Dmitri Kabalevski

Dmitri Kabalevski

Biografia
Naixement	17 desembre 1904 (Julià) Sant Petersburg (Rússia)
Mort	14 febrer 1987 (82 anys) Moscou (Rússia)
Sepultura	Cementiri de Novodévitxi
Membre del Soviet Suprem de la Unió Soviètica
1966 – 1987
Dades personals
Formació	Conservatori de Moscou Col·legi de Música del Conservatori de Moscou
Activitat
Camp de treball	Composició i direcció d'orquestra
Ocupació	compositor clàssic, compositor de bandes sonores, pianista, figura pública, polític, compositor, professor universitari, musicòleg, pedagog musical, director d'orquestra, coreògraf, professor de música
Ocupador	Conservatori de Moscou
Partit	Partit Comunista de la Unió Soviètica
Membre de	Unió de Compositors Soviètics Acadèmia de les Arts de l'RDA
Gènere	Òpera, simfonia, música clàssica, música de cambra, música incidental i música clàssica del segle XX
Professors	Nikolai Miaskovski, Georgy Catoire i Aleksandr Goldenweiser
Alumnes	Alexandre Rabinovitch
Instrument	Piano
Obra
Obres destacables Piano Concerto No. 3 (en)
Premis
(1974)  Heroi del Treball Socialista  Artista Honorífic de l'RSFSR  Artista del Poble de l'RSFSR  Premi Lenin Komsomol  Premi Stalin  Treballador honorífic d'art de la República Federativa Socialista Soviètica de Rússia  Premi Lenin  Orde de la Bandera Roja del Treball  Medalla per la Tasca Meritòria durant la Gran Guerra Patriòtica de 1941-1945  Orde de la Guerra Pàtria de 1a classe  Premi Estatal de l'URSS  Medalla del 800è Aniversari de Moscou  Orde de Lenin  Artista del Poble de l'URSS  Orde de la Insígnia d'Honor  Premi Glinka de la RSFSR
Lloc web	kabalevsky.ru

Dmitri Boríssovitx Kabalevski, rus: Дми́трий Бори́сович Кабале́вский (Sant Petersburg, 30 de desembre de 1904 - Moscou, 17 de febrer de 1987), fou un compositor rus de l'època soviètica.

Va ajudar a establir la Unió de Compositors Soviètics a Moscou i va continuar sent una de les seves figures principals durant tota la seva vida. Va ser un prolífic compositor de música per a piano i música de cambra; moltes de les seves obres per a piano van ser interpretades per Vladimir Horowitz. És sobretot conegut a Europa occidental per la seva Segona Simfonia, el Galop dels comediants de la Suite dels comediants, op. 26, i el seu Tercer Concert per a piano.

Biografia

Dmitri, amb el seu pare Borís i la seva germana Ielena

Dmitri Kabalevski va néixer el 30 de desembre de 1904 a Sant Petersburg, al si d'una família modesta (son pare, Borís Kabalevski, era empleat d'assegurances) i en un període marcat per la inestabilitat. La seva infància va transcórrer en plena Revolució Russa de 1905 i enmig dels turbulents anys de la Primera Guerra Mundial; quan esclatà la Revolució d'Octubre de 1917, Kabalevski tenia dotze anys. Així, formava part de la primera generació de músics russos la trajectòria dels quals es va desenvolupar íntegrament sota les condicions de l’Estat Soviètic des dels inicis de la seva carrera.

El 1918, la seva família s'instal·la a Moscou, ciutat en la qual fa els estudis secundaris i assisteix a cursos de pintura. el mateix any va ingressar a l’Escola de Música Skriabin de Moscou, on es va formar com a pianista competent. En aquells anys, l’eco de Txaikovski encara dominava Moscou, mentre que Leningrad mantenia les tradicions nacionalistes de Mússorgski i Rimski-Kórsakov. Va entrar al Conservatori de Moscou el 1925. Els seus mestres van ser Nikolai Miaskovski (composició) i Aleksandr Goldenweiser (piano). Fins al 1926, Kabalevski, que ja mostrava interès per la composició, va estudiar amb el compositor franco-rus Gueorgui Catoire, les tendències cosmopolites del qual contrastaven amb l’estil més nacionalista que Kabalevski adoptaria més endavant. Poc després de graduar-se, Kabalevski va obtenir una plaça vitalícia com a professor a l’escola, establint una carrera estable en l’ensenyament de la composició.

