Eimeric de Llemotges

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaEimeric de Llemotges

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(fr) Aimery de Limoges Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixementsegle XII Modifica el valor a Wikidata
Mort1196 Modifica el valor a Wikidata
Patriarca llatí d'Antioquia
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióprevere, patriarca, escriptor Modifica el valor a Wikidata

Eimeric de Llemotges (escrit Aimericus en textos llatins, Aimerikos en grec i Hemri en armeni), fou un clergue catòlic d'origen francès, el quart patriarca llatí d'Antioquia de vers el 1140 fins a la seva mort.[a] Fou una figura poderosa dins del Principat d'Antioquia, sovint en conflicte amb els prínceps. També fou un dels més destacats intel·lectuals en Terra Santa.[b]

Formació[modifica]

Eimeric fou un noble d'alt rang, ric i mundà.[c] Tenia coneixements de grec, llatí i altres llengües. És possible que fos el traductor de parts de la Biblia a algunes llengües romàniques, una de les quals el castellà.[3] Sentia interès per aprendre, estava versat sobre la Història de Grècia i desitjava la lectura de molts llibres. En una carta enviada a l'erudit conseller de la cort romana d'Orient Hugo Eteriano, li demanava els comentaris de Joan Crisòstom sobre les Epístoles de sant Pau, les actes del Primer Concili de Nicea, i una història dels emperadors romans d'Orient especificant «des de l'època en què trencaren amb l'Imperi Romà fins al dia present.»[4] No devia conèixer prou bé el grec, ja que envià al papa Eugeni III el manuscrit dels comentaris de Crisòstom a l'Evangeli segons Mateu i li demanà que li tornés una traducció al llatí. Com a bisbe Eimeric cregué important que cada eremita dels què habitaven a les muntanyes havia de tenir un conseller espiritual.

1140-1149 Autoritat com a patriarca discutida[modifica]

L'autoritat d'Eimeric després del seu nomenament com a patriarca no quedà clara. El seu predecessor, Raül de Domfront, no estava mort però havia sigut deposat i se li havia demanat al papa Innocenci II que el reinstaurés.[5] Sembla que Eimeric estigué durant força temps esperant la seva consagració després que Raül fos cessat.[6] Fins al 1149 no hi ha cap document que esmenti Eimeric com a patriarca, probablement perquè Raül era viu i la legitimitat de la seva autoritat estava en dubte. Després de la batalla d'Inab el 1149, el victoriós Nur-ad-Din Mahmud assetjà la ciutat d'Antioquia, la qual estigué defensada per Eimeric i la princesa Constança d'Antioquia fins que arribà un exèrcit comandat per Balduí III de Jerusalem i dispersà els musulmans. Raül probablement morí el 1149 i Eimeric fou acceptat universalment entre els catòlics.

1153: Disputa amb Reinald de Châtillon[modifica]

El 1153 Eimeric s'oposà a la validació del matrimoni en secret entre Constança i Reinald de Chatillon. A causa d'això la relació amb aquest senyor seria des de llavors tibant. El 1156 Reinald es queixà que l'emperador romà d'Orient Manuel I Comnè havia faltat a la seva promesa de pagar uns diners a Reinald, i jurà atacar l'illa de Xipre en venjança. Quan Eimeric refusà finançar aquesta expedició, Reinald l'agafà pel pit el copejà fins a fer-lo sagnar, després li estripà les vestidures, el cobrí de mel i l'exposà al Sol, a dalt de la ciutadella perquè el turmentessin els insectes.[7] Temps més tard l'alliberà, i el patriarca caigué esgotat als peus i acceptà finançar l'atac a Xipre. L'exèrcit de Reinald atacà els habitants de l'illa i efectuà pillatge. Eimeric llavors abandonà Antioquia per anar a viure a Jerusalem, on residí fins que Reinald fou capturat.

1156-1160: Exili a Jerusalem[modifica]

El setembre del 1158 Eimeric celebrà el matrimoni entre Teodora Comnena, neboda de l'emperador romà d'Orient, i Balduí III, perquè el patriarca llati de Jerusalem, Amaury de Nesle, encara havia de ser consagrat. Eimeric tornà a Antioquia el 1159 acompanyant Balduí. El 1160 Eimeric, reunit amb altres prelats de Palestina, reconegueren després d'un llarg debat, Alexandre III com a papa.[8]

El 1160 Reinald fou capturat per Maj al-Dīn, governant d'Alep, en la batalla de Harim. Tot i que Constança reclamà el dret a governar el principat, el rei Balduí III instal·là en el tron el fill que ella havia tingut amb un marit anterior, Bohemon III, i nomenà Eimeric com a regent. Constança protestà per aquesta decisió a la cort de l'emperador Manuel.[9]

