Dorothy Arzner

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaDorothy Arzner
Dorothy Arzner in The Bride Wore Red trailer.jpg
Biografia
Naixement 3 de gener de 1897
San Francisco, Califòrnia (EUA)
Mort 1 d'octubre de 1979(1979-10-01) (als 82 anys)
La Quinta, Califòrnia (EUA)
Nacionalitat Estats Units
Formació Universitat del Sud de Califòrnia
Activitat
Ocupació Directora de cinema, muntadora, guionista, productora de teatre, productora de ràdio i publicitària
Productora / Companyia Universitat de Califòrnia a Los Angeles
RKO Pictures
United Artists
Columbia Pictures
Metro-Goldwyn-Mayer
Dorothy Davenport Reid Productions Tradueix
Realart Pictures Inc. Tradueix
Paramount Pictures
Famous Players-Lasky Corporation Tradueix
Women's Army Corps Tradueix
Professors James Cruze
Influències
Obra
Obres destacables
Família
Parella Marion Morgan Tradueix

IMDB: nm0002188
Modifica les dades a Wikidata

Dorothy Arzner (San Francisco, Califòrnia, 3 de gener de 1897-La Quinta, Califòrnia, 1 d'octubre de 1979) fou una directora de cinema estatunidenca entre les dècades dels 20 i els 30. El seu estil de direcció fou pioner en la direcció de melodrames romàntics, com a experta muntadora en temes sobre lesbianisme i en el paper de la dona en la societat. Arzner, l'única dona directora en el Hollywood dels anys trenta, treballà de cambrera en un petit restaurant que el seu pare tenia a Hollywood; tractava diàriament amb actors, directors i guionistes. Després de servir en el Cos d'ambulàncies durant la Primera Guerra mundial, Arzner entrà en el món del cinema com a secretària en el departament de guions de Famous Players-Lasky, a les ordres de director William C. De Mille, germà de Cecil B. De Mille.

Mercès al seu talent i intel·ligència progressà ràpidament i feu de script, retalladora de negatius i finalment muntadora; destacà pel muntatge de les seqüències de toreig de Blood and sand (1922) -en català Sang i arena-, del director Fred Niblo.

El director James Cruze oferí a Arzner l'oportunitat de muntar el seu èpic western The Covered Wagon (1923), cosa que va fer amb elegància. Després de mostrar la seva vàlua, Paramount Pictures li encarregà la direcció d'una modesta pel·lícula, The Queen of Fashion (1927), que fou un èxit comercial i de crítica. Arzner consolidà aquest èxit amb dues altres pel·lícules de l'era del jazz, Ten Modern Commandments (1927) i Get Your Man (1927).

El seu prestigi com a cineasta va créixer amb les seves pel·lícules següents, sobretot The Wild Party (1929) i el drama Christopher Strong (1933) -en català, Cap a les altures-, en què va intervenir una joveníssima Katharine Hepburn. Però tal vegada el seu major èxit fou Craig's Wife (1936) amb una també jove Rosalind Russell com a protagonista, però els estudis feministes la recorden sobretot per l'àcida Dance, Girl, Dance (1940) -en català Balla, noia, balla-, una denúncia del cantó fosc del music-hall protagonitzada per Lucille Ball.

Malgrat que ella mai es considerà feminista, l'exemple d'Arzner portà nombroses dones a entrar en la indústria, i les seves millors pel·lícules continuen sent una alternativa interessant al cinema del Hollywood clàssic dominat pels homes. Degut a fets com la censura de Hollywood (introduïda amb el Codi Hays), la transgressió del seu cinema (on aprofunditzaria en temes com el paper de la dona en la societat, i a fer crítica d'aquesta) o pel sol fet de ser l'única dona directora dins uns estudis cinematogràfics regits principalment per homes, el nom de Dorothy Arzner acabaria sent pràcticament esborrat . Si més no, gràcies als estudis feministes de 1970, el nom de la cineasta tornaria a fer-se sonar, aconseguint retornar-li el mèrit a la carrera més duradera i fructífera com a directora cinematogràfica.

