Vés al contingut

Divertint-nos fins la mort

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de llibreDivertint-nos fins la mort
(en) Amusing Ourselves to Death Modifica el valor a Wikidata
SubtítolPublic Discourse in the Age of Show Business Modifica el valor a Wikidata
Tipusobra escrita Modifica el valor a Wikidata
AutorNeil Postman Modifica el valor a Wikidata
Llenguaanglès Modifica el valor a Wikidata
Publicació1985 Modifica el valor a Wikidata
EditorialMethuen Publishing Modifica el valor a Wikidata
Temaecologia dels mitjans Modifica el valor a Wikidata
Gènereno-ficció Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Representa l'entitatThe Voyage of the Mimi (en) Tradueix i Watch Your Mouth (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Altres
OCLC613057347 Modifica el valor a Wikidata
Goodreads (obra): 2337731 Archive.org: amusingourselves00postm Modifica el valor a Wikidata

Publicat el 1985, Amusing Ourselves to Death: Public Discourse in the Age of Show Business (en català, Divertint-nos fins la mort: El discurs públic en la era del Show Business) és un assaig en què Neil Postman, sociòleg i analista dels mitjans, examina com l'entreteniment condiciona la comunicació i conseqüentment, la vida pública. El llibre va assolir una difusió notable i, amb el temps, ha estat traduït a setze idiomes, entre ells el castellà,[1] el turc,[2] l'alemany,[3] el vietnamita,[4] l'italià,[5] el persa,[6] el xinès,[7] el txec,[8] el francès,[9] el romanès,[10] el polonès,[11] el finès,[12] el grec,[13] el noruec[14] i el suec.[15]

L'obra va arribar a sumar prop de dues-centes mil còpies venudes arreu del planeta. Més endavant, el 2005, Andrew Postman, fill de l'autor, en va preparar una edició commemorativa per celebrar-ne els vint anys.[16]

Orígens

[modifica]

La idea central de Amusing Ourselves to Death va sorgir a partir d'una participació de Neil Postman en la Fira del Llibre de Frankfurt del 1984, en una discussió sobre la influència de 1984 de George Orwell en la societat contemporània.

Postman, en el pròleg de la seva obra, exposa que la realitat de la seva època s'assembla més a la societat descrita per Aldous Huxley a Brave New World (en català, Un món feliç), on la població està sotmesa a la pressió de l'entreteniment i la cultura de la distracció, en lloc de la repressió directa i la violència estatal que caracteritzen el món orwellià. Aquesta idea és la base que guia l'anàlisi del llibre sobre com els mitjans de comunicació influeixen en la manera com la societat percep i participa en el debat públic.

Context comunicatiu i mediàtic dels Estats Units a la dècada dels 80

[modifica]

Durant la decàda dels 80, els Estats Units i altres societats occidentals van experimentar una transformació profunda en el panorama mediàtic. La televisió, especialment amb l'expansió de la televisió per cable, es va consolidar com el mitjà dominant per a la difusió d'informació i entreteniment, desplaçant progressivament els mitjans impresos i la ràdio com a fonts principals de notícies i cultura.[17]

L'auge dels canals especialitzats, com la CNN, que oferien notícies les 24 hores, va establir el model del cicle de notícies permanent, transformant la manera com el públic consumia la informació i accentuant la pressió per la immediatesa i l'impacte visual. Al mateix temps, altres canals centrats en música, esport o entreteniment van fragmentar l'audiència i van consolidar la televisió com un espai de consum i oci més que de reflexió crítica.

Aquest entorn mediàtic va ser el marc en què Neil Postman va escriure Amusing Ourselves to Death (1985). L'autor sostenia que la televisió no només condiciona el tipus d'informació que rep el públic, sinó que transforma la naturalesa mateixa del discurs públic: la imatge, l'entreteniment i la immediatesa substitueixen l'argumentació racional i la profunditat de la paraula escrita.

En aquest context, el llibre de Postman emergeix com una crítica a la cultura mediàtica dominant i proporciona el marc necessari per entendre les seves reflexions sobre com els mitjans de comunicació influeixen en la percepció de la realitat i en la qualitat del debat públic.

