Don Chisciotte alle nozze di Gamaccio

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióEl Quixot a les noces de Camacho
202 176 quijote cap20.jpg
Il·lustració del capítol sobre les noces de Camacho
Títol original Don Chisciotte alle nozze di Gamaccio
Forma musical òpera
Compositor Saverio Mercadante
Llibretista Stefano Ferrero
Llengua original italià
Font literària El Quixot de Miguel de Cervantes
Gènere Melodramma giocoso
Actes Un
Personatges
Estrena
Data 10 de febrer de 1830
Escenari Teatre Principal de Cadis
Modifica dades a Wikidata

Don Chisciotte alle nozze di Gamaccio és una òpera en un acte de Saverio Mercadante sobre un llibret de Stefano Ferrero, basat en un episodi de El Quixot de Miguel de Cervantes. Es va estrenar al Teatre Principal de Cadis el 10 de febrer de 1830.

Mercadante recrea els capítols del Quixot de Cervantes referits a Las bodas de Camacho, recorrent a una combinació de l'estil italià amb petits motius melòdico-rítmics de clara filiació espanyola. La sonoritat particular que deriva d'aquesta amalgama s'aprecia especialment en la simfonia de l'obra, però també destaca en altres números de la mateixa, i especialment en les intervencions del cor, en els quals Mercadante encarna de forma clara al poble espanyol.[2]

La trama es basa en els amors del pastor Basilio i de la bella Quiteria, a qui el seu pare vol casar amb el ric Camacho. Don Quixot i Sancho es posen de part de la parella. Mercadante va absorbir influència espanyola; en l'obertura hi ha aires de pasdoble, jota i fandango.[3]

Origen i context[modifica]

Saverio Mercadante, el compositor de l'òpera

Saverio Mercadante va ser un dels compositors italians més productius del segle XIX. La música instrumental i sacra es col·loquen al costat de 57 òperes en la seva producció. De 1808 a 1816 va estudiar violí i composició al Conservatorio di San Sebastiano a Nàpols i, com Vincenzo Bellini, va ser alumne de Niccolò Zingarelli. El 1819 va fer el seu debut com a compositor al Teatro San Carlo de Nàpols amb l'òpera L'apoteosi di Ercole i el 1821 a Milà va guanyar fama europea amb Elisa e Claudio. De 1823 a 1825 va ser el successor de Rossini com a compositor principal al Teatre San Carlo i de 1826 a 1831 va treballar com a compositor i director d'orquestra a la Península Ibèrica. De 1833 a 1840 va ocupar el càrrec de mestre de capella a la catedral de Novara a Itàlia.[4]

Durant una estada a París entre el 1835 i 1836 va conèixer la grand opéra francesa, els elements principals de la qual va adaptar a les condicions de la pràctica teatral italiana en les seves "òperes de reforma", sobretot en Il giuramento (Milà, 1837) i Il bravo (Milà, 1839). Molt abans que Verdi, Mercadante va transformar l'òpera del bel canto pur en drama musical real. El 1840 va succeir al seu mestre Zingarelli com a director del Conservatori de Nàpols i el 1843 va ser nomenat director principal al Teatre San Carlo. Amb l'inici de la ceguesa el 1862 van cessar les seves activitats públiques, però es va mantenir actiu com a compositor i mestre fins al final, quan va ensenyar composició dictant noves obres als seus alumnes.[4]

A partir del segle XVIII no era inusual per als compositors napolitans (com Cimarosa i Paisiello) de treballar fora d'Itàlia, i Mercadante també va passar part de la seva carrera a l'estranger. Les condicions entre Espanya i Portugal eren molt diferents: mentre que a Portugal l'òpera italiana es va establir fermament com a alta cultura, a Espanya, que tenia les seves propis i importants tradicions de cant i teatre, es va practicar només en rares ocasions i el 1797 va ser fins i tot completament prohibida. Així, el compromís de Mercadante a Madrid el 1826 va marcar un nou començament reeixit per al cultiu de l'òpera italiana al territori espanyol.[4]

Vistes les difícils condicions de treball en aquest moment a Madrid, que ni tan sols tenia cap teatre d'òpera, no és d'estranyar que el 1827 Mercadante es decidís per acceptar el millor dotada i més prestigiosa feina de director del Teatro San Carlos de Lisboa. És de suposar que s'hauria quedat més temps a Portugal, però un cop d'Estat i el posterior tancament de l'òpera varen forçar Mercadante i la seva companyia de cant a traslladar-se a la ciutat espanyola de Cadis a principis de 1829. El que en un primer moment estava pensat per uns dies com a convidats, va acabar amb un contracte permanent.[4]