El lesbianisme d'Arzner semblava ser ben conegut en la comunitat de Hollywood, malgrat que se li prestava poca atenció. Vivia obertament amb la seva parella, Marion Morgan, una ballarina i coreògrafa, des de 1930 fins a la seva mort, el 1979.

El 1943 Arzner deixà Hollywood per recuperar-se d'una malaltia i mai més hi va tornar. Després de la seva carrera a Hollywood dirigí films d'entreteniment per a les dones de l'armada i fou premiada el 1975. Quatre anys més tard morí a La Quinta (Califòrnia).

Vida personal[modifica]

Dorothy Arzner va néixer a San Francisco, California, el 3 de gener de 1897 però, junt amb els seus pares, Louis i Jenetter Arzner, es van mudar a Los Angeles, on el pare obriria un restaurant prestigiós al costat d'un teatre a Hollywood.[1] Arzner es va passar tota la infancia tractant amb actors i actrius que venien al restaurant, així com Maude Adams, Sarah Bernhard, David Warfield, etc. però no se sentí mai atreta per pertànyer al món del cinema.

Començà la carrera de medicina a la Universitat del Sud de California per poder exercir de metge. Si més no, tal com diu a l’entrevista amb Karin Kay i Gerald Peary, publicada el 1974 a Cinema, ‘amb alguns mesos d'estiu a l'oficina d'un bon cirurgià i reunint-me amb els malalts, vaig decidir que no era el que volia. Volia ser com Jesús: "Curar els malalts i aixecar els morts", a l'instant, sense cirurgia, píndoles, etcètera’.[2] Va ser llavors quan després de dos anys a la carrera de medicina, la va deixar i va decidir entrar al món laboral per tal d’adquirir independència econòmica. Dorothy Arzner, malgrat abandonar els graus en medicina, tingué una educació molt àmplia, a la que se sumen cursos d’història de l’art i d’arquitectura. Al cap de poc de deixar la carrera va començar a treballar a la Paramount fent diverses petites feines com la de talladora, editora, o muntadora –amb la qual se la reconeixeria especialment pel muntatge de Blood and Sand-. Més tard acabarien oferint-li un contracte de dos anys com a directora, però no seria fins acabat el contracte que començaria a treballar pel seu compte.

Arzner va mantenir una relació de quaranta anys amb Marion Morgan, una coreògrafa i ballarina deu anys més gran que ella. Tot i voler deixar sempre al marge la seva vida privada, de la qual no se’n sap gaire, mai va amagar la seva orientació sexual ni la seva identitat; vestia amb robes poc convencionals per una dona aquella època, quasi sempre amb pantalons, corbata i jaqueta, o vestits rectes. Malgrat separar la seva vida privada de la professional Morgan, la seva parella,  va dirigir seqüències coreografiades de ball per algunes de les pel·lícules d'Arzner, com Dance, girl, dance. El 1930 Arzner, junt amb Morgan, es va traslladar a una llar a Mountain Oak Drive [3] Hollywood i van mantenir-se com a parella fins a la mort de Morgan el 1971.

Mentre vivien a Hollywood Arzner seguia activa i assistia sovint a esdeveniments cinematogràfics, o se l’havia arribat a veure amb celebritats com Billie Burke, amb qui tenia molt bona relació. En els seus anys posteriors, Arzner va deixar Hollywood i es va traslladar al desert. Va morir a La Quinta, una ciutat deserta a prop de Palm Springs, CA.

Vida professional[modifica]

Els inicis[modifica]

Després de graduar-se a l'escola secundària el 1915, Arzner va començar la carrera de medicina a la Universitat del Sud de California. Quan els EUA van entrar a la Primera Guerra Mundial va voler servir al seu país, però al no haver-hi unitats de dones a les forces armades en aquella època per tal de poder servir militarment, va servir com a conductora d’ambulàncies durant la guerra.[4]Donat que havia deixat els estudis universitaris al segon any, amb la voluntat de trobar feina per incrementar la seva independència econòmica, va entrar al món laboral exercint un baix càrrec a un diari. Més tard va ser presentada al director de cinema William C. de Mille, el germà d’un dels co-fundadors dels Famous Players-Lasky.[4] Per aquells moments una epidèmia de grip havia escombrat en el país, i el negoci cinematogràfic, com totes les altres indústries, necessitava treballadors. Fins  i tot es va arribar a contractar personal sense experiència, si és que aquest mostrava que tenia potencial i coneixement.[5][6]

