Eduard Vitòria i Miralles
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 25 agost 1864  Alcoi |
| Mort | 22 setembre 1958 (94 anys) Barcelona |
| President Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona | |
| 1946 – 1951 ← Paulí Castells i Vidal – Francesc Pardillo i Vaquer → | |
| Dades personals | |
| Religió | Catolicisme |
| Activitat | |
| Ocupació | prevere catòlic de ritu romà (1898–), químic |
| Membre de | |
| Orde religiós | Companyia de Jesús |
Premis | |
Eduard Vitòria i Miralles (Alcoi, 25 d'agost de 1864 - Barcelona, 22 de setembre de 1958) fou un jesuïta i químic valencià, fundador el 1905 de l'Institut Químic de Sarrià.[1][2]
Biografia[modifica]
- Els anys de formació
Fou el més petit de set germans (el tercer, segons altres),[3] i als quatre anys va restar orfe de pare. Per decisió de la mare, el 1874 començà el batxillerat a València com a alumne intern del col·legi de Sant Josep, dirigit pels jesuïtes. Del 1881 al 1885 estudià ciències exactes en la Universitat de Madrid, i al setembre de 1886, sense haver acabat la carrera, entrà en el noviciat de la Companyia de Jesús al monestir de Veruela. Després del noviciat i dels estudis d'humanitats i filosofia, el 1892 emprengué, per indicació dels seus superiors, la llicenciatura en ciències químiques, de primer a la Universitat de Barcelona i finalment a la de València; aquí es graduà el 1896 amb la qualificació d'excel·lent i premi extraordinari. Després de ser ordenat sacerdot, passà dos anys a la Universitat Catòlica de Lovaina, on el 1904 obtingué el doctorat en química amb la màxima qualificació.[2]
- Del Laboratori de l'Ebre a l'Institut de Sarrià
En tornar de Bèlgica, feu construir a Roquetes, prop de les facultats jesuítiques de teologia i filosofia i al costat de l'Observatori de l'Ebre, un edifici de tres plantes per a albergar-hi el centre que volia fundar, dotat de les novetats que s'havia dut de Lovaina, i l'1 d'octubre de 1905 inaugurà el nou Laboratori Químic de l'Ebre, amb seccions independents per a la química del carboni, l'anàlisi mineral, l'anàlisi quantitativa, l'anàlisi orgànica i els processos electrolítics, a més d'una aula, un magatzem i una selecta biblioteca.[2]
El 1916, seguint els passos de les facultats de teologia i filosofia, que es traslladaren a Sarrià, també s'hi traslladà el Laboratori Químic del pare Vitòria, i des d'aleshores adoptà el nom d'Institut Químic de Sarrià i començà a impartir un pla de postgrau per a llicenciats en química o farmàcia, en tres anys: el primer, química mineral; el segon, química analítica mineral, i el tercer, química del carboni. Amb el temps, pel creixement de la matrícula i la incorporació d'estudiants procedents directament del batxillerat, el centre va estructurar els seus estudis com a carrera universitària. El 18 de gener de 1932 va ser desallotjat, arran del decret de dissolució de la Companyia de Jesús a Espanya, però aconseguí de continuar les seues classes sota diferents noms i en diversos locals fins que fou clausurat l'any 1936, en començar la guerra civil. El pare Vitòria pogué escapar de la persecució religiosa fugint a Itàlia, i allí va viure fins que s'acabà la guerra i l'institut es tornà a obrir, a l'octubre de 1939. Des del 1934, que complí els setanta anys, n'havia deixat la direcció en mans d'un jesuïta més jove, l'exalumne i també valencià Salvador Gil, nascut el 1890. El 1955, amb motiu dels seus noranta anys i els cinquanta de la fundació de l'Institut Químic de Sarrià, se li reté un homenatge amb participació de nombroses personalitats acadèmiques europees i amb una gran exposició, i fou condecorat pel ministre d'educació nacional. Morí el 1958, i les seues despulles reposen a Alcoi, en l'església de Sant Maur.[2]
Obres[modifica]
- Manual de química moderna, 1910
- La catàlisis química: sus teorías y aplicaciones en el laboratorio y en la industria, 1912
- Prácticas químicas para cátedras y laboratorios, 1912
- El acetileno. Sus aplicaciones domésticas, industriales y científicas, 1913
- La ciencia química y la vida social, 1916
- Estudios de química contemporánea, 1924 (cicle de conferències que pronuncià a les universitats de Buenos Aires i de La Plata)
- Química del carbono, 1927
Reconeixements[modifica]
- Membre numerari de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 1917[4]
- Corresponent de l'Academia de Medicina de Buenos Aires, 1928[2]
- Gran Creu d'Alfons X el Savi, 1946[2]
- Corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, 1948[5]
- Medalla d'Or al Mèrit en el Treball, 1955[2]
Referències[modifica]
- ↑ Peretó i Magraner, Juli. Què és la vida i com podem fabricar-la: discurs llegit en la sessió inaugural del curs 2003-2004. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2003, p. 17-20. ISBN 9788472836778.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Victori Companys, Lluís, SJ. «Eduard Vitòria i Miralles, jesuïta alcoià i home universal» (pdf). Homenatge al P. Vitòria a Alcoi. Institut de Química de Sarrià, 01-12-2008. Arxivat de l'original el 11 de setembre 2017. [Consulta: 5 setembre 2017].
- ↑ Pérez Pariente, Joaquín. «El jesuita Eduardo Vitoria: la química como apostolado». A: Pedro Bosch Giral et al. Protagonistas de la Química en España: Los orígenes de la catálisis. Madrid: Centro Superior de Investigaciones Científicas, 2010, p. 61-115. ISBN 9788400092214.
- ↑ «Eduard Vitòria i Miralles». Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. [Consulta: 5 setembre 2017].
- ↑ «Académicos Históricos». Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales. Arxivat de l'original el 2017-09-12. [Consulta: 11 setembre 2017].
Enllaços externs[modifica]
- 50 anys sense el pare Vitòria, S.J. Arxivat 2017-09-12 a Wayback Machine., en: AIQS News (publicació trimestral de l'Associació de Químics i Enginyers de l'IQS), núm. 52, maig de 2009, p. 20-29