Regència (1164-1165) i segon exili (1165-1171)[modifica]

Eimeric com a regent del Principat d'Antioquia, envià una carta al rei Lluís VII de França demanant-li ajut militar.[10] La regència del patriarca fou breu, Bohemon fou alliberat mitjançant el pagament de 150.000 dinars, aportades per Manuel i enviades per Amalric I de Jerusalem. Després d'això, Bohemon visità l'emperador i, per agrair-li tornà a establir un patriarca ortodox a Antioquia, Atanasi I. Eimeric, disgustat per això, imposà l'excomunió a tota la ciutat i s'exilià al seu castell d'Al Quseir on romangué fins a la mort d'Atanasi el 1170, produïda per un terratrèmol que destruí la catedral durant la litúrgia. Vers el 1180 l'emperador romà d'Orient ja tractava Eimeric com a legítim patriarca i, podria ser que això passès per mediació de Guillem de Tir que visità Antioquia i Constantinoble per fer possible la reconciliació entre ambdós.[11]

Durant el seu exili Eimeric tingué bona relació amb el patriarca jacobita d'Antioquia, Miquel el Sirià, amb el qual es trobà a Jerusalem per la Pasqua del 1167.[14] Per tal d'humiliar Atanasi, Eimeric acordà amb Bohemon III una entrada cerimonial del patriarca Miquel a Antioquia on després li donà la benvinguda a la catedral de Sant Pere.[d] Miquel li regalà un tractat contra el maniqueisme, perquè els catòlics el fessin servir contra els càtars, i Eimeric convidà el jacobita a acompanyar-lo al Tercer Concili del Laterà el 1179, però ell declinà assistir-hi.[13] Eimeric fou el primer prelat llatí que permeté a un patriarca jacobita nomenar un vicari el seu germà Atanasi, per la seu d'Antioquia.

Antioquia sota excomunió[modifica]

Vers el 1181, Bohemon repudià la seva esposa Teodora, que era neboda del recentment difunt emperador Manuel, i es casà amb una dona de nom Sibil·la que, segons Guillem de Tir, tenia la reputació de practicar «arts malèfiques». El príncep fou excomunicat pel papa Alexandre III i també tot el principat. Bohemon manà que empresonessin Eimeric i altres bisbes i s'apoderà dels tresosrs de les esglésies. Eimeric, amb el suport de la noblesa d'Antioquia encapçalada per Reinald II Mazoir, senyor de Margat, resistí al setge que Bohemon posà al seu castell d' Al Quseir. El mateix Eimeric participà en la lluita i instigà revoltes contra el govern de Bohemon. Balduí IV de Jerusalem envià el patriarca Heracli a Latakia per negociar una pau entre ambdues parts. Bohemon romangué excomunicat, ja que no volia renunciar a Sibil·la, el príncep tornà les propietats de l'Església a Eimeric i s'aixecà l'excomunió al principat.[e]

Defensa d'Antioquia: 1194[modifica]

El 1194 Bohemon, la seva família i la seva cort foren capturats a Baghras per Lleó II d'Armènia Menor, el qual els envià a Sis per ser empresoats. Per guanyar-se la llibertat, accedí a sotmetre Antioquia a vassallatge d'Armènia. Bartolomeu Tirel, mariscal d'Antioquia, i Ricard de L'Erminet van ser enviats a posar la ciutat en mans de l'armeni Hetum de Sassun. Eimeric al capdavant del clergat, encoratjà els ciutadans a resistir-se al canvi de govern i els armenis s'hagueren de quedar fora de les muralles perquè s'havia instaurat una comuna o assemblea de representants del poble, que reconeixia l'autoritat de Ramon IV de Trípoli fins al retorn de Bohemon.[15] La comuna envià tot seguit una ambaixada demanant ajut al rei Enric I de Jerusalem.

Reunió d'eclesiàstics maronites, armenis i llatins[modifica]

El 1181 Eimeric es reuní amb el patriarca maronita i alguns bisbes de les diòcesis catòliques de Jubail, Butron i Trípoli, al Mont Líban. Els maronites feren una petició formal de ser acollits dins el si de l'Església Catòlica Romana, de la qua se n'havien separat al segle viii. [f] Eimeric no visqué prou per veure com eren acceptats, però participà en una reunió amb els membres de l'església d'Armènia el 1195 i fins i tot permeté que Nerses de Lampron prediqués en les seves esglésies.[g]

Notes[modifica]

