Dompna

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La dompna[1] és com s'anomena a la senyora casada en l'etapa històrica de l'Edat Mitjana. A la base de la societat feudal i post feudal es troba la parella conjugal, és a dir, un home i una dona. La família, la domus, és la institució que organitza la societat. L'estudi de l'amor com a concepte dinàmic no es pot entendre sense tenir en compte l'evolució de la condició femenina. És ben sabut que els homes gaudien de tots els privilegis de la vida en societat i quant a drets jurídics, polítics, socials i econòmics. Les dones s'ocupaven d'aquelles tasques relacionades amb la vida i la mort: donar llum i procrear per assegurar la continuïtat del seu parentiu o també vetllar els morts i preparar-los per les cerimònies post mortum. Tot i això, en absència de l'home, en la domus hi havia una petita monarquia, la que exerceix la dompna, la qual domina les altres dones que viuen sota el seu sostre: serventes, esposes dels seus fills, etc. Així doncs, el matrimoni és una institució importantíssima per l'època. El matrimoni entre els senyors no estava fundat en l'amor, com podria estar-hi vinculat actualment, sinó que era la materialització d'interessos polítics, econòmics i estratègics.

Context històric

El mot dompna o domna aparegué a l’Europa cristiana occidental, en concret a la Romània (països on es parlava, o encara es parla, en llengua romànica o neollatina), en un moment, mitjans s. XI, en el que es produïren tot un seguit de canvis a tots nivells (econòmic, institucional, jurídic, religiós, usos lingüístics). Aquest concepte s’originà en la lírica trobadoresca, la qual construí una Koiné poètica a partir del dialecte llemosí. Una llengua que esdevingué llengua de prestigi de la poesia trobadoresca al llarg de més de dos segles (XI-XIII).

Els trobadors per mitjà d’aquesta llengua vulgar, amb la que era molt més fàcil transmetre els sentiments, van arribar a les persones que no dominaven o no sabien el llatí (les dones i part de la població). D’aquesta manera arrelà un model de comportament nou i un sistema de valors fruit de la lírica trobadoresca: l’ideal cortès.

I això fou així com diu Erich Köhler per diferents motius, entre els quals el desenvolupament d’una societat feudal molt independent del poder reial, d’una societat culturalment més avançada, de la pèrdua d’influència de l’església i l’entrada dels trobadors al castell encarregats de fer cançons, bona part de les quals dirigides a les dones dels senyors feudals. Cançons (cansó) que cantaven, en la majoria dels casos, la bellesa i virtuts d’una dona casada (dompna) idealitzada i inassolible, i doncs, a un amor adúlter consentit (en l’àmbit poètic) pel senyor feudal i reflex de la submissió del trobador envers el seu senhor.

Aquest paper de la dona que esdevé el centre de la vida social i artística de la cort, és conseqüència d’un conjunt de factors: el casament que era més un contracte que un acte d’amor i que obeïa a motius de llinatge i econòmics i pel qual la dona rebia certes garanties econòmiques en forma de béns que passaven a la seva propietat i administració (arres, espòs- dot, pares), la importància de la dona que en aquest període augmenta donada l’elevada mortalitat en el moment de donar a llum i que queda revertit amb la traducció i difusió de les tècniques d’obstetrícia de la medicina àrab al s. XIII, i també pel fet que la dona passa en l’imaginari medieval d’inductora del pecat original (Eva) a similitudo de l’home amb l’auge del culte a Maria (Verge i Mare de Déu).

Aquests trobadors componen les seves cançons dins uns límits socials i espirituals. Estan lligats a la cort on viuen o de la que viuen (professionals o senyors) i on transcorre l’acció dels poemes, en oposició a la vil·la i la burgesia.

És doncs, en aquest espai físic (el castell) i mental (contrapunt a la moral eclesiàstica) que apareix l’amor (paraula femenina en provençal) cortès (l’ars amandi de la cortesia: fin’amors, verai’amors, bon’amors).

La metàfora jurídica-feudal

Els trobadors expressen i senten l’amor per mitjà d’aquesta metàfora, que esdevé una constant en les seves poesies, i que evidencia un clar paral·lelisme entre les relacions senyor-vassall de la terminologia jurídica-feudal i les situacions poeta-domna del llenguatge dels sentiments. Per tant, un amor que té un marcat significat jurídic (gràcia, favor, pacte, aliança). Un llenguatge, doncs, farcit de veus i expressions pròpies del document jurídic o del codi feudal (l’immixtio manuum, el jurament de fidelitat, l’osculum, el petó a les mans) que comporta obligacions concretes (subjectio, reverentia, fides). Un amor vist en termes de relació feudal, de vassallatge del poeta envers la seva dama i a qui s’adreça submís, temorós, sense gairebé ni gosar a prendre la iniciativa i a la qual n’ha de suplicar la mercè (fruit de la seva generositat i compassió) amb constància, paciència i fidelitat. Nogensmenys les possibles virtuts del poeta, en moltes ocasions, li són donades per la pròpia estimada, paradigma de virtuts. Com ens diu Peire Vidal al poema “Ab l’alen tir vas me l’aire”:

“E s’ieu sai ren dir ni faire,/ ilh n’aia·l grat, que sciensa/ m’a donat e conoissensa,/ per qu’ieu sui gais e chantaire.”

