Dona a l'antiga Roma

La culta i viatgera Víbia Sabina fou reneboda de l'emperador Trajà i esposa del seu successor, Adrià. A diferència d'altres emperadrius, representà un paper molt minso.

La història de les dones en l'antiga Roma és la part de la història de les dones referent a l'antiga Roma, és a dir, l'estudi de la funció que les dones tingueren en l'antiga Roma, juntament amb els mètodes necessaris per al seu estudi.

En l'antiga Roma, les dones que naixien lliures eren ciutadanes (cives), tot i que no podien votar ni ocupar càrrecs públics (cursus honorum).[3] A causa d'aquest limitat paper públic de les dones en l'antiga Roma, els historiadors romans esmenten menys sovint les dones que els homes. No obstant això, mentre que les dones romanes en general no tenien poder polític directe, les de famílies riques i destacades podien exercir (i de fet exercien) gran influència en l'entorn privat.[4] Entre les dones excepcionals que han deixat una marca indeleble en la història hi ha les semillengendàries Lucrècia i Clàudia Quinta, les històries de les quals tenen un matís mític; les decidides dones republicanes com Cornèlia, mare dels Gracs, i Fúlvia, que va comandar un exèrcit i encunyà monedes amb la seva imatge; les dones de la dinastia Júlia-Clàudia com Lívia, la més prominent, que va contribuir a la formació dels costums imperials; i l'emperadriu Helena, una força motriu en la propagació del cristianisme.[2]

Com succeeix amb els membres masculins de la societat, les dones de l'elit i els seus significatius actes polítics van eclipsar les dones de rang inferior en els registres històrics. Les inscripcions i sobretot els epitafis documenten els noms d'un gran nombre de dones en tot el territori de l'Imperi romà, però no ens en diuen gaire més. Algunes instantànies de la vida diària s'han preservat en els gèneres literaris llatins com la comèdia, la sàtira o la poesia, especialment en els poemes de Catul i Ovidi, que ofereixen vívides escenes de dones romanes en menjadors i tocadors, en esdeveniments esportius i teatrals, de compres, maquillant-se, practicant màgia, preocupades per l'embaràs —no obstant això, tot vist a través d'ulls masculins—.[6] Les cartes de Ciceró, per exemple, revelen de manera informal com l'autoproclamat gran home va interactuar de portes endins amb la seva esposa Terència i la seva filla Túlia, igual que els seus discursos demostren amb menyspreu les diverses vies per les quals les romanes podien gaudir d'una vida sexual i social lliure.[3]

L'únic paper públic principal reservat exclusivament a les dones era en l'àmbit religiós: el sacerdoci de les vestals. Lliures de qualsevol obligació matrimonial o de tenir fills, les vestals es dedicaven a l'estudi i la correcta observació dels ritus considerats necessaris per a la seguretat i supervivència de Roma, i no podien ser realitzats pels col·legis masculins de sacerdots.[8]

Infància i joventut

Nenes romanes jugant

Coneixem les joguines dels nens romans gràcies a l'arqueologia i a les fonts literàries. En l'art, les nenes estan representades jugant al mateix que els nens: a la pilota, al cèrcol, a la taba. De vegades es troben nines a les tombes de les nenes que van morir abans d'arribar a l'edat adulta. Aquestes nines tenen una grandària d'entre 15 i 16 cm (al voltant de la meitat de l'alçada d'una barbie), braços i cames articulats i estan fabricades amb fusta, terracota i, especialment, amb os i ivori. Quan les nenes arribaven a la majoria d'edat, dedicaven les seves nines a Diana, la dea més relacionada amb la infància de les nenes, o a Venus, quan s'estaven preparant per al matrimoni.[9]

Estàtua de bronze del segle I que representa una dona llegint

Algunes nenes van anar a l'escola primària pública, tot i que potser que hi anessin moltes. Dels escrits d'Ovidi i Marcial es dedueix que nens i nenes eren educats junts o de manera similar, i Livi dona per descomptat que la filla d'un centurió podia anar a escola.[10] Als nens de l'elit se'ls ensenyava grec, a més de llatí, des de l'edat primerenca.[11] Tant nenes com nens aprenien a comportar-se socialment assistint a sopars i altres esdeveniments. Les nenes, igual que els nens, participaven en les festes religioses. Nenes i nens cantaven composicions cerimonials en cors —per exemple, amb motiu dels Jocs Seculars de l'any 17 aC—.[12]

Entre les classes altes, les dones sembla que van rebre una bona educació (per a algunes va ser excel·lent) i, a vegades, van ser elogiades pels historiadors per la seva educació i cultura.[13] Cornèlia, la jove esposa de Pompei en el moment de la seva mort, es va distingir pel seu art musical i els seus coneixements de geometria, literatura i filosofia.[14] Aquest grau d'aprenentatge indica una preparació formal. No obstant això, a conseqüència del fet que les dones no participaven en la vida pública oficial, les vides de les nenes i els nens divergien radicalment després que arribaven a la majoria d'edat;[15] els monuments commemoratius reconeixen les seves qualitats domèstiques més sovint que els seus èxits intel·lectuals.[16] Les habilitats que una matrona romana necessitava per a dirigir una llar familiar requerien entrenament. Així, les mares transmetien els seus coneixements a les filles com corresponia a la seva situació en la vida, donat el recalcament de la societat romana en la tradició (en llatí, mos maiorum).[17]

