Direcció General de Seguretat

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'organitzacióDGS
Dirección General de Seguridad
Vista lateral de la Puerta del Sol de Madrid.jpg
Edifici de la Casa de Correos (a la Puerta del Sol), coneguda per haver estat seu de la DGS.
Dades bàsiques
Abreviació DGS
Tipus entitat Direcció General
Sector Ordre públic
Història
Fundació 26 d'octubre de 1886 (1886-10-26)
Successor Secretaria d'Estat de Seguretat
Dissolució 24 d'octubre de 1986
Activitat
Àmbit Espanya Espanya
Organització i govern
Seu central Vista-down.png

Modifica les dades a Wikidata

La Direcció general de Seguretat (DGS) va ser un organisme autònom espanyol depenent del Ministeri de Governació i responsable de la política d'Ordre públic en tot el territori nacional d'Espanya.

Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, l'organisme va incrementar el seu paper de control de l'ordre públic durant la Dictadura de Franco, convertint-se en un dels ressorts principals de la repressió franquista. En 1986 va augmentar la seva estructura orgànica al d'una secretaria d'estat, desapareixent com a tal. En l'actualitat, l'organisme oficial que continua les seves funcions és la Secretaria d'Estat de Seguretat.

Història[modifica]

Orígens[modifica]

Va ser creada en 1886 com un organisme estatal, dependent del Ministeri de Governació, que centralitzés tots els serveis policials i cossos de seguretat existents en l'època.[1][2] Com a primer Director General de Seguretat va ser nomenat el mariscal Antonio Dabán y Ramírez de Arellano.[1] A partir de llavors, el nou organisme es va convertir en un important ressort de les polítiques governamentals d'ordre públic.

Guerra civil espanyola[modifica]

Després del començament de la Guerra civil espanyola, la DGS va quedar sota control republicà, però es va veure impotent per controlar els passejos, txeques i altres "actes incontrolats" que es van fer habituals en els primers mesos.[3] En aquells dies de juliol el Director de Seguretat Alonso Mallol es va veure horroritzat per aquella situació i no va ser capaç de posar-li fre eficaçment.[3] En aquest context, cal assenyalar un fet que no és de menor importància: durant els primers dies de la contesa, grups d'anarquistes i d'altres faccions van prendre el control de nombroses fitxes policials i expedients personals pertanyents als arxius del Ministeri de la Governació.[4] A finals de juliol de 1936, Manuel Muñoz Martínez fou nomenat cap de la DGS.[5] La seva tasca al capdavant de la DGS va fer que se l'acusés de passivitat o implicació en els assassinats de la Model de Madrid i les matances de Paracuellos. No obstant això, la seva implicació a Paracuellos ha estat desmentida per alguns historiadors com Ian Gibson, que recorda que para llavors la DGS existia més sobre el paper que en la realitat:[6]

« Manuel Muñoz Martínez, director general de Seguretat, havia abandonat Madrid en la nit del 6 de novembre, sent assumit el seu lloc pel sotsdirector, Vicente Girauta Linares. En anar-se el Govern a València, la Direcció general de Seguretat, com a tal, va desaparèixer pràcticament com a entitat policial madrilenya i, a partir de llavors, tots els seus efectius, serveis, etc., van passar a dependre de la Conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa... »
— Gibson (2005)

Després dels "fets de Maig" a Catalunya, la DGS es va fer càrrec de la repressió sobre els grups insurrectes i, en particular, sobre el petit Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), labor de la qual es va encarregar Ricardo Burillo Stholle com a cap superior de Seguretat a Barcelona.

Dictadura franquista[modifica]

Després del final de la guerra civil i l'establiment de la Dictadura franquista, aquesta va reorganitzar profundament la DGS amb la concentració de nombrosos serveis sota el seu control directe i amb això incrementant el seu poder.[7] La política del bàndol vencedor distava molt de la reconciliació nacional i es basava enterament en la visió de victòria sobre els vençuts.[8] La nova Llei per a la Seguretat de l'Estat acabà de remarcar aquest nou caràcter de la DGS.[8]

José Ungría Jiménez va ser nomenat nou Director General immediatament després del final de la guerra, i José Finat y Escrivá de Romaní a continuació.[7] De fet, Escrivá de Romaní destacarà per la seva duríssima repressió i fins i tot va arribar a convidar Heinrich Himmler perquè visités Madrid, amb la idea d'establir una col·laboració policial amb la Gestapo.[9] La seva última decisió com a Director General de Seguretat va ser engegar l'anomenat "Arxiu Judaic", un conjunt de documents elaborats pels governs civils per fitxar i tenir controlats als jueus residents a Espanya, uns 6.000.[10] Amb l'ocupació alemanya de França en 1940, la Policia franquista va establir al país gal una xarxa d'agents amb l'objectiu de perseguir o detenir als dirigents de la República espanyola en l'exili.[11] Un d'aquells policies era Pedro Urraca Rendueles, conegut per ser un dels caps de la xarxa i pels seus mètodes.[11] Des del començament, van comptar amb el suport de les autoritats de la França de Vichy i la "Gestapo" alemanya.[11] Així, ràpidament van caure nombrosos capdavanters i personalitats destacades de l'antic bàndol republicà. Entre uns altres van ser detinguts l'ex-Ministre de Governació Julián Zugazagoitia o el President de la Generalitat Lluís Companys,[12] l'ex-ministre Joan Peiró i Belis o un dels antics Directors de la DGS en època republicana, Manuel Muñoz Martínez.