William C. De Mille havia sentit a dir que Arzner era una noia molt intel·ligent, i li va oferir un lloc com a estenògrafa per 20 dòlars a la setmana dins els estudis de Famous Players-Lasky.[7] Després d’unes setmanes d’observació a la companyia de Cecil DeMille, Dorothy Arzner havia anat apuntant tot el que havia après: “si algú anava a treballar dins el negoci cinematogràfic, aquest hauria de ser director, ja que és el qui diu a tothom què han de fer, però de fet, ell és el conjunt de tota la feina”. Arzner es va passar set anys escrivint guions, editant i fent el muntatge de pel·lícules. Primer va començar exercint de tipògrafa, però després de sis mesos a la Paramount demostrant la seva ambició per aprendre i molta força de voluntat, la van contractar com a escriptora de sinopsis.[7] Posteriorment, deixant impressionat a DeMille i als estudis, va ser assignada a la Realart Studio, que estava afiliada a la Paramount, per tallar i editar pel·lícules, però al cap de poc la van cridar perquè tornés als estudis principals per editar i muntar Blood and Sand (1922), la pel·lícula amb la que Arzner agafaria renom.[8] Va ser la primera editora a Hollywood acreditada professionalment com a tal a la pantalla gran.

Amb set anys de carrera fent feines petites, Arzner va decidir marxar dels estudis de Paramount i ensenyar alguns dels guions que havia estat escrivint a la Columbia per tal de poder exercir de directora. Si més no, quan Ben Schulberg es va enterar que Dorothy pretenia anar-se'n, va arribar a un acord amb ella per tal de que no marxés. Consistia en un contracte de tres anys en el que es pagava per setmana però acabaria sent un contracte de dos anys amb llibertat de triar la història dels films. A més, Schulberg li oferí l’obra The best dressed woman  per a què en fes un guió i en dos setmanes tingués ja l’estudi de gravació preparat. Dorothy no acceptà la contraoferta a menys que en dues setmanes hi hagués un plató preparat per rodar una pel·lícula de sèrie A, ja que preferiria fer una pel·lícula per una companyia petita com Columbia, per tal de poder-ho fer com ella volia, a haver de fer una pel·lícula de sèrie B a la Paramount. El resultat va ser l’estrena de Fashion for woman (1927).[9]

Direcció cinematogràfica[modifica]

Època del cinema mut[modifica]

Dorothy Arzner començà a dirigir pel·lícules mudes (ja que el cinema sonor no es va instal·lar definitivament fins al 1927 amb El cantor de jazz) el 1927 amb Fashion for woman i acabà el període de cinema mut amb Manhattan Cocktail el 1928.

Amb set anys de carrera com a muntadora i editora de pel·lícules a la Paramount, es decidia llavors per marxar dels estudis per  començar com a directora a la Columbia Studios. Però abans de marxar, Ben Schulberg va assabentar-se’n i li va fer una contra oferta per tal que Arzner no marxés de la Paramount, oferint-li l’obra The best dressed woman  per a què en fes un guió i en dos setmanes tingués ja l’estudi de gravació preparat. Dorothy no acceptà la contraoferta a menys que en dues setmanes hi hagués un plató preparat per rodar una pel·lícula de sèrie A, ja que preferiria fer una pel·lícula per una companyia petita com Columbia, per tal de poder-ho fer com ella volia, a haver de fer una pel·lícula de sèrie B a la Paramount. El resultat va ser l’estrena de Fashion for woman (1927).[9] Tal com afegia Arzner en una entrevista amb Karyn Kay i Gerald Peary: “mai vaig tenir cap problema pel control sobre les fases de la producció. Els departaments estaven disposats a donar al director el que ell volgués, mentre aquest sabés exactament el que volia.”[2]

