Duc blanc

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula taxonòmicaDuc blanc
Bubo scandiacus
Bubo scandiacus (Linnaeus, 1758) Male.jpg
No tots els exemplars poden ser sexats només pel color.
Estat
Taxonomia
Super-regne Eukaryota
Regne Animalia
Fílum Chordata
Classe Aves
Ordre Strigiformes
Família Strigidae
Gènere Bubo
Espècie Bubo scandiacus
(Linnaeus, 1758)
Nomenclatura
Sinònims
  • Strix scandiaca Linnaeus, 1758
  • Nyctea scandiaca Stephens, 1826
Distribució
Nyctea scandiaca dis.png
  •     Hàbitat d'estiu i àrea de reproducció
  •     Hàbitat d'hivern
Modifica dades a Wikidata

El duc blanc[1] (Bubo scandiacus) és una espècie d'ocell estrigiforme de la família Strigidae. Als Estats Units és conegut també com a duc de l'Àrtic o gran duc blanc. Fins recentment, estava vist com l'únic membre d'un gènere separat, Nyctea scandiaca. És una estrigiforme de gran mida i un dels caçadors alats més poderosos de la tundra.

Morfologia[modifica]

Aquesta au d'ulls daurats mesura 53 a 65 cm de longitud amb 120 a 150 cm d'envergadura. L'adult mascle és virtualment blanc pur, i femelles i joves mostren petites taques negres a l'abdomen, que fins i tot poden predominar. De vegades són brunes. El seu plomatge és gruixut, pesant, i amb coloració molt blanca en el mussol nevat, ben adaptat a l'ambient nord del cercle polar àrtic.

La nota més característica d'aquest mussol és el seu plomatge blanc, que li serveix de camuflament per a l'ambient en el qual viu i que, a diferència dels de les altres classes de mussols, que en mascles i femelles són gairebé del mateix color, en el d'aquesta espècie presenta en la femella unes ratlles marrons.

Distribució geogràfica[modifica]

És natural de les regions més fredes d'Amèrica i Europa.

Hàbitat[modifica]

Es troba exclusivament a la tundra.

Comportament, alimentació i reproducció[modifica]

Com en tots els caçadors de la tundra, els seus moviments estan supeditats als rigors del clima i la disponibilitat d'aliment, acompanyant les aus viatgeres en els seus desplaçaments cap al sud quan les temperatures baixen fins a límits insuportables. La seva alimentació és molt variada, incloent aus de mida mitjana i peixos, encara que la part més important de la seva dieta la componen les llebres i, sobretot, aprofita el gran rebost natural que suposen els lemmings per a tots els carnívors de les regions subàrtiques. La dependència que els predadors tenen dels lemmings és tal que, durant els anys que les seves poblacions assoleixen el seu màxim, els animals caçadors tenen també les llorigades més abundants, les aus tiren endavant més pollastres i les densitats de carnívors sobre la tundra augmenten considerablement. De forma paral·lela a aquesta explosió de recursos, els mussols nivals comencen les seves postes condicionant un niu espartà. Directament sobre el terra posen un nombre molt variable d'ous que comencen a covar des del primer. Passades quatre o cinc setmanes, els ous fan eclosió i la femella roman de continu al niu durant almenys un mes, protegint els seus fills de les baixes temperatures i alimentant-se de les preses aportades pel mascle.

Referències[modifica]

  1. «duc blanc». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]