Efecte estroboscòpic
.jpg)
L'efecte estroboscòpic és un efecte òptic que produeix el moviment il·lusori necessari per a la projecció cinematogràfica. Ho desenvolupà Max Wertheimer, del corrent de la Gestalt.
Aquest fenomen es deu al fet que una sensació lluminosa en l'ull no desapareix a l'instant, és a dir, que la imatge queda fixa a l'ull durant algunes centèsimes de segon perquè pugui ser assimilada. [1] Aquesta inèrcia visual fa que el ''parpelleig'' de les làmpades no sigui perceptible per la vista (excepte si es tracta de freqüències més baixes de 25 cps). El clar exemple n'és el cinematògraf, on les imatges se succeeixen a raó de 37 per segon i que gràcies a la inèrcia visual no percebem.
Aquest efecte es pot evitar si es connecta els orígens de la llum de manera alterna en les tres fases d'un sistema trifàsic de 3 o 4 fils de distribució.
Història[modifica]
Ho desenvolupà Max Wertheimer, del corrent de la Gestalt. El seu experiment consistí a posar dues barres de llum a un centímetre de distància i anar variant la velocitat i l'interval en què s'encenien les llums fins a assolir que es percebés un moviment continu. Ho aconseguí entre els 60 i els 200 mil·lisegons (a major velocitat la il·luminació sembla simultània i a menor velocitat es distingeix clarament que primer s'il·lumina una i després l'altra).
En aquest fenomen estan basats els estroboscopis, emprats per a examinar amb detall i sense contacte físic el comportament de parts mecàniques en moviment. Els estroboscopis seran un dels elements previs al projector cinematogràfic que es basa en aquest efecte per a la percepció del moviment continu entre fotogrames..
Els centelleigs d'il·luminació normalment són produïts mitjançant un llum de descàrrega gasosa com, per exemple, un llum fluorescent, encara que generalment s'empren llums de flaix per la seva major intensitat lluminosa.