Djamila Boupacha

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaDjamila Boupacha

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ar) جميلة بوباشا Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 febrer 1938 Modifica el valor a Wikidata (86 anys)
Bologhine (Algèria) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsdjamila Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballIndependentisme Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióactivista política Modifica el valor a Wikidata
PartitUnió Democràtica del Manifest Algerià
Front Nacional d'Alliberament d'Algèria Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteGuerra d'Algèria Modifica el valor a Wikidata

Djamila Boupacha (Bologhine, 9 de febrer de 1938)[1] és una exmilitant del Front Nacional d'Alliberament d'Algèria arrestada l'any 1960 per a una temptativa d'atemptat amb bomba a Alger. Les seves confessions –obtingudes sota violació i tortura– van donar lloc a un judici que va esdevenir en procés mediàtic dels mètodes utilitzats per l'exèrcit francès a Algèria, a iniciativa de Gisèle Halimi i Simone de Beauvoir.[2] Condemnada a mort el 28 de juny de 1961, va ser amnistiada en el marc dels acords d'Évian, i finalment alliberada el 21 d'abril de 1962.

Boupacha va néixer el 9 de febrer de 1938 a Sant-Eugène (Bologhine), un suburbi d'Alger, filla d'Abdelaziz Boupacha i Zoubida Amarouche. Va ingressar en la política molt jove, als 15 anys, quan es va adherir a la Unió Democràtica del Manifest d'Algèria de Ferhat Abbas, i més tard al FLN el 1955. Durant la guerra d'Algèria, el seu nom en clau era Khelida.[3] Va ser detinguda el 10 de febrer de 1960 juntament amb el seu pare, el seu germà, la seva germana Nafissa i el seu cunyat Abdellih Ahmed, i va ser acusada d'haver col·locat una bomba -desactivada pels artificiers de l'exèrcit- a la brasserie des Facultés el 27 de setembre de 1959 a Alger.[4][5] Presa clandestina (oficialment, no va ser empresonada enlloc durant un mes), va ser violada i sotmesa a nombrosos abusos per part de membres de l'exèrcit francès.[4]

Simone de Beauvoir va signar la columna que va revelar al món el calvari de Djamila Boupacha
« Se li van enganxar elèctrodes amb cinta adhesiva als mugrons, després se li van aplicar a les cames, l'engonal, el sexe, a la cara. Els cops i les cremades de cigarret s'alternaven amb la tortura elèctrica. Després Djamila va ser penjada amb un pal sobre una banyera i submergida repetidament.[6] »

El germà de Djamila Boupacha va aconseguir informar l'advocada Gisèle Halimi, que va decidir fer-se càrrec del cas el març de 1960. D'acord amb el seu testimoni, «no havia comés cap atac, però estava a punt de fer-ho».[7] A petició de l'advocada, que volia utilitzar el cas per exposar els mètodes de l'exèrcit francès a Algèria, Simone de Beauvoir va escriure un article en les columnes del diari francès Le Monde el 2 de juny 1960, titulat «Pour Djamila Boupacha»;[8] el primer ministre Michel Debré va fer confiscar el diari a Algèria.[5] El cas de Djamila Boupacha va ser objecte d'una important cobertura mediàtica i internacional quan, després de la columna al diari, es va crear el juny de 1960 un Comitè per a Djamila Boupacha presidit per Simone de Beauvoir, i que incloïa entre els seus membres a Jean-Paul Sartre, Louis Aragon, Elsa Triolet, Gabriel Marcel, Geneviève de Gaulle, Aimé Césaire i Germaine Tillion.[4]

Després de la pressió exercida pel comitè de suport creat per a la seva defensa i a través de Simone Veil, llavors magistrada, el tribunal d'Alger va ser rellevat de la seva jurisdicció en favor del de Caen, a França, i Djamila Boupacha va ser traslladada en avió militar a la França continental per ser jutjada; es temia que fos abatuda a trets a la seva cel·la per sufocar l'assumpte. Va ser traslladada a la presó de Fresnes el 21 de juliol de 1960, i després a la presó de Pau.[9] Pels actes de tortura, Gisèle Halimi va processar al ministre de Defensa Pierre Mesmer i al General Charles Ailleret, que comandava l'exèrcit francès a Algèria.[7]

Boupacha va comparèixer a Caen a finals de juny de 1961, en un judici en el qual va identificar els seus torturadors, però al final va ser condemnada a mort el 28 de juny.[10] El 1962 se li va concedir una amnistia en virtut dels Acords d'Evian pels quals es va posar fi a la guerra d'Algèria, i va ser alliberada el 21 d'abril de 1962. Refugiada a casa de Gisèle Halimi, va ser segrestada i traslladada a Alger el 3 de maig de 1962 per la Federació Francesa del Front Nacional d'Alliberament d'Algèria, que va denunciar la "operació publicitària intentada per a ús personal" per l'advocada, segons el diari Le Monde del 3 de maig de 1962.[11] De fet, Boupacha es va convertir en una figura icònica de la lluita per l'alliberament del seu país.[4][9]

Referències[modifica]

  1. ↑ Gisèle Halimi et alii, Djamila Boupacha, éd. Gallimard, 1962,
  2. ↑ Kunkle, Ryan «"We Must Shout the Truth to the Rooftops:" Gisèle Halimi, Djamila Boupacha, and Sexual Politics in the Algerian War of Independence». Iowa Historical Review, 4, 1, 2013.
  3. ↑ Djamila Boupacha, héroïne de la guerre de Libération. Femme sans peur, dame de cœur, Le Grand Soir, 20 de desembre de 2013
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Christelle Taraud, «Le supplice de Djamila Boupacha», L'Histoire Plantilla:N°, gener 2012, p. 64
  5. ↑ 5,0 5,1 (anglès) James D. Le Sueur, «Torture and the decolonization of french algeria : nationalisme 'race' and violence during colonial incarceration», a Graeme Harper (dir.), Colonial and Post-Colonial Incarceration, Ed. Continuum International Publishing Group, 2001, p. 161-175
  6. ↑ Simone de Beauvoir, «Pour Djamila Boupacha», Le Monde, 2 juny 1960.
  7. ↑ 7,0 7,1 Entrevista a Gisèle Halimi, n.d., Cri du cœur, 01/11/2008
  8. ↑ Simone de Beauvoir, «Pour Djamila Boupacha», Le Monde, 02/06/1960
  9. ↑ 9,0 9,1 Christelle Taraud «Le supplice de Djamila Boupacha», L'Histoire Plantilla:N°, gener 2012, p. 65
  10. ↑ Djamila Boupacha, par Picasso , a E-Marrakec, 05/07/2008
  11. ↑ Le Monde du 3 mai 1962
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Djamila_Boupacha&oldid=32942174»