Dret diví dels reis

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El dret diví dels reis és una doctrina política i religiosa europea darrera de l'absolutisme polític. Se sol associar amb el període medieval i amb l'Antic Règim. Es pot resumir en la idea que el monarca deu només el seu dret a governar a Déu, no pas a la voluntat dels seus súbdits, a l'aristocràcia o a cap altra forma d'autoritat existent, i que per tant qualsevol intent de restringir el poder reial o d'obligar a abdicar el monarca va en contra de la voluntat de Déu.

Tot i ser una filosofia amb una llarga tradició al continent europeu, a l'edat mitjana ja es van alçar veus importants contràries a aquesta idea. Tomàs d'Aquino acceptava la revolta contra el rei o fins i tot el regicidi en casos de mal govern.

El Vaticà encara manté aquesta doctrina en el nomenament i justificació del poder del Papa. De manera similar, a Japó l'emperador es considera descendent de la deessa Amaterasu, relació amb la divinitat que legitimitza la seva dinastia.

La monarquia britànica encara conserva el simbolisme inherent a aquesta doctrina, com es pot veure en la seva cerimònia de coronació, en la qual l'Arquebisbe de Canterbury els ordena reis per la gràcia de Déu. El seu lema reial és Dieu et mon droit, Déu i el meu dret. La majoria de monarquies europees tracen una geneaologia mítica que els enllaça amb el rei David.

A Espanya, el dictador Francisco Franco ostentava el seu títol "per la gràcia de Déu", afirmació que legitimava el seu poder com si li hagués estat conferit per la divinitat i no pas per l'ús de la força. Es pot veure la difusió d'aquesta idea a les monedes d'aquest període històric.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]