Domingo Dulce y Garay

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaDomingo Dulce i Garay
La revolución de Julio en Madrid, 1854 Domingo Dulce y Garay (3525337634).jpg
Nom original (es) Domingo Dulce, 1st Marquis of Castell-Florite
Biografia
Naixement (es) Domingo Dulce y Garay
1808
Sotés, La Rioja
Mort 1869 (61 anys)
Els Banys i Palaldà França
Coat of Arms of the Former 4th Spanish Military Region (Until 1984).svg  Capità general de Catalunya
1854 – 1855

1858 – 1862
Coat of arms of New Spain.svg  Capità General de Cuba
1862 – maig de 1866

gener 1869 – juny de 1869
Escudo del Senado de España.svg  Senador vitalici
1858 – 1868
Activitat
Ocupació Polític i militar
Partit Unió Liberal
Lleialtat Espanya
Branca militar Cavalleria
Rang militar general
Modifica les dades a Wikidata
Escut de Domingo Dulce i Garay al claustre de la Capitania General de Barcelona
Església de Sotés, poble on va néixer Domingo Dulce i Garay

Domingo Dulce i Garay (Sotés, La Rioja, 7 de maig de 1808 - Amélie-les-Bains-Palalda, França, 23 de novembre de 1869) fou un militar espanyol.

Assentà plaça de cadet el 1823, essent promogut l'any següent al grau d'alferes de cavalleria. Feu la primera guerra civil amb gran lluïment, essent ferit cinc vegades i aconseguint quatre creus de San Fernando de primera classe i els ascensos consecutius fins al de tinent coronel.

El 7 d'octubre[modifica]

Va pertànyer a la guàrdia reial en l'última època d'aquesta tropa, i el 1841 passà al cos d'alabarders, trobant-se al palau la nit del 7 d'octubre, en què esclatà la insurrecció militar que es proposava restablir en la regència de Maria Cristina, en lloc del general Espartero. Els sediciosos, al front dels quals s'havia posat el general Manuel de la Concha, assaltaren el palau reial, amb el propòsit d'apoderar-se de la reina Isabel II d'Espanya i de la seva germana la infanta, però foren refusats diverses vegades pels alabardes de la cambra de guàrdia situada a dalt de l'escala principal i dirigits per Dulce. L'enèrgica actitud d'aquestes forces feren fracassar el moviment, i Dulce fou premiat amb el grau de coronel i la llorejada de Sant Ferran.

Poc temps després (el 1842) rebé el nomenament de gentil-home de cambra del Rei. Ascendit a brigadier el 1847, a mariscal de camp el 1849 i a tinent general el 1854, exercí diversos comandaments a Catalunya i Aragó, i era director general de cavalleria quan esclatà la revolució de juliol de 1854, en la que desenvolupà, al costat de Leopoldo O'Donnell, un dels principals papers.

Dos anys després fou ferit combatent pels carrers de Madrid a la milícia nacional, i rebé, com a recompensa, la gran creu de Sant Ferran.

Sant Carles de la Ràpita[modifica]

En els esdeveniments de Sant Carles de la Ràpita (1860), que ell desbaratà essent capità general de Catalunya, fou agraciat amb el títol de marquès de Castellflorite, que recorda una de les gestes que porta a fi durant la guerra civil. Destinat a Cuba el 1862, caient-li la ingrata tasca de combatre la insurrecció de Santo Domingo, i, finalment evacuar aquesta illa, complint l'acord de les Cambres, presidides pel general Ramón María Narváez y Campos.

Tarannà de Dulce[modifica]

El seu mandat, àmpliament liberal, es distingí per la tolerància amb la premsa de tots els matisos, la creació d'escoles gratuïtes superiors, la rectitud de la seva administració i l'ardor en que perseguí el tràfec de negres. El més gran elogi que pot fer-se de la gestió de Dulce està en les simpaties que va saber conquistar amb la seva conducta, les quals li seguiren a Espanya en cessar en aquell càrrec, posant clarament de manifest en una exposició dirigida a la reina (juny de 1865), en la que es demanava la seva continuïtat en el govern de l'illa.

Una vegada en la península Ibèrica, el seu entusiasme per la causa de la llibertat el portaren a conspirar contra Isabel II d'Espanya, al costat del general Serrano, Joan Prim i Prats i d'altres generals; però descobert el complot fou desterrat, com aquells, a Canàries (juliol de 1868).

La insurrecció de Cuba[modifica]

Greument malalt d'un càncer a l'estómac, no va poder prendre part activa en la revolució de Setembre; però el govern establert per aquesta, l'anomenà capità general de l'illa de Cuba, comptant que el seu prestigi personal i les simpaties que havia deixat allà, eren la millor garantia pel restabliment de l'orde moral seriosament pertorbat. No succeí així, tanmateix; el manifest que donà a la seva arribada a la colònia, en el que feia una crida a la pau, fou rebut amb molta fredor, i la llibertat que concedí a la premsa només serví per a concitar enemics a Espanya i desencadenar odis implacables entre els elements peninsular i crioll.

La insurrecció proclamada a Yara, s'estengué pel departament Oriental i va córrer fins a Camagüey, i les negociacions iniciades per Dulce, amb més voluntat que encert, foren trencades per la intemperància dels insurrectes, que no s'avenien a pactar sobre altres bases que no fossin el reconeixement explícit de la independència de Cuba.

Les tendències liberals i conciliadores del general causaren un profund disgust entre els elements conservadors que estimaven la seva política com a pertorbadora i perillosa per l'esdevenidor de la metròpoli, i aquest disgust, exterioritzat pels voluntaris, donà origen a greus desordres en la mateixa capital de l'illa.

Quan Dulce s'adonà de la ineficàcia dels seus procediments de temperança, canvia de conducta, restablint la censura i el funcionament dels tribunals militars i tornant al sistema de les deportacions; signà algunes sentències de mort i decretà l'embargament dels béns dels separatistes. Aquestes severes mesures foren titllades de cruels pels que simpatitzaven amb la rebel·lió, i semblaren tardanes als seus contraris; de forma que no produïren altra resultat que augmentar la impopularitat del general; i el dia 1 de juny de 1869 els voluntaris, en actitud sediciosa, exigiren que deixes el comandament en el segon caporal i es retirés a la Península, com així ho va fer, <para a evitar, -com digué ell mateix-, màs mancha a la bandera que armada turba procaz pisoteaba y escarnecia.

De quarter a Madrid, els progressos de la seva malaltia, els suportava amb un treball constant i amb els disgustos soferts, el portaren a França a la recerca d'un alleujament, morint poc després en la data apuntada al principi. Fou enterrat al Cementiri del Poblenou de Barcelona.

A més de les condecoracions citades anteriorment, posseí també les grans creus de Creu de Carles III i de San Hermenegildo.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Domingo Dulce y Garay Modifica l'enllaç a Wikidata