La dona en la família i davant la llei

Sempre una filla

Bust d'una noia romana del segle III

Tant les filles com els fills estaven subjectes a la pàtria potestat: el poder exercit pel pare com a cap de família. En l'antiga Roma, una família era considerada un cos sobre el qual tenia domini el pater familias. Els esclaus, que no tenien capacitat legal, eren part de la casa com a propietat. A principis de l'imperi, la situació legal de les filles diferia poc o gens de la dels fills.[18] Si el pare moria sense deixar testament, el dret de la filla a compartir la propietat familiar era igual que el del fill, tot i que la legislació del segle II aC havia tractat de limitar aquest dret. A part de l'estat legal, les filles semblaven tan volgudes en la família romana com els fills, malgrat que s'esperava que els fills asseguressin el prestigi de la família seguint els passos dels pares en la vida pública.[19]

El pater familias tenia el dret i el deure de trobar un marit per a la seva filla,[20] ja que els primers matrimonis van ser normalment acordats. En teoria, la parella havia de ser suficientment gran com per donar el seu consentiment, però l'edat del consentiment sexual era de dotze anys per a les noies i de catorze per als nois. En la pràctica del matrimoni, els nois sembla que eren en mitjana cinc anys més grans que les noies. Entre l'elit, catorze anys era l'edat de transició de la infància a l'adolescència.[21] No obstant això, els compromisos es podien organitzar per raons polítiques quan la parella era massa jove per casar-se [22] i, en general, les dones nobles es casaven abans que les de les classes baixes. La majoria de les romanes ja estaven casades entre la pubertat i la vintena d'anys. S'esperava que una nena aristocràtica fos verge en el moment del matrimoni com la seva curta edat podia indicar.[23] Una filla podria rebutjar legítimament un aparellament fet pels seus pares sols demostrant que el futur marit tenia mal caràcter.

A l'inici de la República, la núvia passava a la potestat del marit, però en menor mesura que els seus fills.[24] No obstant això, a principis de l'imperi, la relació jurídica d'una filla amb el seu pare es mantenia sense canvis quan es casava, fins i tot encara que es traslladés a casa del marit.[18] Aquest arranjament fou un dels factors del grau d'independència que les romanes van gaudir en comparació amb altres cultures antigues, arranjament que ha arribat als nostres dies. Encara que havien de respondre davant el seu pare legal, no feien la seva vida diària sota el seu escrutini;[25] i el marit no tenia poder legal sobre elles.[18]

S'esperava d'una filla que fos respectuosa amb el seu pare i que li fos lleial, fins i tot si això significava discrepar del seu marit.[26] El respecte no va ser sempre complet. Després de concertar els dos primers matrimonis de la seva filla, Ciceró desaprovà —amb raó, com es va veure després— l'elecció de Túlia del poc fiable Dolabela; però es va veure incapaç d'evitar-ne el matrimoni.[22]

Les filles mantenien el seu propi nom familiar per a tota la vida, no adoptaven el del marit. Els nens prenien normalment el dels seus pares. No obstant això, a l'època imperial, els nens podien fer de vegades que el nom familiar de sa mare fos part del seu, o fins i tot adoptar-lo en el seu lloc.[19]

Les dones i la llei

Tot i que els drets i la condició de les dones en els primers temps de la història de Roma eren més restringits que en el període republicà tardà i l'imperi, ja al segle V aC les romanes podien posseir terres, redactar els seus propis testaments i comparèixer als tribunals. L'historiador Valeri Màxim dedica una secció de la seva obra a les dones que portaven casos en el seu nom o en el d'altres.[27] Aquestes dones mostraven habilitat com a oradores a la sala del tribunal, encara que l'oratòria era considerada el propòsit clau dels homes més ambiciosos de Roma. Una d'aquestes dones, Mesia de Sentinum,[4] s'identifica pel seu origen a la ciutat de Sentinum i no, com era costum, per la seva relació amb un home. La independent Mesia va parlar en la seva pròpia defensa i fou absolta gairebé per unanimitat després només d'un judici curt perquè ella s'expressà amb fermesa i efectivitat. Atès que aquestes característiques es consideraven masculines, l'historiador opinava que sota la seva aparença femenina hi havia un «esperit viril»; més tard va adquirir el cognomen Andrògina.[28]

