Dones en la ciència

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Dona ensenyant geometria. Il·lustració en els inicis de la traducció medieval dels principis d'Euclides (c. 1310)

Les dones han tingut una contribució significativa a la ciència des dels seus inicis, encara que sovint aquestes han estat invisibilitzades, menyspreades o obstaculitzades. Els estudis de dones i ciència son el resultat d'intersecar els estudis de la història de la ciència i la història de les dones i pretenen mostrar-los per ser inserits en una història de la ciència que així podrà resultar menys esbiaixada. Es consideren part dels estudis de gènere o feministes. Dones en la ciència és una part dels estudis de ciència, tecnologia i gènere, que pertanyen als estudis socials sobre ciència i tecnologia que es fan en sociologia.

Altrament, sovint revisen des d'un punt de vista de perspectiva de gènere l'antiga història de la ciència (masculina) tradicional patriarcal, que tenia únicament una visió androcèntrica, per poder-hi afegir les contribucions fetes per dones, les barreres amb què es van topar i les estratègies que van desenvolupar per aconseguir que el seu treball fos acceptat.

Antiguitat[modifica]

La participació de les dones en el camp de la medicina ha estat documentada per diverses civilitzacions primerenques. Una egípcia, Merit Ptah (2700 aC), descrita en una inscripció com "metgessa principal", és la primera dona mencionada en la història de la ciència. Agamede fou citada per Homer com a curandera en l'antiga Grècia abans de la Guerra de Troia. Agnòdice fou la primera metgessa a treballar com a tal al segle IV aC, a Atenes.

L'estudi de la filosofia natural en l'antiga Grècia es va obrir a les dones. Exemples documentats hi inclouen Aglaonike, que va predir eclipsis; i Téano, una metgessa i matemàtica que fou pupil·la (i possiblement també esposa) de Pitàgores, i membre de l'escola fundada per Pitàgores a Crotone, on estudiaven moltes altres dones.[1]

Ha estat documentada la contribució de diverses dones a la protociència de l'alquímia a Alexandria als voltants dels segles I i II dC, on la tradició gnòstica liderada per dones ha estat valorada. A la més coneguda, Maria la Jueva, se li atribueix la invenció de diversos instruments químics, inclosa la tècnica del bany maria i un tipus d'alambí.[2]

Hipàtia d'Alexandria (370-415 aC), filla de Teó d'Alexandria, que treballava i donava classes a la Biblioteca d'Alexandria, va escriure texts de geometria, àlgebra i astronomia, i se li atribueixen diversos invents com l'hidròmetre, un astrolabi i un instrument per a la destil·lació de l'aigua.[1]

Europa medieval[modifica]

Hildegard de Bingen

L'educació universitària a Europa va ser accessible per a algunes dones durant el període medieval. Es creu que, al segle XI, la metgessa italiana Trotula de Salern va ocupar una càtedra a l'Escola Mèdica Salernitana, on va ensenyar a moltes dones nobles italianes, un grup referit a vegades com "les senyoretes de Salern".[2] Diversos texts importants en medicina, sobretot en obstetrícia i ginecologia entre altres matèries, també han estat atribuïts a Trotula. La Universitat de Bolonya permetia a les dones assistir a classe des dels seus inicis, al 1088, i Dorotea Bucca hi va ocupar una càtedra durant el segle XV.[3]

Els convents medievals eren un altre lloc per a l'educació de les dones, i alguns van donar oportunitats a les dones per contribuir en investigació acadèmica. Malgrat tot, la gran majoria de les dones eren excloses de les universitats.[4] Un exemple n'és l'abadessa alemanya Hildegard de Bingen, que va escriure sobre diverses matèries científiques, inclosa la medicina, la botànica i la història natural (c. 1151-58).

