Dorsal del Pacífic Oriental
| ||||
| Tipus | Serralada i dorsal oceànica  | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| Entitat territorial administrativa | cap valor | |||
| ||||
| Banyat per | oceà Pacífic | |||
La dorsal del Pacífic Oriental, denominada antigament serralada Albatros, és una dorsal oceànica o serralada submarina que s'estén a uns 3.200 km de la costa americana[1] en sentit sud-nord pel fons oriental de l'oceà Pacífic, des dels voltants de l'Antàrtida, al mar de Ross, fins a internar-se al golf de Califòrnia, culminant en el llac salat conegut com a mar de Salton.[2] Com que la dorsal és una vora divergent de l'escorça terrestre, constitueix el límit entre diverses plaques tectòniques, com la placa antàrtica, la placa de Nazca, la placa del Pacífic, la placa de Cocos i la placa nord-americana.
Va ser descrita per primer cop en 1960 per Henry W. Menard.[3] En aquesta dorsal han estat molt estudiades les anomenades fumaroles negres, una activitat volcànica. S'eleva entre 1.800 i 2.700 metres sobre el fons marí i es troba fracturat extensament per falles que es produeixen principalment a intervals d'uns 320 km.[1]
De la dorsal del Pacífic Oriental a l'altura de l'illa de Pasqua se'n desprenen dos ramals secundaris, el cordó de Nazca, format per una sèrie de volcans submarins que han creat l'illa Sala i Gómez, l'Illa San Félix i l'Illa de San Ambrosio, i el dorsal de Xile, que des de l'illa de Pasqua arriba a la Península de Taitao.[2] En total hi ha 23 cadenes muntanyoses submarines significatives a la zona cartografiada, la majoria molt a prop de l'eix d'extensió. Gairebé totes les cadenes de muntanya submarina tenen tendències que se situen entre els vectors de moviment de plaques absoluts i relatius.[4]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «East Pacific Rise» (en anglès). Britannica. [Consulta: 17 agost 2021].
- ↑ 2,0 2,1 Errázuriz K., Ana María. Manual de geografía de Chile (en castellà). Andres Bello, 1998, p. 118. ISBN 9561315238.
- ↑ Menard, Henry William. The Ocean of Truth: A Personal History of Global Tectonics (en anglès). Princeton University Press, 2014, p. 240. ISBN 1400854687.
- ↑ Ken C. Macdonald, Paul J. Fox, Steve Miller, Suzanne Carbotte, Margo H. Edwards, Mark Eisen, Daniel J. Fornari, Laura Perram, Rob Pockalny, Dan Scheirer, Stacey Tighe, Charles Weiland & Doug Wilson «The East Pacific Rise and its flanks 8–18° N: History of segmentation, propagation and spreading direction based on SeaMARC II and Sea Beam studies» (en anglès). Marine Geophysical Researches, 14, 1992 [Consulta: 17 agost 2021].
Bibliografia[modifica]
- Menard, Henry W. The East Pacific Rise (en anglès). Scientific American, 1961.