El Clamor del Pueblo
  | |
| Tipus | publicació periòdica |
|---|---|
| Fitxa | |
| Llengua | castellà |
| Data d'inici | 1r setembre 1874 |
| Data de finalització | 8 desembre 1874 |
| Lloc de publicació | Reus |
| Estat | Espanya |
| Dades i xifres | |
| Ideologia | republicanisme espanyol |
El Clamor del Pueblo: diario republicano democrático va ser un periòdic reusenc de tendència republicana que va sortir des de l'1 de setembre al 8 de desembre de 1874.[1]
Història
[modifica]Se'l considera successor de La Redención del Pueblo, ja que tenia la mateixa ideologia castelarista i defensava la República. Però en el primer número diuen que quan van tenir la idea de publicar aquest diari «creíamos poder compartir nuestra ingrata tarea con La Redención del Pueblo. Sin embargo anteayer nos sorprendió este diario con la notícia de su temporal y voluntaria suspensión».[1] Aquest diari però, portava com a subtítol «republicano democrático», és a dir, renunciava a l'etiqueta «federal» que portava La Redención i optava per republicanisme unitari.[2]
Amb un contracte establert pels administradors dels dos diaris El Clamor del Pueblo es fa càrrec dels subscriptors i anunciants, però diu: «fuera de estos compromisos […] no hay la menor relación de continuidad entre La Redención y El Clamor del Pueblo». Manifesten en diversos editorials que continuen defensant les idees de Castelar. Va clamar a favor de la República i veia com evolucionava la situació d'interinitat del govern, dirigit per elements monàrquics. Es queixava de la dificultat de rebre les notícies de Madrid a causa de la carlinada, i sobretot per la indefinició del govern i la seva ambivalència, que afavoria els carlins i els alfonsins, arribant a considerar que la República, tot i el seu nom formal, ja no existia.[3] Quan Sagasta va substituir Zavala al front del govern el 3 de setembre, es va veure possible una sortida monàrquica al règim de Serrano, que havia establert una mena de dictadura militar republicana des del cop d'estat del general Pavía el gener de 1874. El Clamor del Pueblo denunciava aquest procés i donava la batalla a favor de la conservació de la forma republicana de l'estat.[4] Davant la convocatòria de Corts a finals de novembre de 1874 van intervindre per defensar que fossin Corts ordinàries i no constituents, ja que: «nada tienen que constituir, porque dos Asambleas soberanas han dicho la última palabra acerca de nuestras instituciones fundamentales, basadas en la República».[3]
Tenia com a director a Bernardí Montiel i durant un temps Pere Pelfort, que després seria director de La Redención del Pueblo a la tercera època, el 1889 - 1890. Com a col·laboradors hi van participar pràcticament tots els periodistes de La Redención del Pueblo.[5] Per aquest fet s'acostuma a considerar a aquest periòdic successor de La Redención. Disposava de corresponsals als principals municipis de les comarques tarragonines i també a Madrid, on vivia Güell i Mercader, que enviava cada dia cròniques polítiques, i es publicaven sense signar.
El Clamor publicava dures crítiques contra la tendència reaccionària del govern i la poca llibertat de premsa, cosa que va fer que el governador civil imposés al periòdic fortes multes. Un editorial del dia 26 de novembre que portava per títol «Esto matará aquello» clarament dirigit contra el govern, va provocar que el 28 fos cridat al govern civil el dirctor Bernardí Montiel, perquè donés explicacions, cosa qu ja anunciava la desaparició del diari. El 8 de desembre de 1874, va publicar el darrer número, comunicant als seus lectors la suspensió forçosa de la publicació per no haver fet efectives dues multes «por valor de 125 duros que en menos de ocho días se nos ha impuesto por el señor Gobernador».[4][2] Cal recordar que l'1 de desembre Alfons de Borbó havia firmat el Manifest de Sandhurst que el portaria a recuperar el poder abans d'acabar l'any.[6]
El 15 de desembre de 1874 va ser substituït per Les Circumstàncies, dirigida per Josep Güell i Mercader.
Aspectes tècnics
[modifica]Sortia en format gran foli amb quatre pàgines a quatre columnes. L'imprimia la Imprenta Reusense d'Esteve Pàmies.
Oferia informació local i general, i sobretot articles d'opinió política. Tot i el poc temps de publicació, va tenir enfrontaments amb els periòdics monàrquics.[2] El seu punt de venda habitual era el quiosc de Pau Bolart a la plaça del Mercadal.[7]
Localització
[modifica]- Una col·lecció a la Biblioteca Central Xavier Amorós. Reus[8]
Digitalització
[modifica]- El Clamor del Pueblo Els 78 exemplars conservats a l'hemeroteca de la Biblioteca Central Xavier Amorós e Reus.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 200 anys de premsa diària a Catalunya: 1792-1992. Barcelona: Arxiu Històric de Barcelona, 1995, p. 163.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Vernet Borràs, Joan. Els debts polítics i socials a la premsa de Reus durant el Sexenni Democràtic. Reus: Centre de Lectura, 2019, p. 148-150. ISBN 9788494950827.
- ↑ 3,0 3,1 «La república». El Clamor del Pueblo, 6-XII-1874, pàg. 1.
- ↑ 4,0 4,1 Duarte, Àngel. Possibilistes i federals: política i cultura republicanes a Reus (1874-1899). Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 1992, p. 24. ISBN 8460418499.
- ↑ Gras i Elíes, Francesc. El periodismo en Reus desde 1813 hasta nuestros días. Tarragona: Tipografía de F. Arís e Hijo, 1904, p. 34.
- ↑ Seco Serrano, Carlos. Alfonso XII. Barcelona: Ariel, 2007, p. 67-68. ISBN 9788434452107.
- ↑ Aguadé, Enric. Impressors i llibreters a Reus: 1720-1900. Reus: Centre de Lectura, 1996, p. 118-119. ISBN 8487873189.
- ↑ «El Clamor del Pueblo».