La primera pel·lícula que Arzner va dirigir, doncs, va ser Fashion for woman el 1927 a la Paramount, basant-se en una obra anomenada The best dressed woman que seria protagonitzada per Esther Ralston, qui havia donat el salt a la fama després de la seva actuació a Peter Pan (1924). Al ser un èxit de taquilla, Esther Ralston va protagonitzar la següent pel·lícula de la cineasta, Ten Modern Commandments (1927) la qual també va triomfar. Per llavors Arzner ja s’ havia guanyat una reputació dins l’estudi i la confiança dels productors després de mostrar el seu potencial i les seves habilitats. És per això que se li va assignar un nou projecte amb Clara Bow, l’ estrella del moment. Get your man (1928), va ser coneguda per ser una producció encarregada tota per dones: Clara Bow sent l’actriu principal, Arzner la directora, Hope Loring escrivint la història, Alice Laser  es va encarregar de la continuïtat i Marion Morgan va exercir de directora tècnica d’algunes escenes. En molt temps Hollywood no tornaria a tenir una designació com aquella en una pel·lícula. La última pel·lícula muda que Arzner dirigiria seria Manhattan Cocktail (1928), un melodrama humorístic protagonitzat per una de les estrelles més noves, Nancy Correll.[10]

Època del cinema sonor[modifica]

Dorothy Arzner i Clara Bow en el rodatge de The Wild Party.

L’etapa del cinema sonor arribà als estudis de la Paramount per primer cop amb la pel·lícula The wild party (1929) dirigida per Arzner. Seria protagonitzada per Clara Bow, que es mantenia aliena a sortir en una pel·lícula sonora degut al seu accent poc agraciat de Brooklin i havia acabat agafant pànic al micròfon. Arzner, però, va saber manejar  l’actriu i es va fer construir un micròfon que anés lligat a una canya de pescar per tal de seguir a Bow discretament mentre es podia moure lliurement per l’espai. Posteriorment aquest invent va rebre el nom de micro boom pole. The wild party  seria conegut com el seu primer discurs parlat, i és sovint citat com un treball clau en la filmografia de la directora. La pel·lícula tracta sobre la història d'una noia universitària amb un estil de vida desenfrenat que li portarà molts problemes. La pel·lícula presenta molts dels temes que es repetiràn a les pel·lícules d'Arzner, en què les dones opten per la independència i es neguen a ser dominades pels homes, o fins i tot entre elles.[1]

La Paramount li va oferir la possibilitat de triar l’equip de treball amb el que va fer pel·lícules com Sarah And Son (1930) i Anybody’s woman del mateix any (amb  Ruth Chatterton com a actriu principal a les dues), Honor among lovers (1931) amb Claudette Colbert i Merrily we go to hell (1932), la última pel·lícula dirigida als estudis abans de començar el seu camí com a freelance.[11]Ruth Chatterton era per aquells moments una de les estrelles més populars de l’estudi, i així com Sarah and son va ser tot un èxit, Anybody’s woman  no va arribar a eclipsar la primera. Per fer la seva tercera pel·lícula sonora a la Paramount va ser enviada a Nova York. Es tractava d’una comèdia intel·lígent, però amb ritme melodramàtic. Va ser protagonitzada per Fredric March, qui havia tingut la seva aparició a The wild party, i Sarah and son; més endavant apareixeria al final de Merrily we go to hell (1932).[10] En una entrevista Arzner confessà que va intentar treballar amb Dietrich en més d’una ocasió, però no va aconseguir mai que això fos possible.Pels temps que ella treballava a la Paramount, també hi tenia contracte Marlene Dietrich, una de les icones d’aquell moment. Arzner apuntà que sempre havia volgut fer una pel·lícula amb l’actriu, i que, de fet, havia pensat en un guió (Stepdaughters of war) en el qual hi havia treballat uns quants mesos, però quan Dietrich va firmar per la Warner, es va haver de cancelar. Al cap de molt temps Arzner es va proposar tornar a intentar-ho, la pel·lícula era una crítica contra la guerra, que mostrava les tragedies que s’hi vivien i com la guerra canviava a les donesi les tornava més dures i masculines. Però llavors la Segona Guerra Mundial va irrompre i es va haver de cancelar de nou.[2]

Arzner va abandonar Paramount el 1932, ja que, igual que la majoria dels estudis cinematogràfics, va tenir un gran dèficit el 1932. Això va provocar que molts dels empleats abandonéssin i que es retallés el sou dels treballadors que s’hi havien quedat. L'estudi va oferir a Arzner un nou contracte amb una disminució del salari, però ho va rebutjar perquè Paramount tenia nous executius i els homes que havien recolzat a Arzner havien marxat així que va decidir fer-se freelance.

