Dret civil andorrà

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

El dret civil andorrà és el dret civil que resulta d'aplicació al Principat d'Andorra.

Fonts[modifica]

Tot i que no hi ha consens sobre quines són les fonts del dret civil andorrà, ni encara menys sobre el seu ordre de prelació,[1] segons la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra i, especialment, la Sentencia 2233, de 23 de setembre de 2004,[2][Nota 1] el dret civil andorrà seria el que resulta, per l'orde que s'indica, de:[1]

1.- Les lleis pàtries o pròpies, que comprenen no només les emanades de l’òrgan andorrà investit de potestat legislativa, sinó també el dret català anterior al Decret de Nova Planta, integrat fonamentalment per les Constitucions i altres Drets de Catalunya de 1704.
2.- El costum.
3.- El dret comú, integrat pel dret canònic i pel dret romà.

No obstant, des de la promulgació de la Constitució d'Andorra de 1993, algun jurista[1] ha advertit que tant el dret català anterior al 1714 com el dret romà i el dret canònic infringirien el principi constitucional de publicitat de les lleis, al no estar a l'abast del coneixement del ciutadà mitjà i, en el cas dels drets romà i canònic, a més, per estar redactats en una llengua, el llatí, que no és el català, única llengua oficial del principat.[1]

Procés de codificació[modifica]

El dret civil andorrà es troba en un procés inicial de sistematització o codificació. En aquest sentit, el 18 de desembre de 2014 es va promulgar la Llei 46/2014 de la successió per causa de mort, en vigor des de l'1 de gener de 2016.[3] Des de l'any 2015 s'està en el procés d'impulsar la codificació del dret de família.[4]

Notes[modifica]

  1. “(…) el sistema de fonts del dret andorrà es troba integrat, en primer terme, com ja va advertir aquesta Sala, per les anomenades lleis pàtries o pròpies; en segon terme, pel costum, que ha desplaçat en diferents ocasions l’aplicació del dret comú (vgr. els pactes successoris admesos per la praxis consuetudinària i refusats pel dret romà) i, en darrer terme, el dret comú, integrat com deia Mieres pel dret canònic i el dret romà (Apparatus supra constitutionibus Cathaloniae, VIII, cap. II, núm. 41). Així, resulta que el sistema de fonts s’estructura de manera jeràrquica i, per consegüent, esdevé d’aplicació en primer lloc les normes pròpies o pàtries; si no n'hi ha, el costum sempre que concorrin els seus pressupòsits (“rationabilis et legitime sit praescripta” Decretals de Gregori IX, De Consuetudine) i, en darrer lloc, el dret comú, format pel dret canònic i romà. I convé ara recordar que dins de les anomenades lleis pròpies s’ha d’incloure el dret català anterior al Decret de Nova Planta, contingut essencialment en les Constitucions i altres Drets de Catalunya de 1704." Sentència 23-09-2004 TSJA

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]