L'habilitat de Mesia per presentar un cas «metòdicament i vigorosa» suggereix que, si bé les dones no declaraven regularment en audiències públiques, tenien experiència en declamació privada i en judicis de família.[27] Gaia Afrània,[5] l'esposa d'un senador dels temps de Sul·la, apareix tan sovint davant el pretor que presidia els judicis, tot i tenir advocats masculins que podien parlar per ella, que fou acusada de calúmnia, acusació maliciosa. Per tant, es va promulgar un edicte que prohibia a les dones que demandessin en nom d'uns altres amb l'argument que posaven en perill la seva pudicitia: la modèstia adequada a la seva posició social.[29] S'ha d'esmentar que, si bé es qüestionava les dones sovint per la seva feblesa mental i ignorància de la llei (i, per tant, tenien necessitat de protecció d'advocats masculins), en realitat s'emprengueren accions per restringir-ne la influència i efectivitat.[30] Malgrat aquesta específica restricció, hi ha molts exemples de dones que van prendre mesures informades en assumptes legals durant el període republicà tardà i el Principat, incloent-hi el dictat d'estratègies legals als seus advocats d'amagat.[31]

Una dona emancipada es convertia legalment en sui iuris, o la seva pròpia persona física, i podia posseir propietats i disposar-ne com estimés oportú. Si un pater familias moria sense testament, la llei establia la divisió equitativa dels seus béns entre els fills, sense tenir en compte l'edat o sexe. Un testament que fes el contrari o emancipés qualsevol membre de la família sense el degut procés legal, podia ser impugnat.[32] A partir de la República tardana, una dona que heretava una part proporcional amb els seus germans hauria estat independent del control agnatici.[33]

Igual que amb els menors d'edat, una dona emancipada tenia designat un tutor legal. La dona conservava les seves prerrogatives d'administració; el propòsit del tutor (si no l'únic) era donar consentiment formal a les seves accions.[34] El tutor no tenia res a dir sobre la seva vida privada, per la qual cosa una dona sui iuris podia casar-se al seu desig.[35] També tenia certes vies legals si desitjava recusar un tutor no desitjat.[36] Sota August, una dona que havia obtingut el ius liberorum —dret legal a certs privilegis després d'haver tingut tres fills— estava també alliberada de la tutela;[37] i l'emperador Claudi va prohibir la tutela agnatícia. El paper de la tutela com a institució legal disminuí gradualment fins que el jurista Caius, al segle II dC, va dir que no veia raons perquè continués.[38] La cristianització de l'imperi, començant amb la conversió de l'emperador Constantí a la primeria del segle IV dC, va tenir finalment conseqüències per a la situació jurídica de les dones.

Lleis de matrimoni

Detall d'un sarcòfag del segle IV. Una parella en la cerimònia d'unir les mans. El cinturó nuat de la núvia simbolitzava que el seu marit estava lligat a ella[39]

En els primers temps de la República romana, les núvies passaven del control dels seus pares al dels marits (en llatí, manus). Quedaven, per tant, sota la seva potestat, tot i que en menor mesura que els seus fills.[24] Aquest matrimoni cum manu significava que la dona estava subjugada al marit; però aquest costum estava en desús al segle I dC, i fou reemplaçat pel matrimoni lliure que no donava cap dret al marit sobre l'esposa o no produïa cap canvi en la situació de la dona.[37] Durant l'època clàssica del dret romà, el matrimoni no requeria cap cerimònia; solament la mútua voluntat i l'acord de viure junts en harmonia. Les cerimònies, contractes i altres formalitats matrimonials solament tenien la intenció de provar que una parella estava de fet casada. Sota el dret romà primerenc, els matrimonis eren de tres classes: confarreatio, simbolitzat pel repartiment del pa (en llatí, panis farreus); coemptio, una venda fictícia de la dona; i usus, per convivència. Els patricis sempre es casaven per confarreatio, mentre que els plebeus ho feien per les dues últimes. En el matrimoni per usus, si una dona s'absentava tres nits consecutives almenys una vegada a l'any, evitava que el marit tingués control legal sobre ella. Això difereix del costum atenès del matrimoni concertat i les esposes segrestades que no podien caminar pels carrers sense escorta.

La forma de matrimoni coneguda com a manus era la norma en la República primerenca, però progressivament es va tornar menys freqüent.[40] Sota aquesta primerenca forma de matrimoni, la núvia passava a la mà del marit; això és, era transferida de la potestat del pare a la de l'espòs. El seu dot, qualsevol dret d'herència obtingut pel marit i qualsevol propietat que adquirís després del matrimoni li pertanyien a ell. Els marits podien divorciar-se per adulteri i hi ha registrats alguns divorcis per esterilitat de l'esposa.[41] El matrimoni cum manu era una relació desigual. Canviava els hereus sense testar d'una dona dels seus germans als seus fills, no perquè era la seva mare, sinó perquè davant la llei la seva posició era la mateixa que la d'una filla del seu marit. Sota la manus s'esperava que les dones obeïssin els esposos en gairebé tots els aspectes de les seves vides.

