Eivissenc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'eivissenc és el subdialecte del català balear parlat a les illes Pitiüses. A Formentera pren el nom particular de formenterer. Se'n distingeixen dues variants: eivissenc de Vila, a la ciutat d'Eivissa, i eivissenc pagès, al camp i a Formentera.

Sintaxi[modifica | modifica el codi]

A més de compartir els trets característics del català balear, l'eivissenc té les següents particularitats:

  • L'article salat masculí plural pren la forma es davant de vocal o h: es amos (mallorquí ets amos).
  • Els plurals paroxítons mantenen la n llatina: jóvens, hòmens...
  • Primera persona singular del present indicatiu particular: jo neix, mereix, estreny.
  • En les combinacions de verb més pronom feble, en eivissenc l'accent recau sobre el verb. En mallorquí i menorquí l'accent recau en el pronom feble (mallorquí menjar-sè'l).
  • El passat simple adoptava preferentment la forma simple en lloc de la perifràstica: aní per vaig anar. Aquesta característica és en retrocés i avui dia es fan servir les dues formes. A més, la primera persona del singular ha caigut en desús. Tant abans com ara es fan servir les dues: el que varia és quina s'utilitza més sovint.
  • Imperatius amb formes del català clàssic : cregueu, dugueu, faceu.
  • Primera i segona persona del plural del present d'indicatiu del verb estar amb els morfemes normals de les Balears -am i -au, és a dir, estam i estau. A Mallorca i Menorca es fan servir les formes esteim i esteis. En canvi, sí que es fan servir aquestes formes irregulars arcaiques enjondre amb els verbs fer, dir, veure, riure i dur (feim/feis, deim/deis, veim/veis, reim/reis i duim/duis), com a les altres illes.
  • Augmentatius amb el sufix -el·lo (homenel·lo), mentre que en mallorquí i menorquí -el·lo és un diminutiu.
  • Dos en femení no pren la forma dues, com en valencià i català antic.
  • Pronoms personals: naltros, valtros, com en algunes zones meridionals del català central.
  • Pronoms possessius femenins: meua, seua, teua, com en català occidental i català septentrional.
  • Els pronoms febles davant el verb fan servir, indistintament, la forma plena i la reforçada pròpia de tot el català occidental: em dus o me dus...
  • Els verbs tenir i venir conserven la e de l'arrel en ser conjugats: tenc, vénc, tendria, vengueres... La pronunciació és de e tancada quan és tònica (v[e]nc és del verb venir i v[ə]nc de vendre).
  • Ús de formes verbals arcaiques, pròpies del valencià actual, en el subjuntiu. En el cas del present, només en verbs de la segona i la tercera conjugació (tenga, duga, puga, bega, visca... però canti, parli...) i en el pretèrit imperfet en totes les conjugacions, i amb ús compartit amb les formes verbals pròpies del català balear (cantasses/cantassis, beguesses/beguessis...).

Fonètica[modifica | modifica el codi]

Extensió de Ĭ, Ē > [ε] a les Pitiüses, a l'oest de l'illa d'Eivissa

La fonètica de l'eivissenc és la pròpia del català balear, excepte alguns casos que s'aproxima més al català central:

  • La o àtona es pronuncia u.
  • La r final i la t final després de consonant generalment no es pronuncien, excepte car, or, cor...
  • Jo i ja es pronuncien io, ia.
  • Metàtesis: garrafó per gafarró, pixarell per passerell.
  • A la part occidental d'Eivissa (Sant Josep i Sant Antoni -vegeu el mapa a la dreta-) no es fa servir la vocal neutra en posició tònica com a la resta de l'illa i a la major part de les Balears, sinó la e oberta com en el central.
  • Es produeix la iodització de la ll com a la resta de les Balears, però no es produeix una desaparició absoluta del so com passa a moltes zones de les altres illes (per exemple fulla és fuia, però no fua).
  • Les assimilacions consonàntiques són també molt menors que en mallorquí i menorquí. Per exemple, quan es troben dues esses en mallorquí i menorquí es pronuncien ts. Així doncs, ses sabates es pronuncia setsabates, però en eivissenc això no passa, es pronuncia sessabates, prolongant el so de la essa sorda, com en central.
  • En general, l'accent és molt més suau que en mallorquí, amb una exageració significativament menor de la e i o obertes.

Lèxic[modifica | modifica el codi]