Resum

[modifica]

Postman fa una distinció entre la versió orwelliana del futur i la versió sobre el mateix que exposa Aldous Huxley en el seu assaig. Per una banda, Huxley proposa un context on la societat es medica fins a la felicitat, sacrificant d'aquesta manera els seus drets de manera voluntària. Contràriament, Orwell insinua una visió del món futur en la qual els governs totalitaris oprimiran els drets individuals dels seus ciutadans. Postman estableix una analogia entre el món que descriu Huxley i la societat actual, considerant que la televisió actua com un "soma" contemporani (la droga fictícia de Brave New World que proporciona plaer) amb la qual els ciutadans intercanvien, de manera implícita, els seus drets per entreteniment i satisfacció immediata.

La idea central del llibre, que Postman aplica a tota la seva argumentació, és que la forma del mitjà determina el contingut que pot transmetre, és a dir, que “la forma exclou el contingut”.  Així, un mitjà concret només és capaç de sostenir un cert nivell de complexitat en les idees. Per exemple, la tipografia impresa facilita el raonament racional, mentre que la televisió, pel seu format, dificulta aquest tipus d'argumentació. Aquesta limitació provoca que àmbits com la política i la religió es simplifiquin, i que les notícies es converteixin en un producte empaquetat per al consum immediat. La televisió posa més èmfasi en l'entreteniment que en la qualitat de la informació, subordinant-hi el contingut i condicionant-ne la manera de percebre'l.

Segons Postman, les notícies televisives funcionen sovint més com un programa d'entreteniment que no pas com una cobertura informativa seriosa. Elements com la música de fons, les pauses publicitàries i els presentadors amb una presència molt cuidada reforcen aquesta percepció. L'autor compara el discurs televisiu amb el discurs escrit, que, segons ell, va tenir el seu apogeu a principis i meitat del segle XIX, i destaca que la comunicació televisiva depèn principalment de les imatges per transmetre missatges i vendre estils de vida. Com a conseqüència, el debat polític ha canviat: ja no se centra tant en les propostes dels candidats, sinó en la manera com aquests es presenten davant les càmeres. Postman també destaca que la televisió tendeix a presentar la informació de manera fragmentada, introduint expressions com “ara això” per passar d'un tema a un altre sense cap connexió real entre ells. Aquesta manera de connectar els continguts de forma superficial crea una percepció poc coherent de la informació. Larry Gonick va fer servir aquesta mateixa idea de manera humorística a la seva obra Cartoon Guide to (Non)Communication (en català, Guia de Dibuixos Animats per a la (No) Comunicació) , on utilitza la frase “ara això” per tancar el llibre en lloc del tradicional “fi”.

Postman utilitza el concepte de “relació informació-acció” per descriure la dificultat que té l'espectador per transformar la informació televisiva en acció significativa. Segons ell, la televisió està modificant la manera com entenem què significa estar ben informat, generant un tipus d'informació que, en realitat, es podria considerar desinformació: dades fora de context, irrelevants, fragmentades o superficials que donen la sensació de saber alguna cosa, però que en realitat allunyen de la comprensió real del tema tractat.

Basant-se en les idees del teòric dels mitjans Marshall McLuhan, Postman modifica la famosa frase “el mitjà és el missatge” i la converteix en “el mitjà és la metàfora”. A partir d'aquesta idea, argumenta que les cultures orals, les cultures alfabetitzades i les culturals televisives processen i valoren la informació de manera molt diferent, i que cada mitjà és adequat per a un tipus concret de coneixement. Les habilitats necessàries per a l'anàlisi i el raonament crític es veuen debilitades per l'ús intensiu de la televisió. Per exemple, la lectura, que Postman considera un model de participació activa i dialèctica, exigeix un esforç intel·lectual sostingut, mentre que la televisió sol implicar només una participació passiva.

