Educació no formal

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infants llegint a Laos.

L'educació no formal és un conjunt d'institucions i mitjans educatius que no formen part de cap centre educatiu o de formació,[1] en institucions educatives fora de l'àmbit escolar.

És una educació intencional i metòdica on el seu aprenentatge s'obté en activitats de la vida quotidiana relacionades amb la feina, la família i/o l'oci, i pot arribar a la població al llarg de la vida. Es dóna en una gran varietat d'espais, els quals no es troben tan definits i institucionalitzats i els seus caràcters són socioculturals i lúdics, i també socioassistencials. Centres d'esplai, els agrupaments escoltes i els casals de joves són les associacions juvenils on es porten a terme les activitats d'educació en el lleure associatives durant tot l'any, mentre que durant els períodes de vacances es duen a terme colònies, campaments, casals de vacances, rutes o camps de treball.

Aquesta no acostuma a estar estructurada, és a dir, no segueix un currículum marcat per la Llei d’educació de Catalunya (LEC), ja que normalment no condueix a cap certificació oficial, perquè ha estat creada per satisfer uns determinats objectius.

L'educació no formal és un concepte que no s'entén sense la comparació amb l'educació formal i informal. Ja que són tres conceptes que es defineixen a la vegada per P. H. Coombs i M. Ahmed i la seva confrontació és el que dóna significat.

Els agents educatius, la seva formació, capacitació, rols i perfils

L'educador té un paper protagonista en l'execució dels programes. La qualitat d'aquests, depèn de la funció social i innovadora que posseeix el docent per a crear ambients sans i estimulants per al creixement humà, de la seva perspectiva de respecte del patrimoni cultural, ja que s'han de convertir en recreadors de cultura i generadors de transformació social i constructors de coneixements. El rol del docent és de lideratge, és estratègic. És d'agent de canvi i d’articulador amb altres agents i la comunitat. Dins d'aquest panorama d'exigències per al canvi, el docent ha de formar-se en una perspectiva que consolidi les següents funcions:

  • Promoure, dinamitzar i canalitzar el canvi d'actitud dels adults davant dels nens per millorar les seves condicions de vida.
  • Desenvolupar un treball educatiu que respecti la pertinència i valors culturals de les comunitats.
  • Participar de manera compromesa i responsable en les accions de desenvolupament social i educatiu de: nens, pares de família i comunitat.
  • Garantir la capacitació adequada, de qualitat i permanent del personal voluntari i de la família. En temes que no són del seu domini, coordinar amb altres agents i serveis.
  • Executar la seva tasca coordinadament amb altres agents, representants dels governs locals i dirigents de la comunitat.
  • Respondre a les expectatives de la comunitat i del personal amb què treballa coordinadament.
  • Garantir la continuïtat i sostenibilitat dels programes.

L'educació informal vol contribuir al coneixement de l'entorn a partir del treball d'aspectes cívics, oferir als infants la possibilitat de jugar i aprendre amb altres infants de característiques diferents com pot ser: la cultura, la situació familiar, la procedència, etc. En utilitzar de manera lúdica espais públics com parcs, piscine, biblioteques o els jardins de proximitat en companyia d'altres infants vol desenvolupar la convivència, el respecte i la tolerància.[2]

Història[modifica]

Tot i que el terme «educació no formal» és relativament recent, les primeres formes d'aquesta educació apareixen a Europa a finals del segle XIX, lligat al procés d'industrialització i les idees democràtiques. Als seus orígens l'educació no formal es basava en l'educació d'adults, especialment en l'alfabetització. L'any 1949, a la primera trobada internacional de la UNESCO l'alfabetització a través de l'educació no formal apareixia com a una finalitat en si mateixa.[3] Posteriorment la terminologia s'ha diversificada, amb termes d'argot psicopedagògic nous com educació permanent, educació transitòria i educació complementària. A més de les iniciatives dirigides a adults l'educació no formal té un fort pes en la població infantil.<ref>Error en el títol o la url.«».

Referències[modifica]

  1. Soto Fernández, José Roberto; Espido Bello, X. Eva «La educación formal, no formal e informal y la función docente» (pdf) (en castellà). Innovación educativa, 9, 1999.
  2. «Educació no formal». Consell Nacional de Joventut de Catalunya, s.d'. [Consulta: 22 maig 2017].
  3. «Educació no formal» (en català, castellà). Institut Català de les Qualificacions Professionals, 1997, 2006. [Consulta: 22 maig 2017].

Bibliografia[modifica]