Revolució científica (segles XVI i XVII)[modifica]

Malgrat l'èxit d'algunes dones, els biaixos culturals durant l'edat mitjana eren notables. Aquests van afectar l'educació i la participació de les dones en la ciència. Molts creien en la submissió de la dona com un valor positiu i natural, i molts d'aquests biaixos provenen de la filosofia cristiana. Sant Tomàs d'Aquino, referint-se a les dones, va escriure en la seva obra més important Suma teològica, "aquesta és la submissió amb què la dona, per naturalesa, va ser posada sota el marit; perquè la mateixa naturalesa va donar a l'home més discerniment".[5]

La Revolució científica dels segles XVI i XVII va veure una gran afluència de dones al camp de la ciència; amb tot, les dones van ser excloses de les universitats. Així, per continuar amb els seus interessos científics, les dones es van veure obligades a obtenir els seus coneixements de manera informal. Els homes de la noblesa europea eren lliures de desenvolupar els seus interessos en la ciència com a afició, i les portes estaven obertes a les dones que podien prendre part en els treballs científics informals juntament amb els seus pares i germans. S'encoratjaven les habilitats en pintura de les dones nobles, i sovint els hi servien per a detallar i precisar les il·lustracions científiques.

Margaret Cavendish, una dona aristòcrata del segle XVII, duquessa de Newcastle, va prendre part en alguns dels debats científics més importants del moment.[6] Malgrat no ser admesa a la Royal Society anglesa, un cop se li va permetre assistir-ne a una reunió. Va escriure nombrosos treballs sobre matèries científiques, incloent Observations upon Experimental Philosophy i Grounds of Natural Philosophy. En aquests treballs va ser especialment crítica amb la creença creixent que els humans, a través de la ciència, eren els amos de la natura. Com a aristòcrata, la duquessa de Newcastle va ser un bon exemple de dones que van treballar en la ciència a França i Anglaterra.

Dones que volien treballar en la ciència i vivien a Alemanya van arribar-hi amb diferents bagatges. Allà, la tradició de la participació femenina en l'ofici de la producció permetia a algunes dones endinsar-se en la ciència observacional, especialment en astronomia. Entre 1650 i 1710, les dones representaven, a Alemanya, el 14% del total de científics en astronomia. La dona astrònoma més coneguda va ser Maria Winkelmann. Va ser educada pel seu pare i el seu oncle i va rebre coneixements en astronomia per un astrònom autodidacte proper. La seva oportunitat de ser professional en astronomia va arribar quan es va casar amb Gottfried Kirch, l'astrònom més conegut a Prússia. Ella es va convertir en la seva ajudanta en l'observatori astronòmic que operava a Berlín per a l'Acadèmia de les Ciències. Va realitzar algunes contribucions originals, inclòs el descobriment d'un cometa. Quan va morir el seu marit, Winkelmann va sol·licitar un càrrec d'astrònoma assistent a l'Acadèmia de Berlín, per al qual estava altament qualificada. Per ser dona -sense estudis universitaris- se li va denegar el càrrec. Membres de l'Acadèmia de Berlín van témer el "mal exemple" de contractar una dona.[7]

Els problemes de Winkelmann amb l'acadèmia de Berlín reflecteixen els obstacles que les dones afrontaven per a ser acceptades en la pràctica científica, que era considerada com pertanyent principalment als homes. Cap dona va ser convidada ni a la Royal Society d'Anglaterra ni a l'Acadèmia de les Ciències francesa fins al segle XX. Durant el segle XVII una vida dedicada a la producció de coneixement es considerava incompatible amb les feines domèstiques a les quals s'esperava que es dediquessin les dones.

En general, la Revolució científica va fer poc per canviar les idees existents sobre la naturalesa de la dona. Homes científics van usar la nova ciència per a estendre la idea que la dona era per naturalesa inferior a l'home, i que estava subordinada a ell i a desenvolupar un rol domèstic com a mares cuidadores. La gran distribució de la producció escrita va assegurar la continuació d'aquestes idees.

