Dominació (sociologia)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

La dominació és aquella situació a la qual un individu o grup és a la posició d'imposar (vegeu Autoritat) a un altre individu o grup (vegeu Submissió a l'autoritat) alguna de les seves idees, creences, veritats, suposicions, punts de vista, normes, regles o lleis; per qualsevol mitjà, incloent la força física i la dominació econòmica. Per a Max Weber és l'oportunitat de trobar persones determinades que estiguin disposades a obeir una ordre de determinat contingut. Formes de dominació són, per exemple, el sotmetiment d'una nació sobre una altra, que la domina, i el d'un poble per part d'un sobirà dominador. Està relacionada amb la lluita de classes, l'exclusió i la discriminació social.[1][2][3]

En política econòmica, l'abús de posició dominant és la influència a l'estructura d'un mercat per part d'una empresa o organització. Per a François Perroux, la dominació caracteritza la situació a la qual una entitat econòmica determinada mobilitza al seu profit elements per mitjà dels quals, asimètricament, pot influenciar de manera intensa i sostinguda al llarg del temps als altres actors que participen en el mateix mercat, incloent els ciutadans. Relaciona les diferents formes de domini i desarticulació de les entitats financeres amb la desatenció ciutadana per part de l'Estat i amb la manca d'autonomia ciutadana per a poder-se desenvolupar amb llibertat. D'altra banda, la mateixa societat de classes es basa en el domini d'unes classes socials sobre unes altres per mitjà de la producció, que implica la propietat o explotació d'elles, l'administració i la comunicació, entre d'altres.[4][5][3]

El paradigma de la dominació, que dóna importància a l'individu que sobresurt per sobre dels altres, ha estat històricament el model tradicional majoritari a Europa. Es basa en una visió del món on cadascú té un valor i cal ser el millor, el més ràpid, el més fort, el més bell o el més ric per a ser valuós. Socialment es basa en la jerarquia: els més valuosos dominen els inferiors i la manera d'aconseguir llibertat i autonomia és estar al damunt de la piràmide de poder, dominant els altres. L'ordre social resultant es caracteritza així per l'explotació i dominació d'uns grups sobre altres, que veuen com a "natural" la situació a la que viuen i no com a processos històrics de creació de relacions dominants. (Vegeu també Dominació del món) En moltes cultures, el model de dominació competeix amb el de cooperació, al qual tothom és diferent i té el mateix valor.[6][7]

Etimologia[modifica]

La paraula catalana "dominació" prové del llatí domĭnatiōne, que té el mateix significat.[8]

Dominació masculina[modifica]

Articles principals: Androcentrisme i patriarcat

A la majoria de societats patriarcals basades en el paradigma de la dominació es nega a les dones a tenir una visió del món diferent a la dels homes. La dominació masculina és una de les formes de violència simbòlica envers les dones que consisteix en una forta asimetria entre els rols de gènere explícits o implícits, conscients i inconscients, en una societat masculinitzada. Inclou una economia de béns simbòlics a la qual l'home és un subjecte que produeix béns productius considerats valuosos (vegeu Capitalisme) mentre que la dona és un objecte (vegeu Cosificació de la dona) anònim, considerat de poc valor. La força o dominació masculina es basa en la separació de rols femení i masculí i en que a aquest darrer no li cal mai justificació, ja que en una societat amb un punt de vista androcèntric és vista com la neutra i normal.[7][9]

El patriarcat és el poder de l'home sobre la dona. La paraula "masclisme" es va crear per a designar qualsevol tipus d'opinió, disposició o pràctica que diferencia de manera negativa el fet de ser dona i, en el cas dels homes, afecta també a aquells que pels seus gustos, manera de ser o de fer no compleixen les normes i comportaments suposadament adscrits a la "masculinitat" estàndard (rol masculí) d'una comunitat o societat.[10]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Max Weber, Economie et société, Librairie Plon, 1971. (francès)
  2. Jean-Marie Durand, À l’oeuvre dans les rapports politiques, économiques et intimes, la domination reste une pratique sociale complexe, publicat a Les inRockuptibles, 18 de juny de 2011. (francès)
  3. 3,0 3,1 Svenka Arensburg Castelli, Psicologia del conflicte, Editorial UOC, 2006. ISBN 9788497885096 (català)
  4. François Perroux, Les espaces économiques, Librairie Droz, 1968. (francès)
  5. Francesc Roca, El pensament econòmic català, volum 2, edicions Universitat de Barcelona, 1994. ISBN 9788447514137 (català)
  6. Marisela Montenegro Martínez, Intervenció social, Editorial UOC, 2011. ISBN 9788497884631 (català)
  7. 7,0 7,1 Elsa Punset, Brúixola per a navegants emocionals, Penguin Random House, 2011. ISBN 9788403131927 (català)
  8. Diccionari català-valencià-balear, Institut d'Estudis Catalans, editorial Moll. (català)
  9. Pierre Bordieu, La dominación masculina, editorial Anagrama, 2000. ISBN 9788433905895 (castellà)
  10. Xabier Iturbe, Coeducar a l'escola infantil: Sexualitat, amistat i sentiments, editorial Graó, 2015. ISBN 9788499805894 (català)

Bibliografia[modifica]