Kabalevski no es pot considerar un compositor precoç, ja que abans de 1930 va produir ben poques obres que ell mateix considerés mereixedores de ser preservades. Les seves primeres obres daten de la fi dels anys vint: Tres melodies d'Aleksandr Blok sobre poemes d'aquest (1927), una Sonata per a piano (1927), el Quartet de corda núm. 1 (1928), un Concert per a piano (1928), i la Sonatina per a piano en do (1930). En aquells anys inicials encara no havia definit una orientació estilística clara i, sobretot, no mostrava cap inclinació cap a un llenguatge internacional just en el moment en què, el 1934, el XVII Congrés del Partit Comunista començava a traçar una política cada cop més severa envers els compositors.

Kabalevski va adaptar-se amb facilitat a les directrius culturals soviètiques perquè no tenia un estil personal rígid ni compromisos estètics previs. Dotat d’una gran capacitat melòdica, va optar per un llenguatge clar, tonal i accessible, sovint amb elements folklòrics, evitant l’experimentació dissonant. Aquest enfocament li va permetre desenvolupar un estil propi dins del marc oficial i aconseguir una bona recepció del públic tant a l'URSS com a l’estranger.

Excel·lent pedagog (va ser nomenat el 1932 professor ajudant de composició al Conservatori de Moscou i titular el 1939), és considerat un músic bolcat cap als infants. La seva vertadera personalitat va aparèixer en les obres per a piano de propòsit pedagògic: De la vida d'un pioner (1934), recull de peces fàcils per a principiants, Trenta peces infantils (1937-1938), 24 preludis (1943), 24 peces fàcils (1944). Les Sonatines completen aquesta part de la seva obra. En aquestes petites formes, la simplicitat de l'harmonia i l'encís dels temes sedueixen els melòmans.

A partir dels anys 40 Kabalevski esdevé una figura dominant de la vida musical soviètica. Membre del PCUS des de 1940, aquell mateix any rep l'orde d'Honor, a la que afegirà una Bandera Roja del Treball, 3 Premis Stalin (1946, 1949, 1951), un Premi Estatal de l'URSS (1980) i un Premi Lenin (1972). El 1974 és nomenat Heroi del Treball Socialista, i el 1963 rep el títol d'Artista del Poble. Serà successivament secretari de la Unió de Compositors Soviètics (1940), redactor de la revista Sovietskaia Musika, laureat en quatre edicions del Premi d'Estat (1946, 1949, 1951, i 1966), artista del poble el 1963, president del Consell Científic d'Estètica pedagògica a l'Acadèmia de les Ciències pedagògiques de l'URSS (1969), i president de la International Society of Musical Association (1972).

Forma part de la primera generació de compositors soviètics. Militant del partit comunista, va acatar les orientacions de la política oficial en matèria de creació artística (decrets de 194]). La seva obra s'integra en aquest motlle, trobant el seu lloc en les formes tradicionals i populars del seu país: quatre concerts per a piano (1929, 1935, 1952, 1975), un concert per a violí (1948) i dos concerts per a violoncel (1948-1949 i 1964) són obres impregnades d'un lirisme íntim tenyit d'humor i d'alegria de viure.

Les formes musicals més desenvolupades (simfonies, òperes) són certament interessants, però en elles Kabalevski es troba menys còmode. Quatre simfonies (1932, 1933, 1934 i 1956), cinc òperes (El mestre artesà de Clamecy o Colas Breugnon, sobre la novel·la de Romain Rolland (1937), Al foc o No pas lluny de Moscou (1943), La Família de Tarass (1947-1950), Nikita Verchinine (1953-1954) i Les germanes (1967-1969) pertanyen a aquesta part de la seva obra. Kabalevski també va compondre una opereta, escrita el 1957, La primavera canta. Les obres patriòtiques compostes durant els anys quaranta (La Gran Pàtria 1942, Els Venjadors 1942, Els Leninistes 1959, el Requiem en memòria d'aquells que van morir en la lluita contra el feixisme 1963 i Carta al segle XXX 1972), no han resistit el pas del temps. També va compondre música incidental (Els Comediants 1933), cançons i ballets.