Segle XVIII[modifica]

La Il·lustració va veure l'expansió del rol de les dones en la ciència. El sorgiment de la cultura de saló literari a França durant aquest temps va portar als filòsofs i les seves conversacions sobre temes de política, societat i ciència contemporània, a les cases dels rics i poderosos. Aquests salons eren majoritàriament orquestrats per dones, ja que la casa era tradicionalment espai de la dona, i moltes dones reconegudes van emergir com figures destacades tant pels seus dots d'amfitriones, que unia als il·lustrats intel·lectuals del moment, com per les seves pròpies contribucions intel·lectuals a la conversació.

Émilie du Châtelet, per exemple, va traduir l'obra de Newton Philosophiae Naturalis Principia Mathematica al francès i va deduir-ne la conservació de l'energia.[8]

Les dones van poder també dur a terme alguns estudis científics com a passatemps. Per exemple, la botànica va ser popular entre l'interès de les dones durant el segle XVIII; malgrat que les dones no eren considerades com suficientment intel·ligents per a contribuir en els discursos formals sobre classificació, van poder, donat el sistema taxonòmic, identificar i dibuixar plantes i flors per al seu esbarjo a la llar. El dibuix va ser també una important habilitat que les dones van cultivar sobre manera a les seves cases i que sovint va ser posat al servei de la ciència, especialment per al dibuix de les noves espècies de plantes al retorn de viatges d'exploració a l'exterior. Maria Sibylla Merian fins i tot va ser botànica en un vaixell que va realitzar un munt d'excursions al nou món, dibuixant i catalogant noves espècies de flors. Tanmateix, el sistema de Carlos Linneo per a la classificació de plantes, basat en les seues característiques sexuals, va derivar l'atenció cap al llibertinatge botànic, i cap a finals del segle XVIII les dones van deixar de ser motivades per a l'estudi de la reproducció de les plantes per por que poguessin emportar-se una educació moral equivocada de la natura com a exemple. En el camp de les matemàtiques destacaria Maria Gaetana Agnesi, que va tenir alguns tutors il·lustres, com els jesuïtes i matemàtics Giovanni Saccheri i Vincenzo Ricatti, així com el monjo Ramiro Rampinelli, professor en les universitats de Roma i Bolonya. Va ser precisament Rampinelli qui la va animar a escriure un llibre sobre càlcul diferencial i qui la va posar en contacte amb Vincenzo Ricatti. Se sap que el mateix Ricatti es va prestar a llegir la versió final del llibre i a aportar-hi material propi. Ella estava tan entusiasmada amb la idea que va pensar que aquest treball podria ser utilitzat com a llibre de text pels seus germans petits. Tanmateix, l'estudi resultant es va convertir en molt més. Instituzioni analitiche ad uso della gioventù italiana va ser publicat a Milà el 1748 i editat i sufragat per la mateixa autora.[9]

L'autora Lady Mary Wortley Montagu en retornar a Anglaterra de l'Imperi otomà el 1717, va portar amb ella la pràctica de la inoculació com a profilaxi contra la malaltia de la verola. Va escriure sobre això amb detall en la seva famosa correspondència.[10]

