Echinopsis candicans
 Echinopsis candicans | |
| Estat de conservació | |
|---|---|
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 152810  |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Caryophyllales |
| Família | Cactaceae |
| Tribu | Trichocereeae |
| Gènere | Echinopsis |
| Espècie | Echinopsis candicans (Salm-Dyck) D.R.Hunt |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Cereus candicans |
Echinopsis candicans és una espècie de cactus endèmica del nord de l'Argentina. Plantada en jardineria, s'ha estès a gran part del món.
Té grans flors blanques fragants que s'obren de nit.[1]
És una planta perenne carnosa, arbustiva de color verd amb espines amb 9a 11 costelles. Lesgrans arèoles blanques estan espaiades 2-3 cm i produeixen espines groc-marronoses, l'espina central fa 10 cm de llargada i les radials només 4 cm.[1]
Sinònims[modifica]
- Cereus candicans
- Trichocereus candicans
- Trichocereus courantii
- Echinopsis courantii
- Trichocereus neolamprochlorus
- Trichocereus pseudocandicans
- Echinopsis pseudocandicans
Taxonomia[modifica]
Aquesta espècie va ser descrita primer per Joseph zu Salm-Reifferscheidt-Dyck el 1834 en la seva obra Hortus Dyckensis, on li atribuí el nom de Cereus candicans dedicat a Gillies.[2] El 1920, Britton i Rose la posaren dins el gènere Trichocereus.[1] In a 1987 publication, David Hunt transferí l'espècie al gènere Echinopsis, atribuint aquest desplaçament a Frédéric Weber.[3] La circumscripció àmplia dels Echinopsis roman controvertida; el gènere s'accepta que no és Monofilètic.[4]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Anderson, Edward F. The Cactus Family. Pentland, Oregon: Timber Press, 2001. ISBN 978-0-88192-498-5., pp. 260–261
- ↑ Salm-Reifferscheidt-Dyck, Joseph zu. Hortus Dyckensis, 1834. OCLC 311220759., p. 335.
- ↑ «IPNI Plant Name Query Results for Echinopsis candicans». [Consulta: 27 abril 2012].
- ↑ Nyffeler, R.; Eggli, U. «A farewell to dated ideas and concepts: molecular phylogenetics and a revised suprageneric classification of the family Cactaceae». Schumannia, 6, 2010, p. 109–149. DOI: 10.5167/uzh-43285.