  1. ↑ No estan clares ni la data de l'inici del seu episcopat ni la de la seva mort. La data d'inici podria ser el 1139 o el 1142. Bernard Hamilton,[1] informa que el primer registre que hi ha del seu episcopat és de l'abril del 1143, com a testimoni d'una carta de Ramon de Poitiers a Venècia. Amalric I de Jerusalem fou coronat el febrer del 1163 en el 20è any com a bisbe. Pel que fa a la data de la seva mort, Miquel el Sirià diu que va ser el 1193, però en la Continuació de Guillem de Tir es diu que havia mort després del 1194, i en Les Gestes des Chyprois es diu que va ser el 1196.
  2. ↑ El text que millor retrata Eimeric en el seu vessant intel·lectual és el de Rudolf Hiestand.[2]
  3. ↑ Segons els biògrafs carmelites, el seu cognom era Malafaida, procedia del sud-oest de França, i fou oncle de Bartomeu de Calàbria
  4. ↑ Hamilton creu que això podria ser una interpretació errònia en la Crònica del 1234 sobre la correspondència de Miquel.[12]
  5. ↑ Aquesta breu guerra civil sembla que tingué lloc el 1180 i les negociacions entre el 1180 i el 1180 segons Robert Huygens; però segons Hans Eberhard Mayer la lluita fou el 1181 i la pau se signà el desembre del 1181; d'aquestes dues propostes Stone creu que el conflicte durà entre l'agost i el novembre del 1181.[14], també basat l'argumentació en un text contemporani escrit en armeni, d'un autor anomenat Yohannēs que, a diferència de Guillem de Tir, és favorable a Bohemon
  6. ↑ Hamilton dubta de l'afirmació de Guillem de Tir, segons la qual això fou una iniciativa dels maronites.[16]
  7. ↑ Els primers apropaments amb l'Església d'Armènia començaren el 1184.[17]

Referències[modifica]

  1. ↑ Hamilton, 1984, p. 19-20.
  2. ↑ Hienstad, 1994, p. 8-16.
  3. ↑ Tyerman, 2006, p. 193.
  4. ↑ Hamilton, 1999, p. 11, nota 48.
  5. ↑ Hamilton, 1999, p. 1.
  6. ↑ Hamilton, 1984, p. 19.
  7. ↑ Catlos, 2014, p. 179-180.
  8. ↑ Hamilton, 1999, p. 2, nota 11.
  9. ↑ Hamilton, 1995, p. 269–90.
  10. ↑ Hamilton, 1999, p. 2.
  11. ↑ Hamilton, 1999, p. 7.
  12. ↑ Hamilton, 1999, p. 4, nota 14.
  13. ↑ Richard, 1999, p. 113-114.
  14. ↑ Stone, 2006, p. 499.
  15. ↑ Hardwicke, 1969, p. 527.
  16. ↑ Hamilton, 1999, p. 7–8.
  17. ↑ Stone, 2006, p. 497.

Bibliografia[modifica]

  • Birrell, Jean. The Crusades, c. 1071 – c. 1291. Cambridge University Press, 1999. 
  • Catlos, Brian. Infidel Kings and Unholy Warriors: Faith, Power, and Violence in the Age of Crusade and Jihad. Farrar, Strauss and Giroux, 2014. 
  • Hamilton, Bernard «Ralph of Domfront, Patriarch of Antioch (1135–40)». Nottingham Medieval Studies, 28, 1984.
  • Hamilton, Bernard. «Aimery of Limoges, Patriarch of Antioch, Ecumenist, Scholar and Patron of Hermits». A: The Joy of Learning and the Love of God: Studies in Honor of Jean Leclercq. Michigan: Kalamazoo, 1995. 
  • Hamilton, Bernard. «Aimery of Limoges, Latin Patriarch of Antioch (c. 1142 – c. 1196) and the Unity of the Churches». A: East and West in the Crusader States: Context, Contacts, Confrontations, II: Acta of the Congress Held at Hernen Castle in May 1997. Peeters Publishers, 1999. 
  • Hiestand, Rudolf «Un centre intellectuel en Syrie du Nord? Notes sur la personnalité d'Aimery d'Antioche, Albert de Tarse, et Rorgo Frotellus». Moyen Âge, 100, 1994.
  • Hardwicke, Mary Nickerson. «The Crusader States, 1192–1243». A: The Later Crusades, 1189–1311, A History of the Crusades, vol. II. University of Wisconsin Press, 1969. 
  • Stone, Michael E. «A Notice about Patriarch Aimery of Antioch in an Armenian Colophon». A: Apocrypha, Pseudepigrapha and Armenian Studies: Collected Papers, II. Peeters Publishers, 2006. 
  • Tyerman, Christopher. «God's War: A New History of the Crusades». A: Penguin Books, 2006. 


Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Eimeric_de_Llemotges&oldid=33397066»