Drac de Banyoles
 Sant Mer derrotant el drac en una il·lustració vuitcentista  | |
| Tipus | drac |
|---|---|
| Origen | Banyoles |
| Context | |
| Mitologia | mitologia catalana |
| Dades | |
| Gènere | masculí |
El Drac de Banyoles és un ésser mitològic propi de l'imaginari popular català. La llegenda, ambientada al segle viii, parla d'un drac terrible que tenia atemorits els habitants de Banyoles i al qual ni tan sols el mateix Carlemany va poder matar. El malson dels banyolins no es va acabar fins que Sant Mer va pacificar el drac i el va portar a la vila, on els ciutadans el van matar (altres versions, en canvi, diuen que Sant Mer va pacificar el drac i el va convertir en vegetarià).[1][2]
La figura del drac ha esdevingut una icona de Banyoles i nombroses entitats esportives de la ciutat, com ara el Club Esportiu Banyoles, el Banyoles Rugby Club o la secció de waterpolo del Club Natació Banyoles, l'han adoptat en els seus escuts i emblemes.[3]
La llegenda
[modifica]Hi ha diverses versions de la llegenda. Joan Amades en va recollir una al seu Costumari català (1952) en què conta que el drac, enorme i ferotge, tenia el cau a l'estany de Banyoles, concretament, a la cova de la Draga –altres fonts parlen d'una esquerda al subsol de la Draga que es coneixia com al clot del Drac.[4] Podia volar, nedar i caminar i amb el seu alè fètid infestava tot el Gironès.[n 1][5] Era el terror de la zona i es menjava molts animals i persones (algunes versions de la llegenda conten que els banyolins havien de sacrificar un nen cada dia per apaivagar la ferocitat del monstre[2]). Nombrosos cavallers intentaren matar-lo, debades, fins que Sant Mer va anar a trobar-lo i, en beneir-lo, l'amansí. Després, el lligà amb el seu cinyell i el passejà per la vila de Banyoles, on els vilatans van matar l'animal.[5]
En nombroses variants de la llegenda apareix la figura de Carlemany. Segons es diu, molts dels seus cavallers van intentar vèncer el drac, però aquest sempre els matava en combat. Carlemany, en veure la magnitud del desastre, va anar al seu encontre en persona, muntant el seu cavall blanc. Quan va ser l'hora del combat, Carlemany va atacar el drac brandant la seva mítica espasa Joyeuse, que tenia el do de no poder ser vençuda mai en batalla. Tanmateix, en intentar ferir el monstre, l'espasa es va trencar en mil bocins sense poder traspassar les seves dures escates. Carlemany es va retirar, declarant-se vençut per primera vegada a la vida.[4]
Pel que fa a l'actuació de Sant Mer, s'explica que van ser els banyolins, desesperats, els qui li van demanar ajuda. Mer se'n va anar a l'amagatall del drac i, després de resar, el monstre va romandre quiet, amansit. Tot seguit, el sant va arribar a la vila de Banyoles passejant el drac com si fos un gosset, un animal totalment inofensiu. Atemorits, els habitants del poble van preguntar al sant què havia fet i ell va dir que l'havia convertit en vegetarià. Des d'aquell moment, el monstre només es va alimentar de les verdures que els banyolins li donaven.[2] En una versió recollida per Camil Geis el 1927, l'heroi venç el monstre amb l'ajuda d'un escut brunyit com un mirall.[3] En una altra es diu que Sant Mer, en trobar-se el drac, simplement el renyà per les seves accions i el comminà a menjar, a partir d'aquell moment, només herbes i peixos; el drac se'n tornà al fons de l'estany i, des d'aleshores, ningú més no el va tornar a veure.[5] D'altres diuen que el drac, manyac, va seguir el sant pertot arreu i fins a la seva ermita de Sant Esteve de Guialbes (coneguda actualment com a Sant Mer), on van viure plegats. Quan sant Mer es va morir, es va morir el drac.[4]
Rerefons històric
[modifica]La llegenda del drac de Banyoles s'emmarca en el context històric de la conquesta carolíngia d'Hispània i la posterior creació de la Marca Hispànica. No és estrany, doncs, que Carlemany s'assabenti de l'existència del drac i decideixi anar-lo a matar mentre participa en la conquesta de Girona el 785. En una altra llegenda recollida per Joan Amades, el drac hauria estat portat a terres gironines, al costat d'uns quants exemplars més, pels sarraïns,[n 2] justament perquè els ajudessin en la seva guerra contra els francs.[7][8]
El principal protagonista de la llegenda, Sant Mer, era un monjo mig llegendari nascut, segons la tradició, a Narbona que hauria arribat a l'actual Catalunya amb les tropes de Carlemany.[2][9][10] Conegut també com a Emeri, Emer o Amer de Banyoles, Sant Mer ha passat a la història com al llegendari fundador del monestir de Sant Esteve de Banyoles, tot i que la història oficial n'atribueix l'autoria a l'abat Bonitus (812-815).[11]
El cau del drac, el famós Clot del Drac, és un fenent o clivella del subsol per on s'escorrien tradicionalment les aigües desbordades de l'estany de Banyoles. Maria Turró, l'última carbonera de Banyoles, explicava que «l'aigua de l'estany que saltava a la Draga es fonia al clot del Drac».[3] Joan Gomis i Llambias recull a la seva obra Rondalles: aplec de contes de les comarques de Catalunya (1922) una superstició no gaire coneguda sobre aquest indret: «És convicció arrelada en aquest poble que el que entra al clot el persegueix la desgràcia».[1][3] Algunes versions de la llegenda apunten que les aigües de la Puda de Banyoles, amb la seva característica olor d'ous podrits, eren un record de la presència del monstre.