Segons Postman, la televisió comercial ha passat a funcionar principalment com una plataforma de publicitat. Els anuncis contemporanis, afirma, ja no presenten arguments lògics o verificables per guiar les decisions dels consumidors, sinó que es construeixen com a "drames de persones atractives" que son conduïdes a "experimentar plaer i satisfacció gràcies a la seva bona fortuna" a partir de l'obtenció dels productes anunciats. Sovint, la veritat del que s'anuncia és irrellevant, ja que els espectadors tendeixen a interpretar o inferir el missatge a partir de la representació visual i emocional del relat. A més, com que la programació televisiva es dissenya en funció de l'audiència i els índexs d'audiència, els continguts depenen principalment de la seva rendibilitat comercial i no del rigor crític. Això, segons Postman, fa que la televisió moderna sigui poc propícia a la reflexió intel·lectual profunda i al raonament racional.

L'autor també assenyala que el segle XVIII, l'anomenada “Il·lustració”, va representar el punt culminant del discurs racional, ja que només la paraula escrita permetia transmetre idees complexes amb coherència i profunditat analítica. Com a exemple, Postman indica que molts dels primers quinze presidents dels Estats Units segurament podrien haver passat desapercebuts en públic, però que les seves paraules escrites els haurien fet immediatament reconeixibles. En l'actualitat, els noms de presidents i altres figures públiques, com predicadors, científics o advocats, evoquen principalment imatges visuals, especialment televisives, i només unes poques expressions o frases fragmentades són recordades pel públic. Com a exemple clar de la influència de la imatge sobre el contingut, Postman destaca Ronald Reagan, assenyalant les seves habilitats com a figura mediàtica d'entreteniment i la manera com la seva imatge televisiva sovint eclipsa el discurs racional.

[modifica]

L'àlbum de Roger Waters de 1992, Amused to Death, pren el seu nom del llibre de Postman i n'està, en part, inspirat, abordant temes similars als exposats en l'assaig.[18] En el llibre The End of Education, Postman remarca que la referència de l'àlbum al seu treball, [19][20]

« …va augmentar tant la meva reputació entre els estudiants universitaris que gairebé no em trobo en condicions de rebutjar-lo a ell ni el seu tipus de música. Tampoc no en tinc cap inclinació per cap altra raó. Tot i això, el nivell de sensibilitat necessari per apreciar la música de Roger Waters és, alhora, diferent i inferior al que es requereix per valorar, per exemple, un estudi de Chopin. »
— Neil Postman, The End of Education

El concepte de Postman sobre la “relació informació-acció” apareix també en la cançó “Four Out of Five” del grup Arctic Monkeys, de l'àlbum Tranquility Base Hotel & Casino (2018), on el terme s'utilitza com a nom d'una taqueria fictícia situada a la Lluna.[21]

A més, en una entrevista de 2019 amb Kjersti Flaa, el còmic i actor Zach Galifianakis va fer referència a Amusing Ourselves to Death amb la frase: “deixaràs de sentir el terme ‘Gran Germà' perquè nosaltres mateixos ens convertirem en això”. Galifianakis va citar aquesta idea en resposta a una pregunta sobre el seu ús de les xarxes socials, utilitzant-la per denunciar els efectes negatius d'Internet sobre la societat en general.[22]