És per aquest motiu que aquestes poesies només s’entenen en el seu àmbit concret (Europa central i occidental cristiana), on aquestes expressions i lèxic tenien tot el seu sentit i significat.

Domina i amor cortès (fin’amors)

Aquest paral·lelisme entre el lèxic trobadoresc i el jurídic feudal, fa que el trobador encara que sigui senhor tracti a la seva dama, malgrat que aquesta pugui ser de més baix rang, de senyora (domina), col·locant-se ell mateix en la posició de vassall. Així, Bernat de Ventadorn escriu a la cansó “Pel doutz chan que·l rossinhols fai”

“Domna, vostre sui e serai / del vostre servizi garnitz. / vostr’om sui juratz e plevitz,/ e vostre m’era des abans./ E vos etz lo meus jois primers,/ e si seretz vos lo derrers,/ tan com la vida m’er durans.”

Per tant el poeta-enamorat és l’om vassall i la dompna és la dona cantada, la domina, situada en el cim més alt de la jerarquia feudal i generalment l’esposa del dominus-senher. D’aquí que una de les obligacions del poeta sigui la de cantar les gràcies de la dama (la cansó té aquest propòsit). L’afecte, que tot sovint apareix, del trobador vers ella (fingit o ver) dóna lloc a l’amor cortès (fin’amors: amor polit) i l’homenatge —generalment tolerat pels marits i acceptat per elles des de la seva inaccessibilitat: la inaccessibilitat d’un amor impossible ple d’obstacles contínuament— que pregona el poeta amb les seves composicions cerca d’aconseguir els favors de la dama, favors que només atorgarà si creu que el poeta és digne d’ells. Un amor cantat que és i té sentit en tant aquest no s’acompleix (“ofec del poeta-amant” en paraules de Constanzo di Girolamo).

A fi d’aconseguir aquest amor, el poeta, segons René Nelli, transita per diferents situacions d’enamorament envers la dama, i que van des de l’inici quan és sols un pretendent (fenhedor) tímid, a la qual no gosa dirigir-se, passant per la fase de suplicant (pregador) si la dama li dóna ànims alhora d’expressar el seu amor, la d’enamorat tolerat (entendedor) si li dóna penyores d’afecte o diners, per acabar en el drutz (amant) si l’accepta al llit, i l’aspiració final del fach (acte de copulació).

Aquestes gradacions, les hem d’entendre en un sentit esquemàtic, de comprensió d’una realitat que no fou ni tant lineal, ni tan compartimentada, ni tan precisa; perquè les emocions de cada persona (sigui dama o poeta) en un espai (els castells i les seves corts) i temps (s.XI-XIII) tan allunyats del nostre, difícilment podem encabir-les en esquemes mentals que no suposin un punt d’injustícia. De la mateixa manera que parlem del “traduttore, traditore”, hem de pensar que la nostra “traducció” d’aquesta època (com la de totes les èpoques allunyades de la nostra) i de les emocions que uns artistes i dones sentiren en un moment concret, només ens pot portar a ésser cauts quan intentem entendre i explicar la història.

És per tot això que si bé la subjectivitat en la poesia d’aquest moment només existeix si pot generalitzar-se (els trets biogràfics que hi apareixen els hem de posar sempre entre cometes), no és menys cert que la dompna no és un ser eteri i angelical, sinó una dona de carn i ossos que pot esdevenir l’objecte de desig del poeta —de carn i ossos també—, fent que aquest amor, esdevingui un amor real i apassionat vers aquesta dona poderosa, altiva i desitjable. Potser sota un llenguatge feudal, sota les convencions del moment (el contacte de les mans, l’osculum, etc.) a vegades s’hi amagava un amor ver. Perquè de la mateixa manera que hi ha trobadors pels quals l’amor cortès és un amor platònic, no és menys cert que d’altres el senten en tota la seva carnalitat. Un exemple el tenim en l’alba, tema poètic que ens mostra aquesta unió carnal després d’ésser acomplerta quan els amants se separen a trenc d’alba. La mateixa carnalitat també podem trobar-la en els poemes cantats per les trobairitz (poetesses), el que ens posa de manifest que aquest amor no sempre es movia en l’àmbit de l’ideal cortès sinó que, a vegades, perseguia la materialitat d’aquest amor.