Aquesta forma arcaica de matrimoni havia estat abandonada gairebé per complet en temps de Juli Cèsar quan una dona romania sota l'autoritat paterna davant la llei, fins i tot quan es traslladava a casa del seu marit. Aquest acord era un dels factors de la independència que les romanes gaudien en comparació amb moltes altres cultures des de l'antiguitat als temps moderns.[42] L'anomenat matrimoni lliure no causava cap canvi en l'estatus personal de l'esposa o del marit.[43] El matrimoni lliure implicava dos ciutadans o una persona amb ciutadania i una altra que tenia dret llatí; i en el Baix Imperi romà, i amb permís oficial, soldats amb ciutadania i persones sense ciutadania. En aquests matrimonis la núvia lliurava el dot al marit. Si el matrimoni acabava sense adulteri, ell li'n retornava la major part.[44] Tan completa era la llei de separació de béns que els obsequis entre esposos no es reconeixien com a tals: si una parella es divorciava o fins i tot si vivia separada, el donant podia reclamar el regal; no obstant això, si el donant moria, es validava el regal al cònjuge supervivent.[45]

Divorci

El divorci era un tràmit legal, relativament informal, que concernia principalment l'esposa que deixava la casa del marit i recuperava el dot. Segons l'historiador Valeri Màxim, els divorcis van començar l'any 604 aC o abans. El codi legal de mitjan segle V aC concretat en la Llei de les dotze taules considerava el divorci. El divorci era socialment acceptable si es duia a terme dins de les normes socials (mos maiorum). En temps de Ciceró i Juli Cèsar, era relativament comú i lliure de vergonya, objecte de xafardeig més que de desgràcia social.[46] Valeri Màxim esmenta que Luci Anni va ser criticat perquè es va divorciar de l'esposa sense consultar abans amb els seus amics; o sigui, ho va dur a terme pel seu propi interès sense considerar els efectes que tindria en la seva xarxa social (amicitia i clientela). Per tant, els censors de l'any 307 aC el van expulsar del Senat per comportament immoral.

No obstant això, en un altre lloc, s'afirma que el primer divorci va ocórrer l'any 230 aC, moment en el qual Dionís d'Halicarnàs esmenta que Espuri Carvili, home distingit, va ser el primer a divorciar-se de l'esposa a causa de la seva infertilitat. Aquest Carvili va ser probablement Espuri Carvili Màxim Ruga, cònsol de la República els anys 234 i 228 aC. Les proves en són confuses.

Durant el període clàssic del dret romà, un home o una dona podien trencar el matrimoni simplement perquè volien, sense necessitat de donar-hi raons.[47] Tret que l'esposa pogués provar que el marit era un inútil, ell es quedava amb els nens. Atès que les propietats es mantenien separades durant el matrimoni, el divorci d'un matrimoni lliure era un procediment molt fàcil.[48]

Núpcies successives

La freqüència de nous matrimonis entre l'elit va ser alta. Un nou matrimoni ràpid no era inusual (fou potser fins i tot habitual) per a l'aristocràcia romana després de la mort del cònjuge.[49] Mentre que per a un vidu no estava prescrit un període d'espera formal, s'acostumava que una dona mantingués un dol de deu mesos abans de casar-se.[50] Aquesta durada estava relacionada amb l'embaràs: si una dona havia quedat embarassada just abans de la mort del seu espòs, el període de deu mesos assegurava que no hi havia dubtes de la paternitat a la qual s'associaria el naixement, doncs afectava l'herència i estatus social del nen. Cap llei prohibia que les dones embarassades es casessin. N'hi ha casos ben coneguts: August es casà amb Lívia quan aquesta estava embarassada del seu marit anterior, Tiberi Neró; el Col·legi de pontífexs dictaminà que era admissible sempre que es determinés primer el pare del nen. Tiberi Neró va arribar a assistir a les noces.[51]

Atès que els matrimonis de l'elit es concertaven sovint per raons polítiques o econòmiques, les vídues i divorciades amb actius en aquestes àrees afrontaven pocs obstacles per tornar a casar-se. Eren més propenses a ser emancipades legalment que les núvies primerenques i a tenir veu en l'elecció del marit. Els matrimonis de Fúlvia, que comandà tropes durant la Guerra de Perusa i va ser la primera romana a tenir la seva cara en una moneda, es creu que indiquen les seves simpaties i ambicions polítiques: primer es casà amb el campió popular Clodi, que fou assassinat al carrer després d'una llarga enemistat amb Ciceró; després amb Escriboni Curió, una figura d'incerta ideologia que en el moment de la seva mort era partidari de Juli Cèsar; i, per finalitzar, amb Marc Antoni, l'últim oponent de l'oligarquia republicana i del futur primer emperador de Roma.