La seva seu, que per a aquesta època estava situada en la Real Casa de Correos de la famosa Puerta del Sol (Madrid), es va fer famosa com a centre de tortures, amb coneguts casos com els del dirigent comunista Julián Grimau, el President Companys,[12] o del dirigent socialista Tomás Centeno Sierra,[13] mort en estranyes circumstàncies en les dependències de la Direcció General.[13] L'etapa de Carlos Arias Navarro com a Director General, sota el ministeri de Camilo Alonso Vega, va anar especialment destacada per la repressió.[14] El Cos General de Policia també tenia oficines en la Puerta del Sol, incloent les de la Brigada Político-Social.

El 13 de setembre de 1974, l'organització armada ETA-V Assemblea va perpetrar l'anomenat atemptat del carrer del Correo mitjançant la col·locació d'una potent bomba en la propera cafeteria Rolando. L'objectiu el constituïen els nombrosos policies que habitualment visitaven l'establiment, però entre els tretze morts que va provocar l'explosió, només un va resultar ser policia. ETA mai es va atrevir a reivindicar l'atemptat.[15]

Desaparició[modifica]

Després de la mort de Franco i el començament de la Transició, en 1978 la DGS va ser reorganitzada orgànicament per adaptar-la a la realitat de l'època.[16] En 1986 l'organisme va ser elevat a la categoria de Secretaria d'Estat, convertint-se així en l'actual Secretaria d'Estat de Seguretat.[17]

Directors generals de Seguretat[modifica]

Aquesta llista no és completa, ja que solament apareixen els Directors Generals de Seguretat en el període comprès entre 1924 i 1986.

Període Inici Fi Nom Partit
Regnat d'Alfons XIII
(1902-1931)
27 de novembre de 1912 5 de gener de 1916 Ramón Méndez Alanís
5 de gener de 1916 18 d'abril de 1919 Manuel de la Barrera y Caro Militar
18 d'abril de 1919 20 d'abril de 1921 Fernando de Torres Almunia
20 d'abril de 1921 8 de desembre de 1922 Millán Millán de Priego y Bedmar
8 de desembre de 1922 27 de setembre de 1923 Carlos Blanco Pérez Militar
27 de setembre de 1923 29 de gener de 1924 Miguel Arlegui y Bayones Militar
6 de febrer de 1924 12 d'abril de 1925 José González Hernández Militar
12 d'abril de 1925 13 de febrer de 1930 Pedro Bazán Esteban Militar
13 de febrer de 1930 15 d'abril de 1931 Emilio Mola Vidal Militar
Segona República
(1931-1939)
15 d'abril de 1931 14 de maig de 1931 Carlos Blanco Pérez Militar
14 de maig de 1931 18 de desembre de 1931 Ángel Galarza Gago PRRS
18 de desembre de 1931 4 de març de 1932 Ricardo Herráiz Esteve
4 de març de 1932 6 de març de 1933 Arturo Menéndez López Militar
6 de març de 1933 14 de setembre de 1933 Manuel Andrés Casaus AR
14 de setembre de 1933 1 de juny de 1935 José Valdivia y Garci-Borrón Militar
6 de novembre de 1935 19 de desembre de 1935 José Gardoqui Urdanibia Militar
19 de desembre de 1935 22 de febrer de 1936 Vicente Santiago Hodsson Militar
22 de febrer de 1936 31 de juliol de 1936 José Alonso Mallol IR
31 de juliol de 1936 31 de desembre de 1936 Manuel Muñoz Martínez IR
31 de desembre de 1936 20 de maig de 1937 Wenceslao Carrillo Alonso PSOE
28 de maig de 1937 18 de juliol de 1937 Antonio Ortega Gutiérrez Militar
15 d'octubre de 1937 1 d'abril de 1938 Carlos de Juan Rodríguez PSOE
1 d'abril de 1938 10 d'abril de 1938 Paulino Gómez Sáiz PSOE
10 d'abril de 1938 17 d'abril de 1938 Juan Ruiz Olazarán PSOE
17 d'abril de 1938 13 de març de 1939 Eduardo Cuevas de la Peña PSOE
13 de març de 1938 29 de març de 1939 Vicente Girauta Linares Militar
Dictadura Franquista
(1939-1975)
29 de març de 1939 26 de setembre de 1939 José Ungría Jiménez Militar
26 de setembre de 1939 10 de maig de 1941 José Finat y Escrivá de Romaní FET y de las JONS
10 de maig de 1941 30 de juny de 1942 Gerardo Caballero Olabézar Militar
30 de juny de 1942 27 de juliol de 1951 Francisco Rodríguez Martínez Militar
27 de juliol de 1951 25 de juny de 1957 Rafael Hierro Martínez Militar
25 de juny de 1957 5 de febrer de 1965 Carlos Arias Navarro FET y de las JONS
9 de febrer de 1965 1 de novembre de 1965 Mariano Tortosa Sobejano Militar
20 de novembre de 1965 1 de febrer de 1974 Eduardo Blanco Rodríguez Militar
1 de febrer de 1974 12 de desembre de 1975 Francisco Dueñas Gavilán Militar
Regnat de Joan Carles I
(1975-1986)
12 de desembre de 1975 23 de juliol de 1976 Victor Castro Sanmartín militar
23 de juliol de 1976 23 de desembre de 1976 Emilio Rodríguez Román FET y de las JONS
23 de desembre de 1976 10 de maig de 1979 Mariano Nicolás García FET y de las JONS
10 de maig de 1979 13 de juny de 1980 Luis Alberto Salazar Simpson UCD
13 de juny de 1980 7 de desembre de 1982 Francisco Laína García UCD
7 de desembre de 1982 8 de febrer de 1984 Rafael Vera Fernández-Huidobro PSOE
8 de febrer de 1984 24 d'octubre de 1986 Julián Sancristóbal PSOE

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]