Direcció General de Cinematografia i Teatre

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióDirecció General de Cinematografia i Teatre
Dades
Tipusdirecció general Modifica el valor a Wikidata
Camp de treballcinema, teatre i censura Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1946
Data de dissolució o abolició1967 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Part deMinisteri d'Educació Nacional (1946–1951)
Ministeri d'Informació i Turisme (1951–1967) Modifica el valor a Wikidata

La Direcció General de Cinematografia i Teatre (DGCT) va ser un organisme de la dictadura franquista, amb rang de direcció general, encarregat de l'administració del cinema i el teatre, inclosa la censura en tots dos camps.

Història[modifica]

Inicialment desenvolupada en 1946 mitjançant decret de 31 de desembre de 1945 i inclosa com a secció de la Sotssecretaria d'Educació Popular del Ministeri d'Educació Nacional, Gabriel García Espina va ser el primer responsable al capdavant de la nova direcció general.[1]

En la remodelació ministerial de 1951 se li van retirar diverses atribucions al departament ministerial amb competències en Educació, dubtant-se de la capacitat del nou titular Joaquín Ruiz-Giménez com a censor, assignant aquestes —inclosa la DGCT— a la cartera de nova creació de Informació i Turisme, en poder de Gabriel Arias-Salgado.[2]

A partir de 1962, durant el segon període de direcció, pretesament aperturista, de José María García Escudero, en un nou context per al règim, es va encoratjar i va patrocinar des de la DGCT el que va ser anomenat «Nou Cinema Espanyol», els cineastes del qual en qualsevol cas no van arribar a estar totalment eximits de l'activitat censora.[3]

Va desaparèixer com a tal a la fi de 1967 en degradar-se al rang de subdirecció (inclosa dins de la nova Direcció General de Cultura Popular i Espectacles, dirigida per Carlos Robles Piquer), al·legant-se retallades pressupostàries.[4]

Referències[modifica]

  1. Cal 1999, pp. 19, 23 ; León Aguinaga 2010, p. 230.
  2. Cancio Fernández, 2009, p. 161.
  3. Cancio Fernández, 2009, p. 170-171.
  4. Merino & Rabadán 2002, p. 147; Cancio Fernández 2009, pàg. 172-173

Bibliografia[modifica]