Obres

Escena

• Op. 24: Colas Breugnon, òpera en 3 actes (1936–1938)
• Op. 25: Música per a l’obra Two Songs, basat en N. Shestakov (1937)
• Op. 28: Golden Ears, ballet en 3 actes (1939–1940)
• Op. 37: In the Fire, òpera en 4 actes (1942)
• Op. 47: The Taras Family, òpera en 4 actes (1947–1950)
• Op. 53: Nikita Vershinin, òpera en 4 actes (1954–1955)
• Op. 58: Song of Spring, opereta en 3 actes (1957)
• Op. 83: The Sisters, òpera en 3 actes (1968–1969)
• Op. 90: Colas Breugnon, òpera en 3 actes (segona versió) (1967–1968)

Orquestral

• Simfonies
  • Op. 18: Simfonia núm. 1 en do sostingut menor (1932)
  • Op. 19: Simfonia núm. 2 en do menor (1934)
  • Op. 22: Simfonia núm. 3 Rèquiem, sobre textos de N. Assayev, per a cor i orquestra (1933)
  • Op. 54: Simfonia núm. 4 en do menor (1956)
• Op. 24A: Suite de Colas Breugnon (1938)
• Op. 26: Els Comediants, suite per a orquestra petita (1938–1940)
• Op. 28A: Suite de Golden Ears (1939–1940)
• Op. 29: Suite per a orquestra de jazz (1940)
• Op. 56: Romeu i Julieta, esbossos musicals per a gran orquestra simfònica (1956)
• Op. 64: Obertura Patètica (1960)
• Op. 65: Primavera, poema simfònic (1960)
• Op. 78: En memòria dels herois de Gorlovka, quadre simfònic (1965)
• Op. 85: La Flama Eterna a Briansk, poema simfònic
• Op. 95: Els herois de la Revolució de 1905, per a orquestra de vents (1974)
• Op. 96: ISME-Fanfàrries (1974)

Concert i concertant

• Piano
  • Op. 9: Concert per a piano núm. 1 en la menor (1928)
  • Op. 23: Concert per a piano núm. 2 en sol menor (1935)
  • Op. 50: Concert per a piano núm. 3 en re major Joventut (1952)
  • WoO: Fantasia en fa menor sobre Schubert D 940, per a piano i orquestra (1961)
  • Op. 75: Rapsòdia sobre un tema de la cançó Schoolyears, per a piano i orquestra (1963)
  • Op. 99: Concert per a piano núm. 4 Concert de Praga (1975)

• Violí
  • Op. 48: Concert per a violí en do major (1948)

• Violoncel
  • Op. 49: Concert per a violoncel núm. 1 en sol menor (1948–1949)
  • Op. 77: Concert per a violoncel núm. 2 en do menor (1964)

Vocal-orquestral

• Op. 12: Poema de la lluita, segons A. Sharov, per a cor i orquestra (1930–1931)
• Op. 15: Música per a la radiocomposició Galitsiskaya Zacheria, basat en B. Yansens, per a solistes, cor i orquestra (1931)
• Op. 31: Desfilada de la joventut, per a cor infantil i orquestra (1941)
• Op. 33: Tres monòlegs vocals, per a veu i orquestra (1941)
• Op. 35: Vasta pàtria, cantata per a mezzosoprano, baix, cor i orquestra (1941–1942)
• Op. 36: Venjador del poble, suite sobre text de Y. Dolmatovski per a cor mixt i orquestra (1942)
• Op. 57: Cançó del demà, primavera i pau, cantata per a cor infantil i orquestra (1957–1958)
• Op. 63: Els leninistes, cantata segons Y. Dolmatovski per a tres cors i gran orquestra simfònica (1958–1959)
• Op. 72: Rèquiem, sobre textos de Róbert Rojdéstvenski, per a solistes, cor mixt, cor infantil i orquestra (1962)
• Op. 82: Sobre la pàtria, cantata basada en Z. Solodar, per a cor infantil i orquestra (1965)
• Op. 93: Una carta al segle XXX, oratori (1972)

Cambra/instrumental

• Quartets de corda
  • Op. 8: Quartet de corda núm. 1 en la menor (1928)
  • Op. 44: Quartet de corda núm. 2 en sol menor (1945)

• Violí
  • Op. 21: Improvisació per a violí i piano (de la música del film Nit de Sant Petersburg) (1934)
  • Op. 69: Rondo per a violí i piano (1961)
  • Op. 80: Obres per a violí i piano (1965)

• Violoncel
  • Op. 2: Dues peces per a violoncel i piano (1927)
  • Op. 68: Estudis en tonalitats majors i menors per a violoncel sol (1961)
  • Op. 71: Sonata per a violoncel i piano en si bemoll major (1962)
  • Op. 79: En memòria de Serguei Prokófiev, rondó per a violoncel i piano (1965)