Època com a directora independent[modifica]

Portada de Christopher Strong (1932).

El període on Arzner va exercir com a directora independent va començar quan les conseqüències de la Depressió es van veure reflectides a la productora Paramount, que donava senyals de fallida mitjançant retallades de pagaments als empleats. Arzner, que anteriorment ja havia tingut la iniciativa per marxar a treballar a altres estudis com la Columbia, no va dubtar en iniciar la seva carrera independentment el 1932.[11] La productora RKO Radio Pictures la va contractar per dirigir una pel·lícula amb una nova estrella emergent, Katharine Hepburn. La pel·lícula Christopher Strong (1933) pren com a protagonista l’aviadora Cynthia Darrington, interpretada per Katharine Hepburn, que comença una aventura amorosa amb un home casat, Christopher Strong, amb qui s’havia conegut a una festa on l’home afirmava que no havia estimat mai a cap altre dona que no fos la seva muller, i la jove afirmava no haver estimat mai a cap home. A partir de tals premisses, la pel·lícula els portaria precisament a ser tot el contrari del que sentenciaven en aquella festa. Christopher Strong no va ser un èxit com s’esperava però va ser prou satisfactoria malgrat les disputes entre l’actriu i la directora. Ambdues tenien un fort caràcter i Hepburn va decidir queixar-se a la productora, però la RKO va recolzar la posició d’Arzner puix que, al cap i a la fi, ella era la directora. Si més no, la relació entre les dues dones va romandre freda i distant, únicament establerta pel treball.[1]

En els deu últims anys de la seva carrera no va tornar a tenir un contracte amb cap estudi de més d’un any, i l’estrena de les pel·lícules agafà intervals d’entre dos a tres anys entre cada una.  La pròxima pel·lícula va ser Nana (1934), una proposta de Samuel Goldwyn, un productor independent amb el seu propi estudi, que havia provat de produir la pel·lícula amb dos directors diferents sense haver-hi sort. Glodwyn va proposar a Arzner de dirigir la pel·lícula amb la condició que mantigués a l’estrella principal, Anna Sten. L’actriu no sabia anglès, i la raó per la qual era la protagonista era que Goldwyn volia que ella fos la nova Dietrich o Garbo. Si més no, Arzner va intentar canviar el guió, i fer els màxims retocs possibles per tal que quedés una versió més acurada del que ella volia, però no va poder fer res per la pel·lícula que estava condemnada al fracàs.

Posteriorment Arzner, a l’octubre de 1934 firmà un contracte amb Harry Cohen a Columbia Pictures per produir Feathers in her hat (1935) protagonitzat per Alice Brady. Però es va acabar el contracte d’Arzner i la pel·lícula es va deixar incompleta. Al cap de dos anys, va tornar a signar contracte amb Harry Cohn per dirigir Craig’s wife (1936) amb Rosalind Russel com a protagonista. La pel·lícula va rebre bones crítiques.[2]

A l’agost de 1936 va firmar amb la RKO per dirigir una pel·lícula amb Ginger Rogers, però la filmació va ser ajornada i el contracte d’Arzner va caducar sense completar el projecte. Al gener de 1937 va signar un contracte amb la Metro-Goldwyn Mayer per fer una pel·lícula basada en l’obra de teatre Girl from Trieste de Ferenc Molnar. La pel·lícula seria protagnitzada per Joan Crawford i el guió seria una mica més lleuger que l' obra de teatre.

