Vés al contingut

Dret estatutari

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, oficialment Estatut de Catalunya i anomenat popularment Estatut de Núria, fou el primer estatut d'autonomia redactat a Catalunya. De caràcter sobiranista, l'estatut fou impulsat pel llavors president de la Generalitat, Francesc Macià, i aprovat en referèndum pel 99% dels votants. L'avantprojecte de l'Estatut va ser enllestit el 20 de juny de 1931 a Núria (Ripollès),[1] i l'Estatut fou aprovat a les corts republicanes el 9 de setembre de 1932, després de ser fortament retallat per les corts espanyoles.

En països amb sistema de dret anglosaxó, es coneix com a dret estatutari la font del dret constituïda pel conjunt de lleis aprovades pels cossos legislatius mitjançant un document formal (statute, en anglès), en oposició al dret comú (common law) constituït pels precedents formats per les decisions judicials i a les normes reglamentàries promulgades per l'executiu.[2][3]

En països amb sistema de dret civil, el terme dret estatutari s'aplica al dret derivat dels estatuts que estableixen una organització administrativa[4][5] i en particular a Espanya s'aplica al dret derivat dels estatuts d'autonomia.[1]

Aquesta distinció del dret estatutari com a provinent d'un estatut (amb el significat que tingui estatut en cada sistema legal) davant les altres fonts del dret, també s'aplica als drets subjectius (o sigui, de les persones) que es deriven d'un estatut en contrast amb els drets subjectius que són reconeguts per altres fonts.[6][1]

Així, a Espanya, són drets estatutaris dels ciutadans els drets subjectius reconeguts pels estatuts d'autonomia.[1] Aquests drets estatutaris no poden ser aplicats de manera que suposin una reducció dels drets fonamentals reconeguts a la Constitució espanyola ni als convenis internacionals.[1] A l'estatut de Catalunya del 2006 estan recollits als títol primer i se'n preveu la garantia pel Consell de Garanties Estatutàries i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.[1] A l'estatut de les Illes Balears de 2007 es recullen als articles 13 a 28, i l'estatut de la Comunitat Valenciana de 2006 es recullen alguns drets estatutaris però de forma dispersa.[1]

Referències

[modifica]
  1. 1 2 3 4 5 6 7 «drets estatutaris | enciclopèdia.cat». [Consulta: 4 desembre 2021].
  2. «Common law - The modernization of common law in Great Britain». Encyclopedia Britannica.
  3. «DERECHO ESTATUTARIO». [Consulta: 22 agost 2026].
  4. RAE. «Definición de derecho estatutario - Diccionario panhispánico del español jurídico - RAE» (en castellà). [Consulta: 7 desembre 2021].
  5. Pintor Ruiz, J. J.. «Derecho internacional Privado». A: Nueva Enciclopedia jurídica, I, 1950, p. 546-550.
  6. «What is a statutory right? Definition and Applications» (en anglès). [Consulta: 7 setembre 2022].

Vegeu també

[modifica]