Educació no formal

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'educació no formal és un conjunt d'institucions i mitjans educatius que no formen part de cap centre educatiu o de formació,[1] en institucions educatives fora de l'àmbit escolar.

És una educació intencional i metòdica. Es dóna en una gran varietat d'espais i els seus caràcters són socioculturals i lúdics, i també socioassistencials. Centres d'esplai, els agrupaments escoltes i els casals de joves són les associacions juvenils on es porten a terme les activitats d'educació en el lleure associatives durant tot l'any, mentre que durant els períodes de vacances es duen a terme colònies, campaments, casals de vacances, rutes o camps de treball. L'educació no formal és un concepte que no s'entén sense la comparació amb l'educació formal i informal. Ja que són tres conceptes que es defineixen a la vegada per P. H. Coombs i M. Ahmed i la seva confrontació és el que dóna significat.[Cal aclariment][cal citació]

L'educació informal vol contribuir al coneixement de l'entorn a partir del treball d'aspectes cívics, oferir als infants la possibilitat de jugar i aprendre amb altres infants de característiques diferents com pot ser: la cultura, la situació familiar, la procedència, etc. En utilitzar de manera lúdica espais públics com parcs, piscine, biblioteques o els jardins de proximitat en companyia d'altres infants vol desenvolupar la convivència, el respecte i la tolerància.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

Tot i que el terme «educació no formal» és relativament recent, les primeres formes d'aquesta educació apareixen a Europa a finals del segle XIX, lligat al procés d'industrialització i les idees democràtiques. Als seus orígens l'educació no formal es basava en l'educació d'adults, especialment en l'alfabetització. L'any 1949, a la primera trobada internacional de la UNESCO l'alfabetització a través de l'educació no formal apareixia com a una finalitat en si mateixa.[3] Posteriorment la terminologia s'ha diversificada, amb termes d'argot psicopedagògic nous com educació permanent, educació transitòria i educació complementària. A més de les iniciatives dirigides a adults l'educació no formal té un fort pes en la població infantil.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Soto Fernández, José Roberto; Espido Bello, X. Eva «La educación formal, no formal e informal y la función docente» (pdf) (en castellà). Innovación educativa, 9, 1999.
  2. «Educació no formal». Consell Nacional de Joventut de Catalunya, s.d'. [Consulta: 22 maig 2017].
  3. «Educació no formal» (en català, castellà). Institut Català de les Qualificacions Professionals, 1997, 2006. [Consulta: 22 maig 2017].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]