El 1940 Arzner va dirigir Dance, girl, dance a la RKO, ja que el director anterior es va retirar de la producció de la pel·lícula que, tot i no tornar el seu cost, anys més tard seria considerat el film més interessant de la cineasta. Després de tres anys, el productor Harry Joe Brown de la Columbia va proposar a Arzner la pel·lícula First Comes Courage, si més no, ella no va poder acabar-la degut a una pneumonia i la va haver d’acabar un altre director.   Després de la seva recuperació es va retirar de Hollywood.[10]

Després de Hollywood[modifica]

Després de deixar Hollywood el 1943, una decisió que va fer lliurement, tot i que, sens dubte, va ser catalizada pels conflictes amb Louis B. Mayer.[11] Tot i això, aquest fet no va suposar que es retirés de la feina en absolut. La cineasta va seguir associada a la direcció cinematogràfica, però aquest cop allunyada dels estudis de producció. Durant la Segona Guerra Mundial va treballar en un conjunt de curtmetratges pel Cos de Dones de l’Exèrcit, pels quals va formar a quatre dones a editar i tallar-los.

El 1950 Arzner es va associar a la Pasadena Playhouse, una coneguda companyia de teatre del sud de Califòrnia. Va produir algunes obres de teatre i un programa de ràdio, You wanna be a star. El 1952 es va incorporar al personal del College of the Arts de Playhouse com a cap del departament de Cinema i Televisió.[10] Va impartir el primer curs de cinema ofert per la universitat. A finals dels anys cinquanta, gràcies a la influència de Joan Crawford, la dona del cap de la companyia Pepsi Cola amb qui Arzner tenia una relació molt pròxima, la cineasta va convertir-se en consultora d’entreteniment i publicitat per la companyia. Va dirigir més de 50 anuncis publicitaris, molts d’ells amb Crawford.

El 1961 Arzner va unir-se a l’Escola d’Arts del Teatre de la UCLA a la divisió de Motion Picture com a membre del personal, on s’hi va passar quatre anys supervisant classes de cinema avançat abans de retirar-se el juny de 1965. Allà va ser professora de Francis Ford Coppola, sent un evident referent per a ell en el futur.[12] Els seus documents, arxius i pel·lícules es conserven a l’Arxiu de Cinema i Televisió de UCLA, gràcies a Jodie Foster, qui va aconseguir fondos per tal de mantenir-ne la seva conservació. [3]

Arquetip femení d'Arzner[modifica]

Les seves protagonistes[modifica]

Durant la seva carrera Arzner creà un arquetip de dona que tenia semblances amb la seva pròpia persona. Aquests arquetips han passat a la història a partir feministes entre els finals dels anys 60 i els inicis dels 80. Gràcies a aquests estudis el cinema de Dorothy Arzner va poder transcendir en la història amb els seus personatges femenins, intel·ligents, reflexius, moderns i sobretot independents de qualsevol persona, i principalment de l’home. En el seu cinema Arzner fixà la mirada a les seves protagonistes en tot moment, per sobre de el personatge de l’home. No només va treballar amb Clara Bow, sinó que per representar a les seves protagonistes va treballar amb actrius del moment com Katharine Hepburn, Sylvia Sydney, Claudette Colbert, Rosalind Russell, Merle Oberon, Joan Crawford, Maureen O’Hara, etc.[13] The wild party (1929) és una evidència del pensament que Dorothy Arzner volia transmetre al llarg de la seva carrera. La primera pel·lícula en sonor tant per Dorothy com per l’estudi, tracta d’una noia universitària, Clara Bow, que desprèn una actitud molt desenfrenada en respecte a la vida. Ella i les seves amigues són expulsades d’una festa de disfresses a causa de la seva vestimenta, una mica inapropiada. És llavors quan van a un bar de nit, d’on fugen de ser abusades sexualment. Si més no el que li interessà a la directora fou centrar-se en que la protagonista acabaria sacrificant la seva carrera per salvar a la seva amiga d’un escàndol i explotar el vincle entre les dues noies.[3] També trobem personatges com Lady Cynthia, interpretada per Katharine Hepburn, una aviadora que trenca les normes clàssiques de comportament d’una dona; o a una ballarina que lluita per fer-se un lloc en el món professional a la pel·lícula Dance, girl, dance; o a dues germanes, a la pel·lícula de Working girls que marxen a Nova York per  poder trobar feina, però acaben prenent males decisions com anar-se’n amb els homes equivocats. Un altre exemple és The bride wore red amb Joan Crawford, interpretant a una dona que viu en la pobresa, però se li apareix l'oportunitat de formar part de la classe alta durant un temps. Tot i voler aparentar el que no és, per tal de casar-se amb Rudi i fer el seu somni realitat, s’acaba enamorant d’un dels empleats de l’hotel on s’allotja. Si més no, les protagonistes són personatges amb matisos que no són bones ni dolentes, o sinó són ambdues al mateix temps. La directora aprofità aquesta complexitat per enfrentar-les amb els codis establerts de la comèdia o els melodrames, i extreure’n una crítica.[14]