A causa que molts dels experiments i conversacions tenien lloc a la casa, les dones van poder gaudir d'un espai on atendre els seus marits o altres membres de la família interessats en la ciència. Entre les més conegudes d'aquestes esposes es troba Marie-Anne Pierrette Paulze, casada als 14 anys amb Antoine Lavoisier i que va esdevenir la seva assistent en el laboratori de casa seva. Marie-Anne Pierrette Paulze parlava anglès i va traduir no sols la correspondència del seu marit amb els químics anglesos, sinó també íntegrament l'Essay on Phlogiston de Richard Kirwan, conegut com la teoria del flogist. El text de Kirwan era clau en la controvèrsia que existia entre els químics anglesos, com Joseph Priestley, sobre la naturalesa de la calor en les reaccions químiques. Marie-Anne Pierrette Paulze també va rebre classes de dibuix de Jacques-Louis David, i personalment va gravar els catorze plats per al revolucionari treball del seu marit, Tractat elemental de química (1789). Marie-Anne Pierrette Paulze mantenia un petit però actiu saló i correspondència amb els científics i naturalistes francesos de l'època, molts dels quals van quedar impressionats per la seva intel·ligència. El seu interès en la naturalesa de la calor va continuar després de la mort del seu marit, que va ser guillotinat el 1794. Ella es va casar després amb Benjamin Thompson el 1804 i es va convertir en la comtessa de Rumford, però la intolerància de Thomson per les seves "festes de saló" i el seu rebuig per incloure-la en la seva vida d'experimentador, els va portar al divorci quatre anys després.

Un altre famós exemple n'és l'astrònoma Caroline Herschel, que va néixer a Hannover, però es va traslladar a Anglaterra, on va treballar com a assistent del seu germà, William Herschel. Va rebre un petit sou de la Corona pel seu treball, un exemple primerenc d'una dona sent pagada com a científica. Va descobrir vuit cometes entre 1786 i 1797, i va presentar el treball Index to Flamsteed's Observations of the Fixed Stars (que incloïa més de cinc-centes estrelles desconegudes fins llavors) en la Royal Society el 1798, i es convertí en la primera dona a presentar-hi un treball. El 1835, ella i Mary Fairfax Somerville van ser les dues primeres dones elegides per la Royal Astronomical Society.

A la segona meitat del segle XVIII va destacar Laura Bassi, nascuda a Bolonya el 31 d'octubre de 1711, Laura Maria Caterina Bassi pertanyia a una família adinerada. El seu pare, l'advocat Guiseppe Bassi, li va facilitar una educació privilegiada. Entre els 13 i els 20 anys, Laura Bassi va estar sota la tutela de Gaetano Tacconi, físic i professor de la Universitat de Bolonya, formant-se en filosofia i metafísica. Tacconi va reconèixer el seu talent innat i va decidir promocionar-la en els cercles acadèmics de Bolonya. A l'edat de 20 anys, Laura Bassi va obtenir el lloc de professora a la Universitat de Bolonya, la més antiga d'Europa. Això va suposar una fita, ja que va ser la primera dona a impartir classes de manera oficial en una universitat europea. El seu doctorat, el segon obtingut per una dona en el continent, li va ser concedit en una fastuosa cerimònia pública en la qual Laura portava una capa d'ermini, una corona de plata i joies encastades en un anell, honors que fins al moment estaven reservats als homes. Tot i aquesta veneració pública i el seu nomenament per a una càtedra de filosofia dos anys després, Laura va tenir poques ocasions d'exercir la seva activitat docent en aquest període de la seva carrera. Es considerava que era indecorós que ensenyés en una classe plena d'homes, encara que fossin els seus alumnes. Només se li permetia exercir com a professora universitària sota el mandat del Senat de Bolonya o donar conferències en esdeveniments solemnes o públics, on les dones eren convidades.[11]

Inicis del segle XIX[modifica]

La ciència continuava sent una professió amateur durant la primera part del segle XIX. Les contribucions de dones seguien limitades per la seva exclusió de la majoria d'àmbits d'educació científica, però van començar a ser reconegudes a causa de la seva admissió en les societats doctes durant aquest període.

La científica escocesa Mary Fairfax Somerville va dur a terme experiments en magnetisme; presentà un article titulat "The Magnetic Properties of the Violet Rays of the Solar Spectrum" a la Royal Society el 1826, i fou la segona dona a fer-ho. També va ser autora de nombrosos texts matemàtics, astronòmics, físics i geogràfics, i va ser una fervent defensora del dret de la dona a l'educació. El 1835, juntament amb Caroline Herschel, van ser les dues primeres dones elegides per la Royal Astronomical Society.

