
  • Tenir un sistema organitzatiu que permeti no tan sols la viabilitat a llarg termini del repositori, sinó també de la informació digital de la que és responsable
  • Demostrar viabilitat i sostenibilitat fiscals
  • Dissenyar els seus sistemes en concordança a estàndards comunament acceptats
  • Establir metodologies d'avaluació que mostrin la fiabilitat i confiança a la comunitat d'usuaris

Proposta de certificació[modifica]

L'RLG i l'OCLC en el seu estudi van recomanar el desenvolupament d'un procediment que permetés la certificació d'aquests dipòsits digitals,[8] necessària perquè els dipòsits puguin demostrar la seva fiabilitat a la resta d'implicats en el cicle de vida dels recursos digitals: creadors i/o titulars dels recursos dipositats, la comunitat designada d'usuaris, als que financen les operacions i a les entitats que col·laboren d'una manera o d'una altra en les tasques de preservació.

Malgrat la importància d'un sistema de certificació que avaluï la fiabilitat d'aquests dipòsits digitals, abans de tot és necessària l'existència d'uns criteris avaluables per saber si el dipòsit compleix o no amb els atributs i responsabilitats establertes, i d'un mecanisme per mesurar el nivell d'acompliment de responsabilitats. Davant la mancança d'aquests instruments, l'RLG juntament amb l'arxiu nacional nord-americà, NARA, que el 2005 va elaborar una llista provisional de criteris que podrien utilitzar-se per avaluar i certificar els dipòsits digitals: Audit checklist for the certification of trusted digital repositories.[8]

Audit checklist for the certification of trusted digital repositories[modifica]

El propòsit d'aquest document[8] és elaborar un mecanisme que faciliti la identificació dels centres capaços d'emmagatzemar, gestionar i fer accessibles els fons digitals de manera fiable.

Els criteris que es proposen en aquest document permeten avaluar els dipòsits atenent a quatre àrees operacionals:

  • Organització
  • Funcions, processos i procediments
  • Comunitat d'usuaris i usos previstos
  • Tecnologia i infraestructura tècnica

Dintre de cada àrea operacional hi ha subcategories que se centren en aspectes més específics, permetent a l'auditor conèixer el grau d'acompliment de cada criteri. El repositori ha de superar cadascun dels criteris establerts, permetent la validació de la llista completa de criteris, fins i tot en el cas que el dipòsit no els superi tots.

Aquesta eina d'avaluació ha tingut un gran impacte i ha causat gran interès per part d'organitzacions prestigioses a nivell internacional.[1] L'any 2005, l'esquema d'aquesta eina d'avaluació es trobava en una fase de revisió i validació per conèixer la seva possible aplicació en dipòsits digitals. Les institucions avaluadores de l'Audit checklist són:

  • InterUniversity Consortium for Political and Social Research (ICPSR)
  • LOCKSS
  • Koninklijke Bibliotheek
  • Portico

La versió definitiva va sortir l'any 2007 amb el títol Trustworthy repositories audit and certification: criteria and checklist, més conegut com a TRAC. Les quatre àrees funcionals es van reduir a 3:

  • infraestructura organitzativa,
  • gestió dels objectes digitals, i
  • tecnologia, infraestructura tècnica i seguretat.

Posteriorment, a febrer de 2012, basat en aquests treballs anteriors, es va crear la norma ISO 16363:2012 Audit and Certification of Trustworthy Digital Repositories.[9]

Altres projectes d'avaluació i certificació[modifica]

Malgrat la importància i l'impacte causat per part de l'Audit checklist, cal indicar que en aquesta eina encara falten elements i pautes a concretar. Per exemple, no es determinen unes pautes que indiquin a les biblioteques com fer els processos avaluables, ni tampoc se suggereix la manera com el dipòsit pot mostrar l'acompliment d'un criteri determinat.[1]

En aquest context, altres projectes i iniciatives d'avaluació de dipòsits digitals:

  • Digital Curation Centre (DCC): projecte que té com a objectiu oferir un futur servei de certificació per als dipòsits digitals de Regne Unit. Aquesta iniciativa intenta remeiar la falta d'especificitat de l'Audit checklist, mitjançant la proposta de tres tipus de proves per demostrar el nivell d'acompliment dels criteris de certificació per part dels dipòsits digitals: l'evidència documental, l'evidència testimonial i l'observació.[1]
  • NESTOR (Network of Expertise in Long-term Storage of Digital Resources): paral·lelament a l'elaboració de l'Audit checklist, a Alemanya es va desenvolupar un altre conjunt de criteris per avaluar la fiabilitat dels dipòsits digitals: es tracta del Catalogue of criteria for trusted digital repositories.[10] Aquesta iniciativa alemanya va ser elaborada per NESTOR, i la seva versió preliminar en anglès va sortir a finals del 2006. El catàleg estableix una guia per a la planificació, implementació i autoavaluació de la fiabilitat dels dipòsits digitals, i agrupa els criteris en tres àrees: organització, gestió de l'objecte, i infraestructura i seguretat.

Referències[modifica]

Vegeu també[modifica]

Bibliografia[modifica]