Violet Romer en un vestit de flapper.

Antecedents[modifica]

Tot i que Arzner va ser pionera en el món de Hollywood en crear un arquetip com el de les seves protagonistes; noies independents, intel·ligents, modernes i reflexives, etc. Podem veure que just abans de la seva aparició en el món del cinema a finals dels anys 20, aquella dècada estava regida per uns personatges femenins anomenats flappers. Es tractaven de noies avançades al seu temps que vestien amb robes una mica provocatives i que havien pres costums que estaven principalment associades a l’home, com fumar, beure alcohol, i romandre a bars de nit on es tocava jazz. Els primers termes definits per les flappers o It Girls, són creats amb la pel·lícula It, protagonitzada per Clara Bow (amb qui naixeria el terme i seria la It Girl per excel·lència). Les protagonistes d’Arzner prenen algunes de les qualitats d’aquest tipus de noia dels anys 20, que desapareixeria amb l’arribada del crac de 1929 i la Depressió de la dècada dels 30, lligada amb l’acceptació del Codi Hays. Tot i fer-se un pas enrere en el progrés social dels anys 20, el cinema d’Arzner va agafar com a referència l’actitud d’aquelles dones davant una societat que consideraven antiquada.

Paral·lelismes amb altres arquetips posteriors[modifica]

Les protagonistes de les pel·lícules de Dorothy Arzner no eren l'arquetip de dona que s'acostumava a plasmar a la pantalla dels cinemes en aquells temps, però de fet, al llarg de la història tampoc hi ha hagut gaire ocasions de veure protagonistes tan trencadores com ho eren les de les pel·lícules d'Arzner a la dècada dels anys 30.

Si més no, gairebé correlativament va aparèixer un arquetip femení en el cinema que tingué una llarga trajectòria, posterior a la dels personatges d'Arzner. Aquesta seria l'anomenada femme fatale, una icona de la cultura popular que protagonitzaria gran part de les pel·lícules de cinema noir. Les femme fatales eren els personatges de dones malvades que feien servir la seva sexualitat per capturar els herois de la pel·lícula. Eren representades com a sexualment insaciables i, tot i ser malvades , algunes aribaven a ser antiheroines, o fins i tot heroïnes. En l'actualitat l'arquetip se sol associar a un personatge que constantment creua la línia entre la maldat i la bondat, acutant sense escrúpols. Tot i que aquest arquetip de dona es distingí dels clàssics personatges com l'esposa atenta, afectuosa i familiar de l'home protagonista, no aporta una mirada femenina com les protagonistes de Dorothy ARzner, sinó que dóna voltes sobre la mateixa mirada masculina que tenia Hollywood a les dècades dels 30, 40 i 50.[15]

Arzner i els estudis feministes[modifica]