La matemàtica anglesa Ada Lovelace (també coneguda com a Ada Byron) va mantenir correspondència amb Charles Babbage sobre aplicacions per a la seva màquina analítica. És considerada com la primera programadora, ja que va escriure la manipulació dels símbols, d'acord amb les normes per a la màquina de Charles Babbage abans i tot de ser construïda. En les notes que ella va afegir (1842-3) a la seva traducció de l'article sobre la màquina de Luigi Federico Menabrea va preveure àmplies aplicacions per al seu ús com a computadora d'ús general, incloent la composició de música.

A Alemanya, l'Institut de Diaconesses de Kaiserswerth va ser establert el 1836 per a la instrucció de les dones en infermeria, i Florence Nightingale també hi va estudiar el 1851.[12]

La primera dona a obtenir un títol de grau va ser Catherine Brewer Benson el 1840.[13]

Als Estats Units, Maria Mitchell es va donar a conèixer pel descobriment d'un cometa el 1847, però també va treballar per a l'Oficina d'elaboració de l'Almanac Naval dels EUA calculant taules per a les posicions astronòmiques de Venus. Va ser la primera dona membre de l'Acadèmia Estatunidenca de les Arts i les Ciències el 1848 i de l'Associació americana per a l'avanç de la ciència el 1850.

Altres dones científiques notables durant aquest període inclouen:[1]

Finals del segle XIX[modifica]

Europa[modifica]

L'última part del segle XIX va veure un creixement en les oportunitats d'educació per a les dones.[14] L'interès de proveir a les noies en una educació similar a la dels nois es va instituir al Regne Unit, incloses les escoles del North London Collegiate School (1850), el Cheltenham Ladies' College (1853) i el Girls' Public Day School Trust (des del 1872). La primera universitat britànica per a dones, el Girton College, Cambridge, va ser fundada el 1869 i va ser seguida per d'altres: el Newnham College (1871) i el Somerville College, Oxford (1879).

La Guerra de Crimea (1854-6) va contribuir a estabilitzar la infermeria com a professió, va fer de Florence Nightingale un nom reconegut. Una subscripció pública va permetre a Nightingale establir una escola d'Infermeria a Londres el 1860, i altres escoles seguint els seus principis es van establir al llarg del Regne Unit.[12] Nightingale va ser també pionera en temes de salut pública i estadística.

Elisabeth Garret Anderson es va convertir en la primera dona anglesa a obtenir un títol mèdic el 1865. Juntament amb Sophia Jex-Blake, a l'estatunidenca Elisabeth Blackwell i altres dones, Garret Anderson va fundar la primera escola mèdica anglesa per a intruir dones, la London School of Medicine for Women, el 1874. Per la seva banda, la colombiana Ana Galvis Hotz va ser la primera dona llatinoamericana a obtenir un títol mèdic el 1877 a la Universitat de Berna de Suïssa.[15]

Annie Scott Dill Maunder va ser una pionera en la fotografia astronòmica, sobretot en taques solars. Graduada en matemàtiques pel Girton College, Cambridge, va ser contractada el 1890 per ser assistent d'Edward Maunder, descobridor del mínim de Maunder i treballador al Reial Observatori de Greenwich. Van treballar plegats en l'observació de taques solars i en la millora de les tècniques de la fotografia solar. Es van casar el 1895. Les habilitats d'Annie per a les matemàtiques van fer possible l'anàlisi de les dades que Maunder havia col·leccionat durant els anys de treball a Greenwich. Ella també va dissenyar una petita càmera portàtil amb objectiu de gran angular amb lents d'1.5 polzades de diàmetre. El 1898, el matrimoni va viatjar a l'Índia, on Annie va prendre les primeres fotografies de la corona del sol durant un eclipsi solar. Gràcies a l'anàlisi dels arxius de Cambridge en taques solars i tempestes magnètiques, van poder mostrar que regions específiques de la superfície del sol eren la font de tempestes magnètiques i que el sol no irradiava la seva energia de manera uniforme en l'espai, com Lord Kelvin havia declarat.[16]