L'escriptor i historiador grec Plutarc indicà que, entre els romans, unes segones noces era probable que fossin un assumpte tranquil, tot i que una vídua podia sentir l'absència del marit mort, i una divorciada hauria de sentir vergonya.[52] No obstant això, mentre que les circumstàncies del divorci podien ser vergonyoses o compromeses, i continuar casat amb la mateixa persona tota la vida era l'ideal, en general no va haver-hi desaprovació als nous matrimonis. Per contra, el matrimoni es considerava la condició correcta i desitjable de la vida adulta tant en homes com en dones.[53] Cató d'Utica, que es presentà a si mateix com un model inspirat en el seu virtuós homònim, va permetre a Màrcia, la seva esposa embarassada, que es divorciés d'ell per casar-se amb Hortensi, declinant oferir en el seu lloc la seva jove filla al sexagenari orador. Després que Màrcia quedés vídua i hereva d'una considerable fortuna, Cató es casà amb ella de nou en una cerimònia que va mancar de moltes formalitats.[54] En canvi, les dones podien ser ridiculitzades per casar-se molt sovint o per capritx, en particular si podia entendre's que els motius eren l'apetit sexual i la vanitat.[55]

Concubinat

La concubina estava definida pel dret romà com la dona que viu i manté relacions amb un home sense ser-ne l'esposa.[56] No existia deshonor per ser concubina o viure'n amb una. Una concubina podia convertir-se en esposa.[57] Les parelles en concubinat podien intercanviar regals, en contrast amb el matrimoni que manté una separació més definida de la propietat.

Les parelles solien acudir al concubinat quan les desigualtats socials eren un obstacle per al matrimoni; per exemple, un senador i una dona de rang social inferior amb antecedents de pobresa o prostitució.[58] Les parelles que mancaven del dret a la forma legal de matrimoni coneguda com a connubium podien optar pel concubinat (fins i tot una dona de classe alta que estimava un home de baixa extracció social).[59] El concubinat diferia principalment del matrimoni en la situació dels nens nascuts de la relació: tenien el rang social de la mare i no el del pare, com era costum.

Violència masclista

El dret romà clàssic no permetia cap abús domèstic del marit a l'esposa;[60] com qualsevol altre delicte, però, es pot suposar que les lleis contra la violència masclista fallaven a prevenir-la. Cató el Vell va dir, segons el seu biògraf Plutarc, «que l'home que copeja la seva esposa o fill, posa mans violentes sobre el més sagrat de les coses sagrades. També que ell pensava que era més lloable ser un bon marit que un bon senador». S'esperava que un home de posició durant la República es comportés moderadament amb l'esposa i que es considerés així mateix un bon marit. Copejar l'esposa era suficient motiu per al divorci o una altra acció legal contra el marit.[62]

La violència masclista apareix en els registres històrics, sobretot quan es tracta d'un excés atroç de l'elit. S'afirma que l'emperador Neró ordenà la mort de la seva esposa i germanastra Clàudia Octàvia després de sotmetre-la a tortura i empresonament. A continuació, es casà amb la seva amant Popea Sabina, a qui va matar després de donar-li una puntada quan estava embarassada per haver-lo criticat. Alguns autors moderns opinen que Popea va morir a causa d'un avortament espontani o en el part, i que l'episodi s'ha exagerat per vilipendiar Neró. També se suposa que el menyspreat Còmmode va matar la seva esposa i la seva germana.[64]

Maternitat

Una mare alletant el seu nadó en presència del pare. Detall del sarcòfag d'un nen de mitjan segle II

S'esperava que les esposes romanes tinguessin fills, però les dones de l'aristocràcia, acostumades a un cert grau d'independència, mostraven una creixent falta d'inclinació per dedicar-se a la maternitat tradicional. Al segle I les dones de l'elit evitaven el període de lactància contractant dides.[65] Aquesta pràctica no era rara ja al segle II aC, quan el comediògraf Plaute ocasionalment esmenta les dides en les seves comèdies. Ja que es considerava millor la llet materna, les aristòcrates encara podien escollir alletar els seus fills, tret que motius físics ho desaconsellessin.[68] Si una dona optava per renunciar a alletar el fill, podia acudir a la columna lactaria on els més pobres podien obtenir llet per als seus nadons per la caritat de les mainaderes. Aquells que s'ho podien permetre contractaven els serveis d'una dida.[69] Plutarc diu de Licínia, esposa de Cató el Censor, que no solament va alletar el seu fill, sinó que a vegades també els dels seus esclaus amb la finalitat de fomentar l'afecte fraternal entre ells.[70] En temps de Tàcit (al començament del segle II), la lactància materna per matrones de l'elit estava idealitzada com una virtut dels vells temps.[71]

La col·laboració que les romanes podien esperar dels marits en la criança dels nens sembla que va variar i és difícil de determinar. Les famílies amb valors tradicionals, com la de Cató el Censor, sembla que s'hi prenien interès: A Cató li agradava estar present quan la seva esposa banyava i abrigallava els fills.