Don Quixot segons Honoré Daumier (c. 1868)

Saverio Mercadante era un compositor ja famós quan al gener de 1829, fugint de la revolució que s'havia declarat a Portugal, va arribar a Cadis contractat pel Teatre Principal, juntament amb tota la seva companyia lírica. Després d'un any d'estada a Cadis, Mercadante es va acomiadar dedicant al públic d'aquesta ciutat aquesta òpera bufa en un acte sobre llibret de Stefano Ferrero, cantant de la seva companyia, que seria la primera sobre el personatge del Quixot escoltada a Espanya.[5]

El llibret, escrit per Stefano Ferrero, primer baix de la companyia d'òpera de Mercadante, recrea els capítols XIX, XX i XXI de la segona part del Quixot, els que es refereixen a les noces de Camacho. Ferrero ja havia col·laborat amb el compositor en una cantata composta i interpretada a Cadis al desembre de 1829 en ocasió del casament, en quartes núpcies, de Ferran VII amb Maria Cristina de Nàpols. Sembla que la limitada col·laboració de Mercadante amb Ferrero va ser deguda més a la necessitat de comptar amb un llibret ràpidament que a la vàlua del cantant com a escriptor.[5]

Els capítols de les noces de Camacho, pel seu propi contingut, han estat freqüentment recreats en ballets, però també en intermezzi i òperes, tant com a argument únic (cas de l'obra de Paisiello o de Mercadante), com entre d'altres (per exemple, Don Chisciotte, composta el 1830 per Alberto Mazzucato, en què acompanya a diverses aventures a Sierra Morena), i apareixen molt freqüentment entre les obres de compositors italians. Aquest episodi havia estat ja utilitzat en el segle XVIII per diversos autors, entre els quals destaca Antonio Salieri amb el seu Don Chisciotte alle nozze di Gamace, i va estar present també en el ballet, fet habitual en altres països com França, amb un notable nombre de ballets i pantomimes basats en les vicissituds de Basilio i Quiteria.[5]

Argument[modifica]

A la casa de Don Diego, on es durà a terme la boda. Chiteria, filla de Bernardo, tenia des de la infància una amistat íntima amb Basilio, un jove sense diners. L'afecte s'ha incrementat en els últims anys, arribant a ser un tendre amor, tant és així que els dos s'han jurat amor etern, prometent la mà d'un a l'altre. El pare de Chiteria, avar, a qui no li agrada l'amor de la seva filla per Basilio, va decidir fer que es casi amb Gamaccio, jove senzill però ric. Les súpliques i les llàgrimes de la filla per convèncer-lo de canviar d'opinió no han tingut cap propòsit; al contrari, l'home ha signat l'acord amb Gamaccio i fixa el dia del casament.

Basilio, desesperat per la pèrdua de la seva amant, tracta de fer ús de cada remei possible per evitar el matrimoni, però tot és inútil. Basilio, però, descobreix un truc, ja en marxa en el moment de les noces, que li permetrà, tot i el rebuig de Bernardo i Gamaccio, aconseguir la mà de la seva estimada.

El dia del casament vénen a la casa de Don Diego, el mestre del poble, Don Chisciotte i Sancio Panza. Convidats al casament, seran dues de les principals parts en l'èxit de l'estratagema ideada per Basilio, contribuint, especialment Don Chisciotte amb el seu valor i la seva eloqüència, per coronar els somnis dels dos amants.[6]

Representacions[modifica]

Es va estrenar el 10 de febrer al Teatre Principal de Cadis. Es va reposar dues vegades més a Madrid al llarg del segle: el 1841 al Teatro del Circo, amb algun canvi en el llibret, i posteriorment el 1869 al Teatro de la Zarzuela, amb canvis més substancials que la van convertir en sarsuela. Basilio Basili va fer una reducció per a piano de l'Obertura de l'òpera, possiblement després de les representacions de 1841.[5]

Després, l'òpera es va deixar de representar i es va perdre fins que gairebé dos segles després, el 2006, el professor Domenico Carboni, director de la Biblioteca del Conservatori Santa Cecília de Roma, després de les investigacions oportunes, va trobar la partitura a la Biblioteca del Conservatori de Nàpols. L'obra estava catalogada per error sota un altre títol. Estava arxivada sota la fitxa de Rappresaglia, una altra òpera de Mercadante estrenada a Cadis l'any anterior. Mercadante va dirigir el Conservatori de Nàpols durant els seus últims trenta anys de vida i al morir va deixar allí els seus papers. Les partitures de Rappresaglia i del Don Chisciotte estaven lligades en un sol lligall; i l'arxiver les va catalogar només amb el nom de la primera.[3] El manuscrit autògraf, única font musical completa, ha estat utilitzat pel mestre Pedro Oltra i el professor Domenico Carboni per fer una edició crítica i recuperar aquesta obra.[7]