Les pel·lícules d'Arzner mostraven relacions frustrades, oportunitats malgastades, ruptures matrimonials i fins i tot la mort (com és el cas de Lady Cynthia a la pel·lícula Christopher Strong (1933). Els papers dels personatges masculins semblen perduts en tant que al matrimoni o a les relacions amoroses (com per exemple el protagoniste de Merrily we go to hell (1932)). Al llarg de les pel·lícules Arzner dexià rastre d'un missatge que persistia en les trames: el fracàs de les relacions home-dona. Sovint apareixia una relació entre dones que semblava no tenir els problemes de la primera, i que indicaven possiblement que la millor opció era aquella. A pesar d'això Arzner trobà un punt mig per tal de complaure als estudis i el públic, mitjançant les històries d'amor i matrimoni convencionals,però alhora tenint un espai per desafiar el centre tematic de les pel·lícules i els rols socials establerts de la dona.[9]A la dècada dels anys 30 Arzner va ser el focus d'atenció principal en els estudis d'historiadors del cinema, conservacionistes i acadèmics, si més no, ningún va aprofundir en com es comportaven els personatges femenins d'Arzner dins del gènere de les dones. El 1973 a un article de The Velvet Light Trap, Karyn Kay i Gerald Peary van ser els primers en ressaltar l'enfocament feminista d'Arzner, argumentant que a les seves pel·lícules es documenten la vida d'unes dones que lluiten per amor, per la seva carrera i per la independència i integritat. Més tard es va publicar l'entrevista de Kay i Peary amb Arzner el 1974 que es publicaria en el llibre The work of Dorothy Arzner: Towards a feminist cinema (1979) de Claire Johnston, junt amb els articles de Pam Cook que exploren el feminisme d'Arzner. El 1984 es publica l'assaig Missing in action: Notes of Dorothy Arzner fet per Beverle Houston.[9]

Tributs i homenatges[modifica]

Tot i no haver guanyat cap premi per a les seves pel·lícules, es va honorar a Arzner amb una estrella amb el seu nom al passeig de la Fama de Hollywood [1](al carrer de Vine Street, núm. 1500) com a tribut per la seva extensa i exitosa carrera en el món del cinema, sent l'única dona en el seu moment d’aconseguir tals metes.[6] El 1972 el primer Festival Internacional del Cinema de les Dones va honorar-la mitjançant la projecció d’una de les seves millors pel·lícules, The Wild Party, i es va mostrar una retrospectiva completa de la seva obra  al Segon Festival el 1976. El 1975 el Gremi de Directors d’Amèrica Dorothy Arzner va ser guardonada com a part de la sèrie Pioneers. Els tècnics Edward Wheeler i Artie Jacobson, que van treballar amb ella a The Wild Party, la seva primera pel·lícula de so, van assenyalar que va guanyar el respecte de la tripulació per la seva competència per saber fer una foto. El director Robert Wise, que havia estat editor de Dance, Girl, Dance (1939), va descriure els seus problemes amb el productor Erich Pommel i la seva voluntat de controlar la seva pròpia pel·lícula.

Filmografia completa[modifica]

Espot de Blood and sand. El muntatge d'aquest film fou la primera feina important de Dorothy Arzner en el cinema de Hollywood

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Dorothy Arzner- Biography» (en anglès). Jon C. Hopwood.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Interview with Dorothy Arzner» (en anglès), 11-07-2016.
  3. 3,0 3,1 3,2 «Dorothy Arzner: una gran retrospectiva en el 62 cine de San Sebastián» (en castellà). Maria José Aranzasti.
  4. 4,0 4,1 «Dorothy Arzner Biography» (en anglès). Jon C. Hopwood.
  5. «Interview with Dorothy Arzner» (en anglès). Karyn Kay.
  6. 6,0 6,1 «Lumière Festival: Dorothy Arzner, a Hollywood Trailblazer» (en anglès). Damon Wise, 10-10-2016.
  7. 7,0 7,1 «Dorothy Arzner Biography» (en anglès). Jon C. Hopwood.
  8. «Interview with Dorothy Arzner» (en anglès). Karyn Kay, 11-07-2016.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Casella, Donna R. «Framework: The Journal of Cinema and Media. Vol. 50: 235–270». "What Women Want: The Complex World fo Dorothy Arzner and Her Cinematic Women", 2009.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 «Dorothy Arzner (1897-1979) Film Director Biography». [Consulta: 13 desembre 2018].
  11. 11,0 11,1 11,2 «Profile Dorothy Arzner» (en anglès). Allyson Nadia Field.
  12. UCLA Festival of Preservation.
  13. «Dorothy Arzner: La subversión del imaginario romántico femenino de Hollywood» (en castellà). Enriquez Martínez-Salanova Sánchez.
  14. «Dorothy Arzner» (en castellà).
  15. Cope, rebecca Best film Femme Fatales, 11-03-2014.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dorothy Arzner Modifica l'enllaç a Wikidata