Les famílies nombroses no eren la norma entre l'elit, fins i tot en la República tardana. La família de Clodi, que tenia almenys tres germanes i dos germans, era considerada inusual.[73] La taxa de naixement en l'aristocràcia es va reduir fins al punt que el primer emperador, August, aprovà una sèrie de lleis destinades a augmentar-la; incloïen honors especials a les dones que tinguessin almenys tres fills (ius liberorum).[74] Aquelles que fossin vídues, estèrils, estiguessin divorciades o no s'haguessin casat tenien prohibit heretar propietats, tret que fossin anomenades en el testament.[75]

A les dones romanes no sols se les valorava pel nombre de fills que tenien, sinó també per la seva participació en la criança i educació dels nens per convertir-los en bons ciutadans. Una mare romana exemplar necessitava alhora tenir una bona educació per criar els nens per a una vida exitosa.[11]

Una de les romanes més famoses per la seva força i influència com a mare fou Cornèlia, mare dels Gracs. El pare del dictador Juli Cèsar va morir quan ell encara era un adolescent i aquest fet comportà que mantingués una estreta relació amb sa mare, Aurèlia, la influència política de la qual fou essencial per a evitar l'execució del jove de 18 anys durant les proscripcions de Sul·la.

Vida diària

Fresc d'una dona amb una safata. Vil·la de sant Marc, Estabias, Itàlia

Les dones de l'aristocràcia dirigien una casa gran i complexa. Atès que les parelles riques sovint posseïen diversos habitatges i cases de camp amb dotzenes o fins i tot centenars d'esclaus —alguns dels quals estaven educats i altament qualificats—, aquesta responsabilitat era equivalent a dirigir una petita companyia. A més de la importància social i política d'entretenir els convidats, clients i dignataris estrangers de visita, l'espòs duia a terme les seves reunions de negoci matinals (en llatí, saludatio) a casa.[76] La casa (en llatí, domus) era també el centre de la identitat social de la família, amb retrats dels avantpassats que es mostraven a l'atri. Com que els més ambiciosos aristòcrates estaven amb freqüència fora de casa en campanyes militars o deures administratius a les províncies, fins i tot durant anys, el manteniment de les propietats familiars i les decisions comercials eren sovint deixades a les esposes. Per exemple, mentre Juli Cèsar estigué fora de Roma durant els anys cinquanta del segle I aC, la seva esposa, Calpúrnia, va ser responsable de cuidar els seus actius. Quan Ovidi fou desterrat per August l'any VIII, la seva esposa explotà els contactes socials i les maniobres legals per mantenir les propietats familiars de les quals depenia la seva supervivència.[77] Ovidi expressà profusament el seu amor i admiració per ella en un poema que va escriure durant el seu exili.[78] Frugalitat, moderació i austeritat eren les característiques d'una matrona virtuosa.[79]

Una de les tasques que les dones supervisaven en una gran casa era la producció de roba. A la Roma primerenca, el filat de la llana era una ocupació domèstica fonamental que indicava l'autosuficiència d'una família, ja que la llana es produïa a les seves propietats. Fins i tot en un entorn urbà, la llana fou sovint un símbol dels deures de l'esposa; la filosa havia d'aparèixer en el monument funerari d'una dona per mostrar que havia estat una bona i honrada matrona.[80] Fins i tot de les dones de classes altes s'esperava que fossin capaces de filar i teixir com a virtuosa emulació de les seves rústiques avantpassades —una pràctica seguida de manera ostentosa per Lívia—.

En els negocis

Fresc procedent de la tintoreria (en llatí, fullonica) de Verani Hipseu a Pompeia. Museu Arqueològic Nacional, Nàpols, Itàlia

El romanista francès Gaston Boissier va escriure que «una de les característiques més curioses d'aquest període [República tardana] era que les dones apareixen molt més involucrades en els negocis i tan interessades en l'especulació com els homes. Els diners són la seva primera preocupació. Elles dirigeixen les seves vil·les; inverteixen els seus fons; presten i manlleven. En trobem una entre els creditors de Ciceró i dues entre els seus deutors».[81] Malgrat que la societat romana no permetia que les dones adquirissin poder polític oficial, se les va permetre entrar en els negocis.[82] Ni tan sols s'assumia que les dones adinerades estiguessin lliurades per complet a l'oci. Entre l'aristocràcia, les dones com els homes prestaven diners als seus iguals perquè no haguessin de recórrer a prestadors. Quan Plini sospesà comprar una propietat, va recórrer a un préstec de la seva sogra com a garantia, abans que a una opció de compra.[83] Les dones també participaven en el finançament d'obres públiques, com es documenta sovint en inscripcions del període imperial. La «sense llei» Politta, que apareix en el martiri de Pioni, era propietària de finques a la província d'Àsia. Les inscripcions registren la seva generositat en el finançament de la renovació del gimnàs de Sardes.[84]