  • Asenada és bestiesa (asada en mallorquí, menorquí i valencià), amb les variants aseneria, fer s'ase...
  • Baldraca és càntir (s'ha d'anar amb compte amb el plural, baldraques, ja que segons el context pot significar pits femenins).
  • Bambo és ximple (bàmbol en mallorquí i menorquí).
  • Boix és nen (nin en mallorquí i fillet en menorquí). Les paraules al·lot, al·lota es comparteixen amb les altres illes amb el significat de noi, noia.
  • Calces són mitges.
  • Canís és canyís, com en mallorquí. El topònim es Canar significa el canyar.
  • Casament és casa de camp, encara que també es pot referir a unes noces. Casa és cadascuna de les cambres que la componen, llevat del porxo i la cuina.
  • Dacsa és blat de moro, tomata és tomàquet, lletuga és encisam i pebrera és pebrot (pebre en mallorquí i menorquí), com en valencià. Totes aquestes es pronuncien amb fonètica eivissenca, neutralitzant: [tumatə], [pəbrerə]...
  • Dia fener és dia feiner.
  • Endevineta per endevinalla o endevinador.
  • Entrepussall és obstacle i entrepussar entrebancar, ensopegar, entropessar.
  • Feiner és treballador.
  • Jugaroll és joguina.
  • Llaguiar i llagui són retardar i trastorn.
  • Llaminer és fi de tracte.
  • Lleu és pulmó.
  • Lleu-lleu és a poc a poc, suaument, lentament.
  • Llevat de quatre és (fugir) a galop, corrents.
  • Meco és nen en to despectiu.
  • Mesquín és infeliç o pobret en to compassiu.
  • Mica és gens.
  • Pam és palm, cop és colp i pop és polp, com en valencià.
  • Pardal és ocell, com en valencià (aucell en mallorquí), i teulats són pardals.
  • Pebràs és rovelló.
  • Polit és bonic, com en menorquí, rossellonès, occità i aragonès.
  • Remendós és espavilat (també es pot dir que una persona és puta o molt puta per dir que és espavilada).
  • Sous és diners com en rossellonès i occità.
  • Sovent és sovint com (a vegades) en rossellonès i sobretot capcinès, i occità.
  • Tarda, com en català central, és horabaixa en mallorquí i capvespre en menorquí.
  • Uc és un crit típic eivissenc, que s'usava per a cridar-se en la distància o per a fer befa o reptar-se.
  • Vesí és veí (veïnat en mallorquí), com en capcinès i occità (vesin, on la n no sona).
  • Parlar i xerrar es fan servir en el mateix context que en central, mentre que a Mallorca i Menorca només es diu xerrar.
  • Buscar es fa servir com en català central, mentre que a Mallorca i Menorca es diu cercar.
  • Home, com als dialectes peninsulars, és homo a Mallorca (hom[o]) i Menorca (hom[u]). El plural és hòmens, com ja s'ha dit.
  • Gat, com als dialectes peninsulars, és moix a Mallorca i Menorca. Ca es fa servir per gos, com a les altres illes.
  • Fonyar és trepitjar, igual que calcigar (c[u]lsigar) o, si es fa amb malícia, poltronyar.
  • Garrit, garrida és nen, nena, o noi jove, noia jove, convivint amb boix, boixa i al·lot, al·lota.
  • Aquinetes és sinònim de aquí, si bé és una paraula en retrocés que la població jove no fa servir.
  • Estrivancos són espardenyes velles emprades per a fer feina. Actualment i per extensió, és qualsevol calçat vell en to despectiu.
  • Porxo és la sala principal i més gran d'una casa pagesa (o casament), al voltant de la qual s'organitzen les habitacions (cases) d'aquesta. Feia les funcions de sala d'estar i a la vegada s'hi feia feina.
  • Blonco era oncle com a Mallorca (on blonco conviu amb conco). Però aquesta paraula va ser substituïda ja fa moltes dècades pel castellanisme tio, emprat també en valencià, però més adaptat al català, pronunciat amb diftong (igual que la segona síl·laba de estiu).
  • Nevolat és núvol (nigul en mallorquí).
  • Sol post és capvespre, des del moment que es comença a pondre el sol fins que la seva llum desapareix completament i és de nit. Per tant, no es tracta d'una concepció cultural sinó física, segons com és el sol.
  • Tombar és fer caure, mentre que en altres parlars catalans vol dir fer-se la volta.
  • Fastig és una paraula aguda per fàstic, es pronuncia [fəstítʃ]. En mallorquí i menorquí es diu oi.
  • Jupetí, com en valencià, és guardapits o armilla.
  • Algú, algun i qualsevol es fan servir com en central, mentre a les altres illes es diu qualcú, qualcun i qualque (pronunciat sovint colcú, colcun i colque) com en rossellonès.
  • Moll és tou, remull és moll, xop (aquesta darrera també s'hi empra) i remullar és mullar. Remull i remullar es pronuncien amb iodització (remui, remuiar), però moll no (mo[ʎ]).
  • Cassogues són pessigolles.
  • Calçons són pantalons.
  • Calar és posar. Es fan servir totes dues paraules com a sinònimes.

Variants de l'eivissenc[modifica | modifica el codi]

Les diferències entre les dues variants d'eivissenc es limiten a algun tret fonètic i al lèxic. Allà on divergeixen, la variant del pagès és més arcaica i més pròxima a les formes balears, i la variant de Vila té alguna influència d'altres subdialectes del català, com el central o el sud-occidental.

Vila Pagès Nota
aigua, llengua... aigo, llengo pronunciat com "u": aigu, llengu
ametler, metla ametller, metlla
delfí galfí
desset, devuit, denou disset, divuit, dinou
dut duit duit en mallorquí i menorquí
esmorzar morzar berenar en mallorquí i menorquí
faig faç faç en mallorquí i menorquí
família, memòria... famili, memori...
güelo major avi al Principat, padrí a Mallorca i Tarragona
millor mellor
ningú nengú
siré, siria seré, seria
vore veure

A més, la banda occidental de l'illa, a Sant Josep de sa Talaia i part de Sant Antoni de Portmany, es caracteritza per l'absència de la e neutra tònica.

Referències[modifica | modifica el codi]

VENY, Joan (1999): Aproximació al dialecte eivissenc. Editorial Moll, Palma, 1999.VILLANGÓMEZ LLOBET, Marià. Curs d'iniciació a la llengua: Normes gramaticals, Lectures eivissenques i formentereres. Institut d'estudis eivissencs. Eivissa, 1978. ISBN 84-00-04357-X.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]