Altres científiques notables d'aquest període inclouen:[1] [17]

Estats Units[modifica]

A finals del segle XIX el sorgiment dels col·legis de dones va portar oportunitats de treball per a les dones científiques i oportunitats per a la seva educació.[14] Els col·legis de dones van donar lloc a un desproporcionat nombre de dones que van realitzar un doctorat en ciències. Molts col·legis i universitats van començar a admetre dones durant aquest període; el 1875 les institucions que incloïen dones eren una mica més de 3.000, mentre que el 1900 se'n comptava un mínim de 20.000.[17]

Un exemple n'és Elizabeth Blackwell, que va ser la primera dona a obtenir el títol de doctorat als Estats Units doctorant-se al Geneva Medical College, a Geneva (Nova York), el 1849).[18]

Juntament amb la seva germana Emily Blackwell i Marie Zakrzewska, Blackwell fundaria una escola d'Infermeria per a dones a Nova York el 1857, així com el primer col·legi mèdic per a dones el 1868, aportant-hi tant pràctiques com experiència clínica per les dones metgesses. També va publicar nombrosos llibres d'educació mèdica per a dones.

De 1900 a la Segona Guerra mundial[modifica]

Europa[modifica]

Marie Curie, la primera dona a guanyar un Premi Nobel el 1903 (en física), també guanya un segon Nobel el 1911 (en química), ambdós pel seu treball en radioactivitat.

Lise Meitner va treballar juntament amb Otto Hahn, amb qui va descobrir el protactini (element químic de la taula periòdica) el 1918.

El programa d'Erlangen va tractar d'identificar invariants sota un grup de transformacions. El 16 de juliol de 1918, Felix Klein presenta un article davant d'una organització científica a Göttingen originàriament escrit per Emmy Noehter, que no estava autoritzada a presentar ella mateixa el seu article davant l'organització. Concretament, d'acord amb el que en física es coneix com el teorema de Noether, l'article identificava les condicions sota les que el Grup de Poincaré defineix lleis de conservació per a la relativitat general. L'article de Noether va ser la clau per a precisar les lleis de conservació.

Inge Lehmann, sismòloga danesa, va ser la primera persona a suggerir que el nucli de la terra havia de ser sòlid (1936).

Dones com Margaret Fountaine van continuar contribuint en observacions i il·lustracions en el camp de la botànica, així com en altres camps relacionats.

Estats Units[modifica]

Gran nombre de dones es van introduir en la ciència el 1900 ajudades pels col·legis de dones i les oportunitats brindades per algunes de les noves universitats.[19]

Van seguir trobant oportunitats en botànica i embriologia. En psicologia, les dones van obtenir doctorats, però van ser encoratjades a especialitzar-se en psicologia infantil i de l'educació, i a agafar treballs en àrees de la cura, com treballs en hospitals i en assistència social.

La Segona Guerra mundial va portar algunes noves oportunitats. L'Office of Scientific Research and Development, sota la direcció de Vannevar Bush, s'inicia el 1941 amb l'objectiu de portar un registre dels homes i dones diplomats en ciència. Moltes dones van treballar en el projecte Manhattan o en projectes científics per als serveis militars estatunidencs. Algunes dones que van treballar en el projecte Manhattan són Leona Woods Marshall, Katharine Way i Chien-Shiung Wu.

Dones d'altres disciplines van buscar formes d'aplicar la seva experiència en l'esforç de la guerra. Tres nutricionistes, Lydia J. Roberts, Hazel Stiebeling i Helen S. Mitchell, van desenvolupar el Consum de Referència Alimentari el 1941 per ajudar grups de militars i civils a crear plans d'alimentació. Es va provar la seva necessitat quan el menjar va començar a necessitar ser racionat.

