Eduard Criado i Aguirre

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaEduard Criado i Aguirre
Biografia
Naixement 25 novembre 1926
Barcelona
Mort 2 març 2007 (80 anys)
Activitat
Ocupació Economista i escriptor
Gènere Teatre
Modifica les dades a Wikidata

Eduard Criado i Aguirre (Barcelona, 25 de novembre de 1926 - Sitges, 2 de març de 2007) fou un economista i dramaturg català.

Llicenciat en ciències econòmiques i professor, es dedicà a la publicitat.[1] Apoderat i cap del servei de publicitat de l'empresa Pirelli, director de l'agència publicitària ALAS, a la qual s'associa amb J. W. Thompson de Nova York; introdueix a Espanya els cursos d'autoestima Dale Carnegie, dels quals és nomenat instructor per als països de parla hispana. Professor titular de mercats i vendes a l'Escola d'Administració d'Empreses de Barcelona. Als 60 anys complerts es gradua en Estudis Socials obtenint el doctorat; escriu diversos llibres sobre motivacions personals titulats 100 impulsos positius (1993) o Gaudim de la jubilació (1998) -alguns dels quals aconsegueixen arribar fins a nou edicions-, i imparteix cursos sobre la mateixa matèria.[2]

Paralel·lament, es va matricular a l'Institut del Teatre de Barcelona i es convertí en un element important d'aquell moviment alternatiu teatral de la Barcelona dels anys quaranta i cinquanta, treballant d'actor al costat de pioners com Juan Germán Shroeder, Antonio de Cabo, Rafael Ricart, Ángel Carmona, Adolfo Marsillach, Juan Manuel Soriano, Laly Soldevila, Ernesto Carratalá, Esteve Polls, Dolly Latz o Jordi Grau. La seva qualitat interpretativa i la seva veu inconfusible el van portar a ser contractat com a actor-figura per al quadre escènic de Ràdio Barcelona, i tot això sense abandonar la seva activitat professional d'alt executiu.[2]

Actuà en teatre i estrenà obres en castellà (Cuando las nubes cambian de nariz, premi Ciutat de Barcelona, 1958), bilingües (Los blancos dientes del perro, 1957) i en català (Com si fos un tros de vida, 1961; Fang, 1963) i Esa melodía nuestra, finalista del premi Tirso de Molina.[1]

Referències[modifica]