Atès que les dones tenien dret a la propietat, podien participar en les mateixes transaccions comercials i pràctiques de gestió que qualsevol propietari. Igual que els seus homòlegs masculins, la seva gestió dels esclaus sembla haver variat des de la relativa preocupació a la indiferència i l'abús total. Durant la Primera Guerra servil, Megalis i el seu marit Damòfil foren assassinats pels seus esclaus a causa de la brutalitat amb què els tractaven; la seva filla, però, fou perdonada per la seva bondat; a més, li van concedir la sortida segura de Sicília amb una escorta armada.[85]

A diferència de la possessió de terres, la indústria no es considerava una professió honorable per als membres de l'estament senatorial. Ciceró suggerí que, amb la finalitat de guanyar respectabilitat, un comerciant havia de comprar terres. L'actitud canvià durant l'imperi. Claudi va crear lleis per animar les classes altes perquè es dediquessin al transport de mercaderies. Es documenta dones de les classes altes com a propietàries i gestores d'empreses de transport. El comerç i les manufactures no estan ben representades en la literatura romana, la qual era feta per i per a l'elit; no obstant això, de vegades les inscripcions funeràries registren la professió del finat, incloses les dones. Es coneixen dones que posseïen i dirigien fàbriques de maons. Una dona podia desenvolupar habilitats per complementar el treball del marit o gestionar alguns aspectes del negoci. Artemis, dauradora, estava casada amb Dionís, fabricant de cascos, com s'indica en una maledicció que demana la destrucció de la seva casa, lloc de treball, negoci i mitjà de vida. La situació de les dones comunes i corrents que posseïen un negoci sembla haver estat considerada com a excepcional. Les lleis del període imperial pretenien castigar les dones per adulteri eximint del processament aquelles «que tinguessin a càrrec seu un negoci o una botiga».

Algunes de les ocupacions comunes d'una dona eren dida, actriu, ballarina, acròbata, prostituta i llevadora. No totes tenien la mateixa respectabilitat. Les prostitutes i artistes, com les actrius, foren estigmatitzades com a deshonroses: persones que disposaven de poca protecció legal fins i tot quan eren lliures. Les inscripcions indiquen que les dides (en llatí, nutrix) estaven molt orgulloses de ser-ho. Les dones podien ser escribes i secretàries, incloent-hi «dones entrenades per a l'escriptura bella», això és, cal·lígrafes. Plini, per exemple, dona una llista d'artistes femenines i les seves pintures.

La majoria dels romans vivien en insulae, edificis d'habitatges de diverses plantes. Aquests pisos de les famílies plebees més pobres i no ciutadanes mancaven de cuina. La necessitat de comprar menjar preparat significava que el menjar per portar era un negoci pròsper. La majoria dels romans pobres, tant homes com dones, joves o vells, es guanyaven la vida amb el seu propi treball.

Notes i referències

Bibliografia

Obres clàssiques

• Cayo. Institutiones.  Cayo. Institutiones. 
• Cicerón. Pro Caelio.  Cicerón. Pro Caelio. 
• Plutarc (2006). Plutarco. «Cuestiones romanas». A: Moralia (en anglès). Lacus Curtius, 2006. 
• Plutarco. «Vida de Pompeyo». A: Vidas paralelas.  Plutarco. «Vida de Pompeyo». A: Vidas paralelas. 
• Valerio Máximo. Hechos y dichos memorables.  Valerio Máximo. Hechos y dichos memorables. 