Rachel Carson va treballar per al Servei de Pesca i Vida Silvestre dels Estats Units. El 1962 va escriure el llibre Primavera silenciosa, que advertia dels efectes perjudicials dels pesticides en el medi ambient i culpava la indústria química de la creixent contaminació.[20] El llibre va tenir una enorme influència, proporcionant unitat i força al que fins llavors era una consciència incipient i dispersa, ajudant a fer que cristal·litzés el moviment ecologista.

A la Marina dels Estats Units, dones científiques van dur a terme multitud d'investigacions. Mary Sears, estudiosa del plàncton va investigar tècniques oceanogràfiques militars com a cap de l'Oficina Hidrogràfica de la Unitat d'Oceanografia. Florence Van Straten, química, va estudiar els efectes del clima durant el combat militar. Grace Hopper, matemàtica, va ser pionera en el món de la informàtica. Va ser la primera programadora que va utilitzar el Harvard Mark I i, entre les dècades dels 50 i 60, va propiciar l'aplicació dels compiladors per al desenvolupament dels llenguatges de programació i mètodes de validació.

El 1925, Cecilia Payne-Gaposchkin va ser la primera persona a aconseguir un doctorat en l'àrea d'astronomia a la Universitat Harvard amb una tesi que establia que les estrelles es componien bàsicament d'hidrogen i heli, una de les teories fonamentals en l'astrofísica de les estrelles.

De la Segona Guerra mundial al present[modifica]

Nina Byers s'adona que abans de 1976 les contribucions fonamentals de dones a la física eren rarament conegudes. Les dones treballaven sense remuneració o ocupant llocs de treball que no reconeixien el seu nivell de coneixements.

Irène Joliot-Curie també destaca en química en sintetitzar elements radioactius i guanya, igual que la seva mare Marie, el Premi Nobel de química.

Europa[modifica]

Rosalind Franklin era experta en cristal·lografia i va contribuir a detallar les estructures precises del carbó, el grafit, l'ADN i els virus. El 1953 el treball que va realitzar amb l'ADN va permetre a Watson i Crick concebre el seu model d'estructura d'ADN. Rosalind Franklin no va poder compartir el premi Nobel amb Crick, Watson i Wilkins a causa de la seva mort prematura.

El juliol de 1967, Jocelyn Bell Burnell va descobrir la primera ràdio púlsar per la qual el 1974 va ser concedit el Premi Nobel en física al seu supervisor, Anthony Hewish.

Estats Units[modifica]

Els estudis de Barbara McClintock sobre la genètica del blat de moro van demostrar el fenomen de la transposició genètica durant els anys quaranta i cinquanta. El 1983, li va ser adjudicat el premi Nobel en fisiologia o medicina com a resultat d'aquests treballs.

Margaret W. Rossiter creà el terme efecte Matilda per descriure un dels fenòmens de la discriminació de la dona en l'aspecte de les investigacions. Similarment, la UNESCO el 1996 va descriure l'efecte tub perforat en un informe. Altre terme n'és el sostre de vidre, una analogia amb un sostre invisible que no permet créixer en l'àmbit laboral a la dona.[14]

Sulamith Low Goldhaber i el seu marit Gerson Goldhaber van formar un equip d'investigació sobre el kaó o mesó K i altres partícules físiques en els cinquanta.

L'equip de Deborah S. Jin en el Joint Institute for Laboratory Astrophysics, a Boulder (Colorado), va produir el 2003 el primer condensat fermiònic, un nou estat d'agregació de la matèria.