La llegenda del drac de Banyoles recorda, tal com han apuntat folkloristes com ara Pere Alsius o Lluís Gonçaga Constans, la de Santa Marta, vencedora de la tarasca de la Provença,[12] una llegenda i devoció ben anterior a la de Sant Mer. Joan Prat va deixar escrit el 1987 que «La versió de la llegenda del drac de Banyoles és molt influïda per les variants pietoses "pures", tal com es troben al nord dels Pirineus».[3] La devoció a Santa Marta a la comarca del Gironès ve d'antic i es troba representada en una figura de l'arqueta de Sant Martirià, patró de Banyoles, que data del segle xv.
En opinió d'alguns autors, la llegenda del drac i la seva derrota a mans d'un sant cristià simbolitza el triomf del cristianisme sobre el paganisme, molt arrelat a la zona en aquella època i que ni tan sols la conquesta carolíngia d'aquelles terres havia aconseguit. Pere Alsius diu al seu treball inèdit Notas Folch-lóricas[13] que el drac de Banyoles és «la representació del pecat, la corrupció dels costums, la depravació social d'una comarca, que és com si diguéssim l'imperi de l'infern sobre la terra.»
Notes
[modifica]- ↑ Cal dir que, fins al 1988, l'actual comarca del Pla de l'Estany formava part de la del Gironès.
- ↑ En aquest aspecte, la llegenda remet a la del Drac de Sant Llorenç del Munt, que també hauria estat portat de l'Àfrica pels invasors sarraïns.[6]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Palmada, Guerau; Vergés, Àngel «El drac, el nou monstre de Banyoles». Revista de Girona [Girona], núm. 320, pàg. 72-75.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Coneix la singular llegenda del monstre de Banyoles». catalunyamagrada.cat, 19-02-2019. [Consulta: 20 setembre 2025].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Vergés i Gifra, Àngel. «El Drac de Banyoles». fetsigent.com. [Consulta: 20 setembre 2025].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Les llegendes de l'Estany, les goges i el drac de Banyoles». lacabanya.cat, 12-02-2020. [Consulta: 20 setembre 2025].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l'any. vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 604.
- ↑ Coll i Alentorn, Miquel. Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda (PDF). Bacelona: IEC, 1990, p. 47-51 (Memòries de la secció Històrico-Arqueològica. XXXIX).
- ↑ Amades, Joan. «La conquesta de Girona per Carlemany. El monjo Mer». xtec.cat. XTEC. [Consulta: 22 setembre 2025].
- ↑ Clarà i Tibau, Josep «La llegendària conquesta de Girona per Carlemany» (PDF). AAIEG, vol. LIX, 2018, pàg. 29-42.
- ↑ Rodríguez Vilagran, Àngel. Sant Mer, el sant amansidor. Barcelona: CPL, 2015. ISBN 978-84-9805-803-1.
- ↑ Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova , 1998, p. 691. ISBN 978-84-489-0012-0.
- ↑ «Monestir de Sant Esteve de Banyoles». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 6 juliol 2017].
- ↑ de Voragine, Jacques. «Sainte Marthe». A: La Légende dorée (en francès). Traducció: Jean-Baptiste Marie Roze. tom 2, 1902, p. 307-312.
- ↑ Vergés i Gifra, Àngel. «Les "Notas Folch-lóricas" de Pere Alsius». A: Folklore i romanticisme. Els estudis etnopoètics de la Renaixença. Alacant: IEC, 2008, p. 109-119 (III Trobada del grup d'Estudis Etnopoètics i VIII Simposi d'etnopoètica de l'arxiu de Tradicions de l'Alguer). ISBN 978-88-89978-69-6.
Enllaços externs
[modifica]
