Docimàsia

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Docimàsia (del grec antic: δοκιμασία / dokimasía) prové del verb δοκιμάζειν / dokimadsei, que significa «provar» o «assajar». També es pot traduir com «examinar».

La docimàsia en l'antiga Grècia[modifica]

A l'antiga Grècia, la docimàsia (δοκιμασία) era l'examen oficial que estaven subjectes les persones, i de vegades els animals[1] i els objectes.[2] Això es feia en general per a comprovar la seva capacitat per a complir amb el seu càrrec públic (jutge, orador, polític o retòric).

Des de l'època clàssica, Atenes va imposar una docimàsia als joves lliures lliure (del grec antic: ἔφηϐος / éfebos, «efeb») abans d'integrar-los a la ciutadania (del grec antic: πολίτης / polítes, «ciutadà»). A partir del segle iv aC, aquest procediment va ser obligatori quan es requeria una concessió de ciutadania als estrangers de la ciutat.

Els càrrecs públics[modifica]

Les magistratures[modifica]

En Atenes, els ciutadans elegits o designats per sorteig a un càrrec públic eren examinats abans pels temostetes (del grec antic: θεσμοθέτης / thesmothétae, literalment «el que defineix la llei»), amb l'excepció dels ciutadans elegits per a compondre la Bulé (del grec antic: Βουλή / Boulé, «Consell» o «Assemblea»), que va patir la docimàsia part dels seus predecessors.

L'examen es centrava en l'elegibilitat del càrrec, és a dir, en els criteris d'edat (un mínim de 30 anys), la pertinença a una classe censitària,[Nota 1] l'absència de l'exclusió a causa d'acumulació de càrrecs incompatibles, l'exercici previ del mateix càrrec, o el càstig d'atímia (del grec antic: ἀτιμία / atimía, literalment «sense honor»).[3]

Els retòrics[modifica]

La dokimasia rhetoron (docimàsia dels retòrics) era un jurament que fèien els retòrics als tribunals, jurant per la mort i la ruïna de la família.[4]

Els efebs[modifica]

Els joves (efebs) havien de sotmetre's a la docimàsia per a verificar la seva edat i per a inscriure's a la llista de ciutadans del seu demos (del grec antic: δῆμος / demos, literalment «territori habitat i cultivat»).[2]

Els nous ciutadans[modifica]

En 427 aC, la ciutat de Platees va ser destruïda durant la Guerra del Peloponès. Els seus ciutadans van fugir cap a Atenes i van rebre la ciutadania atenenca, possiblement després d'haver aprovat la docimàsia de la seva nacionalitat i de la seva amistat amb la seva nova ciutat.[5]

L'obligació de la docimàsia per a adquirir la ciutadania atenesa no està datada abans del segle iv aC. Posteriorment, s'atorgava la ciutadania com una recompensa adaptada a les bondats de l'estranger honrat.[6] El procediment va ser imitat ràpidament, al segle iii aC, per altres ciutats que desitjaven augmentar la seva població d'una manera controlada.[6]

La docimàsia en la medicina[modifica]

Vegeu també: Autòpsia

En la medicina, el terme docimàsia s'utilitza per a entendre la complexitat de les proves dissenyades per a determinar si un fetus va néixer viu o mort.[7]

Una de les proves que es realitzen en l'autòpsia es diu docimàsia hidrostàtica, ideada per Galé, que consisteix en la col·locació dels pulmons i el cor del fetus en l'aigua: si els pulmons floten i el cor s'enfonsa, vol dir que els pulmons contenen aire i per tant el nen va néixer viu i va respirar. En cas que el cor també flota, això indicaria la producció de gas per putrefacció i per tant la prova no seria fiable, ja que no s'assegura que la flotabilitat dels pulmons es deu a l'aire inspirat. Per tant l'autòpsia s'ha de complementar amb altres verificacions.

La docimàsia en la química[modifica]

Vegeu també: Quantitat de substància i Assaig metal·lúrgic

En química, la docimàsia és l'art de fer els assajos conduents per a determinar quelcom, especialment la naturalesa i la proporció dels metalls útils continguts en un mineral o en un aliatge.[7]

Notes[modifica]

  1. Per al càrrec d'arcont (del grec antic: ἄρχοντες / árkhontes, «governant») en determinats moments.

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Volkmann, Hans. Dokimasia (en alemany). Der Kleine Pauly, vol. 2. Deutscher Taschenbuch Verlag, 1975.