Discussió:Alfons d'Aragó i Castella

El contingut de la pàgina no s'admet en altres llengües.
De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Enlloc d'emprar la denominació "Príncep" Alfons d'Aragó, crec que fora millor emprar la denominació Alfons d'Aragó i Castella. Tal és el sistema emprat amb d'altres infants i evita el problema que es pot generar amb d'altres prínceps Alfons d'Aragó. Per tant en sol·licito el reanomenament.el comentari anterior sense signar és fet per Georg-hessen (disc.contr.) 21:07, 20 oct 2008 (CEST)[respon]

Príncep / infant[modifica]

A la península Ibèrica els fills dels reis reben tradicionalment el tractament o el títol d'infants i no de prínceps, per tant caldria tenir-ho en compte a l'hora d'anomenar aquests articles (cf. s.v. "infant" 3, DLC, s.v. "infant" 2, EC i [Vocabulari Faraudo, s.v. "infant"]). --CarlesVA (parlem-ne) 23:14, 9 març 2009 (CET)[respon]

Príncep / infant[modifica]

Cal anar més enllà en el raonament. Primer de tot, val a comentar que la Península Ibèrica en el segle XIII no és cap entitat en la que es puguin generalitzar usos o costums, com ha insinuat una persona anteriorment. Algunes coincidències, que es puguin donar en aquest mot o altres, no poden servir per argumentar en aquest sentit. És summament important també, que totes les afirmacions per part dels historiadors es facin tenint en comte la mentalitat de l’època, però també la singularitat geogràfica; en cap cas el significat dels tractaments són equiparables entre els diferents regnes hispànics. Recordem el debat generat pel terme comte-rei; que alguns historia-dors consideren el més adequat a la realitat, mentre que altres consideren totalment fora de lloc. En qualsevol cas, és evident que la distinció de comte divergeix amplament en significació, si posem l’atenció en Catalunya o altres regnes hispànics, com Castella o Navarra, per exemple, i per il·lustrar de forma entenedora el motiu del present debat. Tanmateix no podem obviar la singularitat dels regnes catalans i aragonesos, en la terminologia administrativa i institucional, tot i la seva antiguitat, que ens remet a l’època carolíngia, on es van originar. Tampoc, no podem traslladar significacions i continguts a la cultura i llengua castellana sense errar, per que no es corresponen a les realitats medievals pròpies. Segon, cal tenir molt en compta que la terminologia canvia al llarg dels períodes temporals històrics; és a dir, el que s’anomena d’una manera en el passat, canvia o s’adequa a mots nous, que de vegades substitueixen tractaments molt extensius temporalment, emprats al llarg de segles. Són els historiadors els que introdueixen les variables terminològiques, i els que en ocasions s’apropien del conceptes per defensar certs interessos, o cercant millorar llur definicions. No repararem en els motius, puix que són ben coneguts i documentats en les fonts bibliogràfiques. És cert que el terme “infant” és l’emprat per Desclot, i títol que el mateix Pere el Gran va conservar per voluntat pròpia, tot i la mort del pare, Jaume I, per tal de no provocar sensibilitats entre regnes fins a la seva coronació (encara que no ho aconseguís). És això ben conegut. Però el terme príncep, no sembla ara fora de lloc, essent el primogènit Alfons l’hereu legítim a una part del territori, com així es va disposar. En tot cas, la singularitat de la terminologia catalana, ha de ser explicada, coneguda i aplicada, sempre des de el fet de la originalitat catalano-aragonesa; i s’ha de fugir de comparar la institució amb la castellana (o qualsevol altre), o observar-la sota el prisma de cultures alienes, que no fan altre cosa que desfigurar la realitat institucional en la complexa Corona d’Aragó. Tercer, els reis (comte-reis?) ja empraven la terminologia al seu gust, canviaven i disposaven. Gairebé tots els comtes de Barcelona han canviat la denominació lingüística de la seva dignitat, que anava de rex Aragonensis, a aragonensium rex, o a comes barchinonensis, i moltes altres. Per últim; la dignitat ha de ser anomenada en termes adequats per a una correcte comprensió; al igual que tota narració historiogràfica. Alfons era efectivament un príncep, encara que la cultura catalana feia anomenar-lo “infant”; sencill i entenedor...

Príncep / infant[modifica]

En morir el germà Alfons, l'herència va recaure en Pere (tot i la part de Jaume II); que segons el professor Ramon Sarobe, Pere rep el seguent tractament: Infans Petrus, illustris domini Jacobi bone memoria regis Aragonum, primogenitus et heres.

(Sarobe, Ramon; Pere II el Gran, rei de la Mediterrània; Barcelona, Sapiens-Pòrtic, 2011. Pàg. 37)