Obres modernes

• Alexander, Michael C. (1990). Trials in the Batega Roman Republic, 149–50 BCE (en anglès). University of Torontó Press.
• Assa, Janine (1960). The Great Roman Ladies (en anglès). Grove Press.
• Bauman, Richard A. (1992). Women and Politics in Ancient Rome (en anglès). Routledge.
• Beasly, A. H. (1877). The Gracchi, Marius and Sulla (en anglès). Longmans, Green and co.
• Boissier, Gaston (1922). Cicero and his friends; a study of Roman society in the Time of Caesar (Adnah David Jones, trad.) (en anglès). New York Putnam.
• Burns, Jasper (2007). Great Women of Imperial Rome: Mothers and Wives of the Caesars (en anglès). Routledge.
• Cantarella, Eva (1987). Pandora's Daughters: The Role and Status of Women in Greek and Roman Antiquity (en anglès). Trad. a l'anglès per Maureen B. Fant. Johns Hopkins University Press.
• Cantarella, Eva (2002). «Marriage and Sexuality in Republican Rome: A Roman Conjugal Love Story». En Martha C. Nussbaum; Juha Sihvola. The Sleep of Reason. 'Erotic Experience and Sexual Ethics in Ancient Greece and Rome (en anglès). University of Chicago Press.
• Claasen, Jo-Marie (2009). «Tristia». En Peter I. Knox. A Companion to Ovid (en anglès). Wiley-Blackwell.
• Crook, J. A. (1984). Law and Life of Rome, 90 B.C.–A.D. 212 (en anglès). Cornell University Press.
• Dixon, Suzanne (2010). «From Cerimonial to Sexualities: A Survey of Scholarship on Roman Marriage». En Beryl Rawson. A Companion to Families in the Greek and Roman Worlds (en anglès). Wiley-Blackwell.
• Fagan, Garrett G. (2011). «Violence in Roman Social Relations». En Michael Peachin. The Oxford Handbook of Social Relations (en anglès). Oxford University Press.
• Fränkel, Hermann (1956). Ovid: A Poet between Two Worlds (en anglès). University of Califòrnia Press.
• Farrell, Joseph (2001). Latin Language and Latin Culture (en anglès). Cambridge University Press.
• Fox, Robin Lane (2006). Pagans and Christians in the Mediterranean World (en anglès). Penguin.
• Frier, Bruce W.; McGinn, Thomas A. J. (2004). A Casebook on Roman Family Law (en anglès). Oxford University Press.
• Gardner, Jane F. (1991). Women in Roman Law and Society (en anglès). Indiana University Press.
• Gardner, Jane F. (1999). Family and Família in Roman Law and Life (en anglès). Oxford University Press.
• Grubbs, Judith Evans (2002). Women and Law in the Roman Empire. A Sourcebook on Marriage, Divorce and Widowhood (en anglès). Routledge.
• Hallett, Judith P. (2014). Fathers and Daughters in Roman Society: Women and the Elite Family (en anglès). Princeton University Press.
• Hansen, Ann Ellis (1991). «The Restructuring of Female Physiology at Rome». En Philippe Mudry; Jackie Pigeaud. Els écoles médicales à Rome: actes du 2ème colloque international sur les textes médicaux latins antiques (en anglès). Université de Nantes.
• Hersch, Karen K. (2010). The Roman Wedding. 'Ritual and Meaning in Antiquity (en anglès). Cambridge University Press.
• Johnson, David (1999). Roman Law in Context (en anglès). Cambridge University Press.
• Lissarrague, François (1994). «Figuris of Women». En Pauline Schmitt Pantel. History of Women in the West, Volume I: From Ancient Goddesses to Christian Saints (en anglès). Harvard University Press.
• McLynn, Frank (2009). Marcus Aurelius: A Life (en anglès). Da Capo Press.
• Milnor, Kristina (2009). «Women in Roman Historiography». En Andrew Feldherr. The Cambridge Companion to the Roman Historians (en anglès). Cambridge University Press.
• Olson, Kelly (2008). «The Appearance of the Young Roman Girl». En Jonathan Edmondson; Alison Keith. Roman Dress and the Fabrics of Roman Culture (en anglès). University of Torontó Press.
• Rawson, Beryl (1987). «The Roman Family». En Beryl Rawson. The Family in Ancient Rome (en anglès). Cornell University Press.
• Rawson, Beryl (1999). «The Iconography of Roman Childhood». En Beryl Rawson; Paul Weaver. The Roman Family in Italy (en anglès). Oxford University Press.
• Rawson, Beryl (2003). Children and Childhood in Roman Italy (en anglès). Oxford University Press.
• Rawson, Beryl (2010). «Finding Roman Women». En Nathan Rosenstein; Robert Morstein-Marx. A Companion to the Roman Republic (en anglès). Blackwell.
• Richardson, L. (1992). A New Topographical Dictionary of Ancient Rome (en anglès). Johns Hopkins University Press.
• Sherwin-White, A. N. (1979). Roman Citizenship (en anglès). Oxford University Press.
• Staples, Ariadne (1997). From Good Goddess to Vestal Virgins: Sex and Category in Roman Religion (en anglès). Routledge.
• Tatum, W. Jeffrey (1999). The Patrician Tribune: Publius Clodius Pulcher (en anglès). University of North Carolina Press.
• Thomas, Yan (1994). «The Division of the Sexes in Roman Law». En Pauline Schmitt Pantel. History of Women in the West, Volume I: From Ancient Goddesses to Christian Saints (en anglès). Harvard University Press.
• Treggiari, Susan (1991). Roman Marriage: Iusti Coniuges from the Time of Cicero to the Time of Ulpian (en anglès). Oxford University Press.
• Watson, Alan (1995). The Spirit of Roman Law (en anglès). University of Geòrgia Press.

Articles

• Marshall, Anthony J. (1990). Marshall, Anthony J. «Roman Ladies on Trial: The Case of Maesia of Sentinum» (en anglès). Phoenix, 44, 1, 1990, pàg. 46-59. DOI: 10.2307/1088565.
• McDonough, Christopher Michael (1997). McDonough, Christopher Michael «Carna, Proca and the Strix on the Kalends of June» (en anglès). Transactions of the American Philological Association, 127, 1997, pàg. 315-344. DOI: 10.2307/284396.
• Sullivan, J. P. (1979). Sullivan, J. P. «Martial's Sexual Attitudes» (en anglès). Philologus, 123, 1-2, 1979, pàg. 288-302. DOI: 10.1524/phil.1979.123.12.288.

Enllaços externs

The worlds of roman women .