Linda B. Buck és una neurobiòloga que el 2004 va ser guardonada amb el premi Nobel en fisiologia o medicina juntament amb Richard Axel pel seu treball comú en receptors olfactius.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dones en la ciència Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 4000 Years of Women in Science (accés 1 de novembre de 2014) (en anglès)
  2. 2,0 2,1 Feminist approaches to technology: Reframing the question (en anglès)
  3. Edwards, JS «A Woman Is Wise: The Influence of Civic and Christian Humanism on the Education of Women in Northern Italy and England during the Renaissance» (en anglès). Ex Post Facto: Journal of the History Students at San Francisco State University, XI, 2002.
  4. Whaley, Leigh Ann. Women's History as Scientists (en anglès). Santa Barbara, California: ABC-CLIO, INC, 2003. 
  5. «Santo Tomás de Aquino, Suma Teológica, Cuestión 92: "Sobre el origen de la mujer» (en castellà). [Consulta: 2 novembre 2014].
  6. Rodríguez, Patricia «Lady Margaret Cavendish. La científica revolucionaria». Journal of Feelsynapsis (JoF), 1, 2011, pàg. 22-24. ISSN: 2254-3651.
  7. Rodríguez, Patricia «Mujeres de Ciencia. María Margarethe Winkelmann-Kirch: La astrónoma que quiso dejar de ser invisible». Journal of Feelsynapsis (JoF), 4, 2012, pàg. 13-19. ISSN: 2254-3651.
  8. Rodríguez, Patricia «Émilie du Châtelet. Una apasionada en el siglo de las luces». Journal of Feelsynapsis (JoF), 5, 2012, pàg. 22-26. ISSN: 2254-3651.
  9. Rodríguez, Patricia «María Gaetana Agnesi. Una vocación casi matemática». Journal of Feelsynapsis (JoF), 8, 2013, pàg. 26-30. ISSN: 2254-3651.
  10. «Modern History Sourcebook: Lady Mary Wortley Montagu (1689-1762): Smallpox Vaccination in Turkey» (en anglès). [Consulta: 2 novembre 2014].
  11. Rodríguez, Patricia «Laura María Caterina Bassi. Marcando el camino de las mujeres en ciencia». Journal of Feelsynapsis (JoF), 6, 2012, pàg. 40-47. ISSN: 2254-3651.
  12. 12,0 12,1 Porter, R. The Cambridge Illustrated History of Medicine (en anglès). Cambridge University Press, 1996. 
  13. Farnham, C.A.. The Education of the Southern Belle: Higher Education and Student Socialization in the Antebellum South (en anglès). NYU Press, 1994. ISBN 0-8147-2615-1. 
  14. 14,0 14,1 14,2 González Alcaide, 2012, p. 53.
  15. Parra, Leyini «Breve recuento histórico de las mujeres en la ciencia y la ingeniería (PDF)» (en castellà). Antropología Social, 10, enero-diciembre 2008, pàg. 155-166 [Consulta: 2 novembre 2014].
  16. Clark, Stuart. The Sun Kings - The Unexpected Tragedy of Richard Carrington and the Tale of How Modern Astronomy Began (en anglès). Princeton University Press, 2007, p. 140-146; 154-162. 
  17. 17,0 17,1 «Contributions of 20th Century Women to Physics» (en anglès). [Consulta: 2 novembre 2014].
  18. «Changing the Face of Medicine: Dr. Elizabeth Blackwell (NLM)» (en anglès). [Consulta: 2 novembre 2014].
  19. Rossiter, Margaret. Women Scientists in America: Struggles and Strategies to 1940 (en anglès), 1982. ISBN 0-8018-2509-1 ISBN 0-8018-2443-5. 
  20. «Ressenya del llibre Primavera silenciosa, en The New York Times on the web» (en anglès), 23-09-1962. [Consulta: 2 novembre 2014].

Bibliografia[modifica]

  • González Alcaide, Gregorio. Bibliometría: Fundamentos teóricos, aplicaciones y metodología para el análisis de la literatura científico-médica. València: PSYLICOM, 2012. ISBN 978-84-940436-4-2.