Treballs similars

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Maciá, Mateo «Postman, Neil: «Divertirse hasta morir. El discurso público en la era del show-business» (Recensión)». Revista de las Cortes Generales, 02-12-1991, pàg. 395–404. DOI: 10.33426/rcg/1991/24/1064. ISSN: 2659-9678.
  2. ↑ Curtis, Jenefer. Neil postman on television. (tesi). Carleton University.
  3. ↑ Postman, Neil. Fernsehnutzung und Urteilsbildung im Zeitalter der Unterhaltungsindustrie (1985). Wiesbaden: VS Verlag für Sozialwissenschaften, 2010, p. 358–367. ISBN 978-3-531-14371-2.
  4. ↑ Nguyễn Văn Điệp; Lê Duy Khang «Ảnh hưởng của Covid-19 đến tỷ suất sinh lời và rủi ro của các cổ phiếu niêm yết ngành du lịch và giải trí tại Việt Nam». Tạp chí Kinh tế và Ngân hàng châu Á, 180, 01-06-2022, pàg. 35–51. DOI: 10.63065/ajeb.vn.2021.180.67730. ISSN: 1859-3682.
  5. ↑ Rizzuto, Francesca; Sciarrino, Vera «Le fake news e il diritto all'oblio nell'era della Rete. Sulla nuova relazione tra pubblico e privato». SOCIOLOGIA DEL DIRITTO, 1, 11-2021, pàg. 93–118. DOI: 10.3280/sd2021-001004. ISSN: 0390-0851.
  6. ↑ زندگی در سایه جنگ: مردم هرات در دوران جهاد. AMRC, 1988.
  7. ↑ 陶, 鑫 «Entertainment First—Influencing Factors of College Students' Motivation to Use Short Video Software». Advances in Education, 12, 12, 2022, pàg. 5700–5708. DOI: 10.12677/ae.2022.1212868. ISSN: 2160-729X.
  8. ↑ Bystřický, Jiří «Neil Postman: Ubavit se k smrti». Lidé města, 4, 2/8, 01-09-2002, pàg. 199–203. DOI: 10.14712/12128112.4232. ISSN: 2571-0958.
  9. ↑  Postman, Neil. Se distraire à en mourir. (en francès). [Paris]: Pluriel., 2011.
  10. ↑ Oprișor, Carmen «Miron Costin și epoca în care a trăit». Transilvania, 01-10-2021, pàg. 91–96. DOI: 10.51391/trva.2021.10.15.. ISSN: 0255-0539.
  11. ↑ Karpińska, Małgorzata. „…abym na ostatnim obchodzie za zwłokami śmiertelnymi ukochanego ojca szedł, aby gdyby się był obejrzał, zobaczył, że ja przy nim jestem”. Śmierć księcia Adama Kazimierza Czartoryskiego w oczach syna Adama Jerzego. Wydawnictwo Uniwersytetu Łódzkiego, 2025-09-22, p. 261–272. ISBN 978-83-8331-823-3.
  12. ↑ Nawaf, Maryam. «Types of Book Reviews Arabs Leave on Goodreads», 2025. [Consulta: 6 desembre 2025].
  13. ↑ Μεργούπη-Σαβαΐδου, Ειρήνη. Δημόσιος λόγος περί επιστήμης στην Ελλάδα 1870-1900 (tesi). National Documentation Centre (EKT).
  14. ↑ Moi, Toril «Atle Kittang: Ibsens heroisme. Fra Brand til Når vi døde vågner». Norsk litteraturvitenskapelig tidsskrift, 6, 1, 22-04-2003, pàg. 67–77. DOI: 10.18261/issn1504-288x-2003-01-07. ISSN: 0809-2044.
  15. ↑ Svensson, Anette; Malmqvist, Jenny «Från finrummet till vardagsrummet: Transmedialt berättande som litteraturdidaktisk underhållning». Utbildning & Lärande, 15, 2, 01-09-2021. DOI: 10.58714/ul.v15i2.11260. ISSN: 2001-4554.
  16. ↑ Postman, Neil. Amusing ourselves to death: public discourse in the age of show business. 20. anniversary ed. New York, NY: Penguin Books, 2006. ISBN 978-0-14-303653-1.
  17. ↑ «Cable television in the United States» (en anglès). Cable television in the United States.
  18. ↑ Miles, Barry; Mabbett, Andy. Pink Floyd: the visual documentary. London ; New York : New York: Omnibus Press ; Music Sales Corp. [distributor], 1994. ISBN 978-0-7119-4109-0.
  19. ↑ Postman, Neil. The end of education: redefining the value of school. New York: Knopf, 1995. ISBN 978-0-679-43006-3.
  20. ↑ «Supplemental Information 2: Number of original research articles retrieved in the Web of Science search engine, from 2015 to 2019.». [Consulta: 6 desembre 2025].
  21. ↑ Quadrado, Lauro Iglesias; Andrade, Victor Fernandes «"I've played to quiet rooms like this before": analisando elementos da ficção científica na ambiência de Tranquility Base Hotel+Casino, dos Arctic Monkeys». Miguilim - Revista Eletrônica do Netlli, 13, 1, 19-05-2024, pàg. 413–432. DOI: 10.47295/mgren.v13i1.1293. ISSN: 2317-0433.
  22. ↑ «People are too sensitive» (en anglès). [Consulta: 6 desembre 2025].

Bibliografia addicional

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Divertint-nos_fins_la_mort&oldid=36689845»