Edwy Plenel
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Hervé Edwy Plenel 31 agost 1952 (71 anys)Nantes (França) |
| Director de publicació Mediapart | |
| 16 març 2008 – 14 març 2024 – Carine Fouteau → | |
| Director de redacció Le Monde | |
| 1996 – novembre 2004 ← Noël Bergeroux (en)  – Gérard Courtois → | |
| Dades personals | |
| Formació | Institut d'Estudis Polítics de París Universitat d'Alger |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista, escriptor de no-ficció |
| Ocupador | Mediapart (2008–) Le Monde (1980–2005) Rouge (en) (1976–1976) |
| Partit | Lliga Comunista Revolucionària (1970–1975) |
| Membre de | |
| Nom de ploma | Joseph Krasny (1970–1975) |
| Família | |
| Fills | Eve Plenel |
| Pare | Alain Plenel |
Premis | |
     | |
Hervé Edwy Plenel (Nantes, 31 d'agost de 1952) és un periodista polític francès.[1] D'ençà el 2008, com a president i cofundador del diari electrònic d'informació i d'opinió Mediapart, ha estat un personatge essencial en la divulgació de diversos escàndols com ara els casos Woerth-Bettencourt, Cahuzac, Aquilino Morelle i Sarkozy-Kadhafi, i alhora en investigacions internationals com els Football Leaks o els Malta Files.
Biografia[modifica]
Plenel va passar la seva infància en Martinica i la seva joventut a Algèria.[2] De tornada a França el 1970, va abandonar els seus estudis universitaris (a l'Institut d'Estudis Polítics de París) per dedicar-se a la militància política en les files de la Lliga Comunista Revolucionària, una organització trotskista.
La seva carrera professional va començar en el diari Rouge el 1976. Va continuar, després del servei militar, a Le Matin de Paris. El 1980 va ser contractat a Le Monde i s'hi va quedar allí durant vint-i-cinc anys. Primer encarregat de l'educació (1980-1982), va seguir després les qüestions de policia i de seguretat (1982-1990) i llavors va ser reporter (1991) abans de dirigir el servei d'nformacions generals (1992-1994).
Entre 1996 i 2004 va dirigir Le Monde. En desacord amb altres dirigents del diari sobre els riscos d'una pèrdua de la seva independència, va dimitir de les seves responsabilitats el novembre de 2004, abans de deixar definitivament de Le Monde el 31 d'octubre de 2005.[3][4]
Dos anys més tard, el 2007, anuncia el llançament de Mediapart, un diari totalment digital, participatiu i independent, que veu la llum el 16 de març de 2008. És el director de publicació. Sense publicitat, vivint només d'abonaments dels seus lectors i refent el reconeixement per les seves investigacions independents, Mediapart va sobrepassar els 100.000 abonats el 2014.
Bibliografia[modifica]
- L'Effet Le Pen (amb Alain Rollat), París, La Découverte-Le Monde, 1984.
- La République inachevée. L'État et l'école en France, París, Payot, 1985; Stock, 1997; Biblio «Essais», 1999.
- Mourir à Ouvéa. Le tournant calédonien (amb Alain Rollat), París, La Découverte-Le Monde, 1988.
- Voyage avec Colomb, París, Le Monde-Éditions, 1991.
- La Part d'ombre, París, Stock, 1992; Gallimard, «Folio Actuel», 1994.
- Un temps de chien, París, Stock, 1994 ; Gallimard, «Folio Actuel», 1996.
- Les Mots volés, París, Stock, 1997; Gallimard, «Folio Actuel», 1999.
- L'Épreuve, París, Stock, 1999.
- Secretos de jeunesse, París, Stock, 2001 (premi Médicis d'assaig) Gallimard, «Folio», 2003.
- La Découverte du monde, París, Stock, 2002; Gallimard, «Folio Actuel», 2004.
- Procès, París, Stock, 2006 (premi del Journal du Centre) ; Gallimard, «Folio», 2007.
- Chroniques marranes, París, Stock, 2007.
- Le Journaliste et le Président, París, Stock, 2006.
- Combat pour une presse libre. Le manifeste de Mediapart, París, Galaade, 2009
- Le Président de trop. Vertus de l'antisarkozysme, vices du présidentialisme, París, Don Quichotte, 2011.
- Le 89 árabe (amb Benjamin Stora), París, Stock, 2011.
- Notre France (amb Farouk Mardam Bey i Elias Sanbar), París, Sindbad/Actes Sud, 2011.
- Le Droit de savoir, París, Don Quichotte, 2013; Seuil, «Points», 2014.
- Dire non, París, Don Quichotte, 2014; Seuil, «Points», 2015.
- Pour les musulmans, París, La Découverte, 2014; La Découverte/Poche, 2016 (premi Fetkann de la memòria).
- La Troisième Equipe. Souvenirs de l'affaire Greenpeace, París, Don Quichotte, 2015.
- Dire nous. Contre les peurs et les haines, nos causes communes, París, Don Quichotte, 2016.
- Voyage en terres d'espoir, París, Editions de l'Atelier, 2016.
Referències[modifica]
- ↑ Secrets de jeunesse de Edwy Plenel, Evene.
- ↑ World Who's Who, Routledge.
- ↑ Henley, Jon «Le Monde editor quits as problems mount». , 30-11-2004 [Consulta: 3 juny 2012].
- ↑ Brodeur, Jean-Paul. «Democracy and secrecy: the French intelligence community». A: Democracy, law, and security: internal security services in contemporary Europe. UK: Ashgate Publishing, 2003. ISBN 0754630021.
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Edwy Plenel |