La condició femenina i l'amor cortès[modifica]

La literatura és una herència que ens ajuda a conèixer i entendre la mentalitat de l'època en què ha estat escrita, i és així com els llibres de cavalleria, els trobadors i la novel·la al·legòrica van plasmar i transmetre els valors socials de l'Edat Mitjana, els quals alhora alimentaven, reproduïen i reinventaven. Cap al s. XII la literatura projecta els ideals de bellesa, estètica i comportament que han de complir les dones per estar en harmonia amb els valors socials. És a partir de llavors que s'invoca la dona com el màxim símbol de bellesa: és reconeguda com la revelació simbòlica de Déu i equiparable a tota la bellesa del món.

El context feudal també contribueix a l'aparició de l'amor cortès o la fin' amors. En aquest món en què es perpetua la guerra, les absències eren freqüents i els homes havien de deixar el càrrec de les seves terres a les seves senyores. La fidelitat entre ambdues parts no acostumava a ser gaire estricta i abundaven els exemples de relacions extramatrimonials. L'amor cortès atorgava a la dompna la propietat més preuada: el seu cos i la seva ànima. L'elevació simbòlica de la dona va ser una revolució no només en l'ordre ideal de les relacions amoroses entre sexes sinó que també en la realitat social. És evident que l'amor cortès no donava drets socials ni polítics a les dones, no era pas una reforma jurídica; era un canvi en la visió del món. Podem arribar a suposar que es tendia a equilibrar la inferioritat social de la dona amb la seva superioritat quant al domini de l'amor.[2]

El senhal

Com s’ha dit, l’amor cortès va dirigit a una dona casada (dompna), i això és d’aquesta manera, ja que en el règim feudal la donzella no té personalitat jurídica (no té propietats ni vassalls) en canvi la casada és senyora (domina domna) i doncs capaç de domini i senyoriu.

Per aquest motiu quan el trobador canta a la seva estimada ho fa sempre sota pseudònim (el senhal que és utilitzat diferent per a cada dama). Un senhal, sovint masculí, ja que la dama és anomenada midons (meus dominus)—costum que vindria d’alguns poetes àrabs alhora de designar a la seva estimada amb expressions masculines (sayyidi mawláya)—i que acostuma a ser un nom suposat o una paraula o frase que sovint és una invocació o la personificació de qualitats físiques o morals que la dama atresora. Veiem com Guilhem de Peitieu a la seva cansó “Ab la dolchor del temps novel” nomena la dama:

“Qu’eu non ai soing d’estraing lati/ que·m parta de mon Bon Vezi;/ qu’eu sai de paraules com van,/ ab un breu sermon que s’espel:/ que tal se van d’amor gaban,/ nos n’avem la pessa e·l coutel.”

O Peire Rogier a “Ges non puesc en bon vers fallir”, quan diu:

“Mon totrt-n’avetz mant, s’a lieys platz/ qu’aprenda lo vers, s’il es bos;”

És en aquest context que apareix la figura del gilós (el marit) que viu envoltat dels lausengiers que maldiuen contra el poeta i n’escampen la relació dels amants, a fi de fer mèrits davant el seu senyor.

El trobador, per tant, ha de celar, amagar la identitat de la dama, ja que aquest amor té un marcat caràcter adulterí, prohibit, posat a prova en la clandestinitat i en el risc. Un amor entès com un possible amor vertader, nascut de la lliure elecció en un moment històric on els matrimonis de les classes altes són fruit de conveniències polítiques o econòmiques to i que hi hagi trobadors anomenats moralistes (Marcabrú) que censurin aquest amor adúlter o almenys la seva consumació.

El paper de l'Església[modifica]

Als ulls de l'Església aquesta ascensió de la dompna es traduïa com a vertadera deïficació, i es considera pecat mortal estimar a una criatura amb l'amor que hem de professar a Déu. A més que l'Església difon la ideologia que considera necessària la submissió natural de la dona a l'home. La dona ha de ser governada, i aquesta versemblança troba el seu suport en els textos de les Sagrades Escriptures. Segons els moralistes de l'Església l'amor ha de ser exclòs de la relació entre l'espòs i la dompna, perquè l'amor sensual, el desig i l'impuls corporal és la confusió i culmina amb el desordre, concepte filosòfic de l'època que calia rebutjar.[3]

Referències[modifica]

  1. Cerdà, Jordi. <<Qüestions preliminars>> Introducció a la literatura europea.. 2016. Barcelona: UOC, p. 40-44. 
  2. Duby, Georges. El Amor en la edad media y otros ensayos (en castellà). 1990. Madrid: Alianza Editorial. 
  3. Paz, Octavio. Amor, lírica y Occidente. 1996. Barcelona: Kairós. 

DE RIQUER, M. (2012) Los trovadores. Barcelona: Editorial Ariel.

DI GIROLAMO, C. (1994) Els trobadors. València: Edicions Alfons el Magnànim.

SERRA-BALDÓ, A. (1998) Els trobadors. Barcelona: Editorial Barcino.

LADERO QUESADA, M. A. (2001) Historia Universal. Edad Media. Volumen II. Barcelona: Ediciones Vicens-Vives, S.A.