Piano

• Op. 1: Tres preludis (1925)
• Op. 3: Àlbum de peces infantils (1927–1940)
• Op. 5: Quatre preludis (1927–1928)
• Op. 6: Sonata per a piano núm. 1 en fa major (1927)
• Op. 13 núm. 1: Sonatina per a piano núm. 1 en do major (1930)
• Op. 13 núm. 2: Sonatina per a piano núm. 2 en sol menor (1933)
• Op. 14: De la vida d’un pioner, peces per a piano (1931)
• Op. 20: Quatre preludis (1933–1934)
• Op. 27: Trenta peces infantils (1937–1938)
• Op. 30: Tres peces (1939)
• Op. 38: Vint-i-quatre preludis (dedicats a N. Miaskovsky) (1943–1944)
• Op. 39: 24 peces per a nens (1944)
• Op. 40: Variacions fàcils en re major (Toccata) i en la menor (1944)
• Op. 45: Sonata per a piano núm. 2 en mi bemoll major (1945)
• Op. 46: Sonata per a piano núm. 3 en fa major (1946)
• Op. 51: Variacions fàcils, volum 2: Cinc variacions sobre temes populars (1952)
• Op. 59: Rondó en la menor (1958)
• Op. 60: Quatre rondós fàcils (1958)
• Op. 61: Preludis i fugues (1958–1959)
• Op. 81: Danses de primavera (1965)
• Op. 84: Recitatiu i rondó (1967)
• Op. 86: Al camp dels pioners, sis peces (1968)
• Op. 87: Variacions sobre temes populars (1967)
• Op. 88: Sis peces (1971)
• Op. 89: Trenta-cinc peces fàcils (1972–1974)
• Op. 93A: Melodies líriques (1971–1972)

Vocal/coral

• Op. 4: Tanets (cançó per a examen de piano de 4t grau)
• Op. 7: Dues cançons segons M. Artamonov i V. Shukovski, per a veu aguda i piano (1928)
• Op. 10: Tres cançons segons M. Gerassimov, M. Artamonov i N. Kliuyev, per a veu i piano (1929–1930)
• Op. 11: Vuit cançons alegres segons V. Kataev, per a veu i piano (1929–1930)
• Op. 16: Tres cançons segons E. Musam, A. Sharov i A. Surkov, per a veu greu i piano (1931–1932)
• Op. 17: Vuit cançons segons O. Vissotskaya, A. Prishelts i A. Barto, per a cor infantil i piano (1932)
• Op. 32: Dues cançons segons A. Bezemenski i N. Vladimirski, per a veu i piano (1941)
• Op. 34: Tres cançons segons Samuil Marshak, per a veu i piano (1941)
• Op. 41: Set cançons alegres segons Samuil Marshak, per a veu i piano (1944–1945)
• Op. 42: Quatre cançons divertides segons Samuil Marshak i S. Michalkov, per a veu i piano (1945)
• Op. 43: Dues cançons populars russes, per a baix o tenor i piano (1945)
• Op. 43A: Dues cançons populars russes, versió per a mezzosoprano i piano (1964)
• Op. 52: Deu sonets de Shakespeare, per a veu i piano (1953–1955)
• Op. 55: Dues romançes segons A. Kovalenkov, per a tenor i piano (1956)
• Op. 62: Al bosc del conte de fades, imatges musicals per a narrador, veu i piano (1958)
• Op. 66: El camp de l’amistat, cançons dels pioners d’Artek, per a veu o cor infantil i piano (1961)
• Op. 67: Un hort a la vista, danses circulars per a cor infantil i piano (1961)
• Op. 70: Tres cançons de dansa, per a veu i piano (1960)
• Op. 73: Tres cançons de la Cuba revolucionària, per a veu i piano (1963)
• Op. 74: Tres octaves de R. Gamsatov, per a mezzosoprano i piano (1963)
• Op. 76: Cinc romançes segons R. Gamsatov, per a mezzosoprano i piano (1963–1964)
• Op. 91: Conversa amb un cactus, vuit cançons infantils segons V. Viktorov, per a veu i piano (1969)
• Op. 92: Tres cançons sobre Lenin, per a cor infantil i piano (1970)
• Op. 94: Tres cançons-obres segons I. Rachillo, per a cor infantil i piano (1973)
• Op. 97: Cançons d’amistat, per a cor femení, cor infantil i soprano o tenor (1975)
• Op. 98: Dues cançons juvenils segons V. Viktorov, per a veu i piano (1975)
• Op. 100: Temps, sis romançes segons Samuil Marshak, per a baríton i piano (1975)
• Op. 101: Crit de la cançó, cicle de romançes segons Hovhannes Tumanyan, per a veu i piano (1978–1979)