Compilat de tres representacions en viu al Festival Rossini de Wildbad, dirigit per Antonino Fogliani, el 2012 es va fer el primer enregistrament de l'òpera.[8]

Estructura[modifica]

  • Simfonia
  • Introducció: Cor i Cavatina (Sancio) [Buffo]
  • Cavatina (Chiteria) [Soprano]
  • Escena i Duo (Chiteria, Basilio) [Soprano, Tenor]
  • Cor i Cavatina (Don Chisciotte) [Baix]
  • Cor i Ària (Gamaccio) [Tenor]
  • Duo (Don Chisciotte, Sancio) [Baix, Buffo]
  • Duo (Basilio, Sancio) [Tenor, Buffo]
  • Final: Cor, Pezzo concertato [a 8], Rondó final (Chiteria) [Soprano][4]

Anàlisi musical[modifica]

Mercadante va utilitzar al llarg de l'òpera diversos motius rítmico-melòdics que recorden, o en ocasions citen de forma clara, els ritmes dels principals aires de dansa i dels seus acompanyaments, típics d'Espanya. Elements folklòrics (com pot ser la melodia de les populars Rogativas a San Isidro, utilitzada en el primer número), que s'uneixen a altres provinents del teatre breu popular, tonades i sainets (boleras i seguidillas) amb els quals Mercadante es va familiaritzar, no només durant la seva residència a Cadis el 1829, sinó en la seva anterior estada a Madrid des de mitjans de 1826 fins a principis de 1827.[5]

La seva inclusió en el Festival Rossini de Wildbad és un clar reconeixement del deute de Mercadante a Rossini, tot i que la influència és igualment temperada clarament per la inclusió de cants i ritmes espanyols i freqüents ecos de Donizetti, encara de fet la influència probablement va ser a la inversa, amb Donizetti, encara que fos un major compositor, òbviament va aprendre de Mercadante.[8] L'obertura inclou un crescendo a la manera de Rossini, i la cavatina de Sancho Panza és clarament influenciada pel Largo al factotum de Figaro.[9]

Enregistraments[modifica]

Any Elenc
(Don Chisciotte, Sancio Panza, Chiteria, Gamaccio, Basilio, Bernardo)
Director,
Orquestra
Segell[8]
2006 Ugo Guagliardo,
Domenico Colaianni,
Laura Catrani,
Ricardo Mirabelli,
Hans Ever Mogollon,
Giulio Mastrototaro
Antonino Fogliani
Czech Chamber Soloists di Brno e Coro San Pietro a Majella di Napoli
Àudio CD: Naxos 8.660312-13 (2CD) (Primer enregistrament mundial)

Referències[modifica]

  1. Extret del llibret de la primera representació
  2. Lolo, 2015, p. 6.
  3. 3,0 3,1 López, María-Paz. «El Quijote vuelve a cantar ópera» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 15 juliol 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Wittmann, Michael. «[http://www.naxos .com/mainsite/blurbs_reviews.asp?item_code=8.660312-13&catNum=660312&filetype=About%20this%20Recording&language=English# Ressenya del disc]» (en anglès). Naxos. [Consulta: 14 juliol 2016].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Presas, Adela. «Don Quijote en la ópera italiana del siglo XIX. Don Chisciotte alle nozze di Gamaccio, de Saverio Mercadante» (en castellà). Universidad Autónoma de Madrid. [Consulta: 14 juliol 2016].
  6. «Llibret a Naxos» (en italià). Naxos. [Consulta: 7 desembre 2017].
  7. «Presentació de l'òpera» (en castellà). Fundación Canal. [Consulta: 14 juliol 2016].
  8. 8,0 8,1 8,2 Moore, Raplh. «Ressenya del disc» (en anglès). Amazon. [Consulta: 15 juliol 2016].
  9. Lawrence, Richard. «Ressenya del disc» (en anglès). Grampohone. [Consulta: 15 juliol 2016].

Bibliografia[modifica]

  • Lolo, Begoña. XLIII Ciclo de Grandes Autores e Intérpretes de la Música. Del amor a la muerte (en castellà), 2015.