El último tren
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Diego Arsuaga  |
| Protagonistes | |
| Producció | Oscar Kramer |
| Guió | Fernando Javier León Rodríguez, Diego Arsuaga i Beda Docampo Feijóo |
| Música | Hugo Jasa |
| Fotografia | Hans Burmann |
| Muntatge | Fernando Pardo |
| Distribuïdor | Patagonik Film Group |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Uruguai, Espanya i Argentina |
| Estrena | 22 novembre 2002 |
| Durada | 90 min |
| Idioma original | castellà |
| Pressupost | 2.500.000 $ |
| Descripció | |
| Gènere | comèdia dramàtica, cinema d'aventures, comèdia, cinema d'acció i drama |
| Premis i nominacions | |
| Nominacions | |
| Premis | |
     | |
El último tren (també Corazón de fuego o Los durmientes) és una pel·lícula de 2002 coproduïda per Uruguai, Argentina i Espanya. Dirigida per Diego Arsuaga, és una comèdia dramàtica protagonitzada per Federico Luppi, Héctor Alterio, Pepe Soriano i Gastón Pauls.[1] La pel·lícula es va exhibir en diversos festivals, com el Festival Internacional de Cinema de Mont-real (Canadà), el Festival Internacional de Cinema de Palm Springs (Estats Units), el Cinémas d'Amérique Latine de Tolosa (França), el Festival Internacional de Cinema de Copenhaguen (Dinamarca) i el Festival de Cinema d'Hamburg (Alemanya).
Sinopsi[modifica]
La notícia de la compra d'una històrica locomotora uruguaiana del segle xix per un estudi de Hollywood és motiu d'orgull per a molts uruguaians, encara que no és ben rebuda pels veterans membres de l'associació Amics del Riel, qui, decidits a boicotejar el trasllat de la locomotora als Estats Units i moguts per la consigna «el patrimoni no es ven», segresten la màquina i es llancen a recórrer les vies de l'interior del país. Mentre són perseguits per les autoritats, troben la solidaritat dels pobles aïllats i abandonats per la falta d'un mitjà de transport que per als passatgers fa temps va deixar de funcionar.[2][3]
Protagonistes[modifica]
- Federico Luppi (Pepe)
- Héctor Alterio (el profesor)
- Pepe Soriano (Dante)
- Gastón Pauls (Jimmy Ferreira)
Premis[modifica]
- Goya a la millor pel·lícula estrangera de parla hispana (2002):[4]
- Festival Internacional de Cinema de Mont-real (2002): premi Bélanger Sauvé al millor llargmetratge llatinoamericà, Diego Arsuaga; millor guió, Diego Arsuaga; premi du jury œcuménique, Diego Arsuaga.
- Setmana Internacional de Cinema de Valladolid (Seminci; 2002):[5]
- premi Pilar Miró al millor director novell;
- premi Millor Actor (ex aequo) al tercet Luppi-Alterio-Soriano;
- premi del Públic a la millor pel·lícula.
- Associació de Crítics de Cinema de l'Uruguai (2002): millor pel·lícula uruguaiana.
- Premi Ariel, Mèxic (2003): millor pel·lícula llatinoamericana.
- Festival de Gramado (2003): Premi del Jurat Popular i Premi Especial del Jurat en la competició Llargmetratges Llatins.
- Festival de Cinema de Lima (2003).
Altres nominacions[modifica]
- Festival Internacional de Cinema de Mont-real (2002): Gran Premi des Amériques, Diego Arsuaga.
- Setmana Internacional de Cinema de Valladolid (2002): Espiga d'Or, Diego Arsuaga.
- Associació de Cronistes Cinematogràfics de l'Argentina (2003): Còndor de Plata al millor actor, Héctor Alterio i Pepe Soriano, i a la millor música, Hugo Jasa.
Referències[modifica]
- ↑ Uruguay Film Commission & Promotion Office. «Corazón de fuego (El último tren)». A: 25 años de cine de ficción (1985-2010), 2012, p. 54 [Consulta: 30 desembre 2015]. Arxivat 2016-03-19 a Wayback Machine.
- ↑ FilmAffinity. «Sinopsis». El último tren (Corazón de fuego). [Consulta: 14 desembre 2014].
- ↑ El último tren a Fotogramas
- ↑ El último tren al web dels Goya
- ↑ La Seminci otorga la Espiga de Oro a Ken Loach por 'Sweet Sixteen', El País, 2 de novembre de 2002
