El Perelló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Perelló».
Infotaula de geografia políticael Perelló
Bandera del Perelló Escut del Perelló
El Perelló - Windmill.jpg

Localització
Localització del Perelló respecte del Baix Ebre.svg
40° 52′ 29″ N, 0° 42′ 42″ E / 40.8747902°N,0.7116825°E / 40.8747902; 0.7116825
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Província província de Tarragona
Vegueria Terres de l'Ebre
Comarca Baix Ebre
Entitats de població 1
Població
Total 2.903 (2016)
• Densitat 28,83 hab/km²
Gentilici Perellonenc, perellonenca
Geografia
Superfície 100,7 km²
Altitud 150 m
Limita amb
Història
Festa major 17 de gener
Patró Sant Antoni
Organització i govern
• Alcalde Ferran Cid Marti
Indicatius
Codi postal 43519
Fus horari UTC+01:00
Codi INE 43104
Codi IDESCAT 431042
Altres dades
Agermanament Altopascio

Web Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata

El Perelló, antigament anomenat la Font del Perelló, és un municipi de la comarca del Baix Ebre. La localitat és coneguda per ser el major productor de mel de Catalunya.

Forma part de l'Associació de Municipis per la Independència.[1]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
34 29 30 92 - 2.600 4.130 5.018 4.134 4.146
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
4.411 4.408 4.074 4.149 3.765 3.556 3.524 3.738 2.144 2.184
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
2.152 2.145 2.145 2.144 2.282 2.504 3.140 3.303 3.378 -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)

El cens del 1900 disminueix per la segregació de l'Ametlla de Mar (2.537 habitants), i en el del 1992 per l'Ampolla (1.593 habitants).

Història[modifica | modifica el codi]

Prehistòria[modifica | modifica el codi]

El testimoniatge més rellevant de la presència humana en aquest territori durant la Prehistòria correspon a les pintures rupestre. L'abric de Cabra Feixet conserva mostres de l'art més singular de la Prehistòria europea, l'Art Llevantí l'expressió dels últims grups caçadors-recol·lectors epipaleolítics (10.000 anys abans del present) i es tracta d'un art figuratiu -i no naturalista, com erròniament es qualifica- i exclusivament pictòric. L'existència d'aquest abric pintat va ser comunicada per Joan Margalef als membres de l'Institut d'Estudis Catalans, Pere Bosch Gimpera i Josep Maria Colominas, durant la segona expedició entorn de l'art rupestre que van dur a terme en 1922. Actualment es reconeixen un parell d'arquers -un particularment detallat de 26 cm d'altura- diversos caprins i cérvols -destacant una cabra mascle i una cerva, magnífiques proves totes elles de la sensibilitat i mestratge d'aquells artistes-, i restes d'altres quadrúpedes; tots en color vermell. Altres jaciments amb Art llevantí propers són: Abric del Cingle, Cova del Ramat, Abric de Taller (Tivissa); Cova de l'Escoda, Racó d'en Perdigó, Balma del Roc i Cova de Carles (Vandellòs-Hospitalet de l'Infant), Cova de la Caparrella (Rasquera). Aquestes mostres pictòriques són un testimoniatge inestimable i únic de la capacitat intel·lectual humana i per això han merescut la seva inclusió en el llistat de Patrimoni de la Humanitat, per part de la UNESCO des de 1998, sota el nom administratiu d'art rupestre de l'arc mediterrani de la península Ibèrica. (Fonts: Associació Catalana d'Art Prehistòric)

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Tot i que tradicionalment s'ha volgut identificar com que podria tractar-se de la Cartago Vetus que es trobava entre les poblacions de Tortosa i l’Hospitalet de l’Infant, podria ser més probable que es tracti de l’antiga Tria Capita, una estació de la Via Augusta dels romans. Els itineraris dels vasos apol·linaris trobats en les excavacions fetes a Vicarel·lo (Itàlia) l'any 1852, la situa a 17 milles de Dertosa (la Tortosa romana) i a 25 de Sub Saltu (el Coll de Balaguer).

De fet, tot i que el lloc era habitat en època romana (a les Sorts, prop de la cruïlla de la carretera de Tivissa amb unes altres que vénen de la costa, s’ha trobat un jaciment arqueològic romà, de l’època d’August), tant a l'época ibèrica com posteriorment a l'época musulmana i a l’edat mitjana hi passava el camí de Barcelona a València, sobre la qual es va ubicar el camí reial i més endavant, la carretera general).

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Bandera no oficial del Perelló.

Després de la reconquesta, és quan es comença a parlar del poblat que s’anomena la Font del Perelló, a la fi del segle XIII.

La conquesta de les terres Taifa de Tortosa s’esdevingué a mitjan segle XII, en temps del Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Segons la carta de poblament que aquest monarca atorgà a Tortosa el 1149, el territori del Perelló, i que abastava els actuals municipis d'Ametlla de Mar, l'Ampolla i El Perelló, aquest restava dins l’ampli terme que s’assignava a la ciutat, que anava des del Coll de Balaguer fins a Ulldecona. A la fi del segle XIII, el Comte de Barcelona i Rei d'Aragó i València, Jaume II encarregà al batlle de Tortosa, Bernat de Llabià, la població del lloc de la Font del Perelló. En la mateixa data (18 de novembre de 1294), el monarca designà Ramon de Banyeres batlle vitalici del nou lloc; a més, li atorgava llicència per a construir i explotar amb caràcter d’exclusiva i a cens del rei un forn en el lloc, en el qual ordenava de fer una població, a l’heretat que li assignés Bernat de Llabià. Aquest personatge, el 16 de desembre de 1294, per manament reial atorgà franqueses a un grup de 84 pobladors perquè habitessin lliurement el lloc anomenat la Font del Perelló i la pobla de la Font del Perelló. Els nous pobladors s’havien de regir segons la norma dels Costums de Tortosa. El terme de la Font del Perelló anava des del coll de Balaguer fins al torrent de la Fullola i des del terme de Tivissa a la mar. Al cap de pocs anys, la reina Blanca de Nàpols, esposa de Jaume II, hi fundà un hospital per a viatgers (1308).

Al llarg dels segles XIV-XVI es produïren diversos litigis entre els termes de Tortosa, Tivissa i del Perelló, per qüestions de límits, de dret de pastures, etc. Al segle XVI va ser objecte de continus atacs per part de pirates berberiscs.Per això, les muralles de la població es renovaren, almenys parcialment, el 1585.

Durant la guerra dels Segadors (1640), el poble fou assetjat pels exèrcits del Rei d'Espanya, sota del comandament del marquès de Los Vélez, que després d'una resistència d'un grup de veïns, pogué entrar al poble murallat, que fou saquejat i incendiat; alguns dels supervivents foren penjats al coll de les Forques.

Finalment, entrat el segle XIX, el Perelló aconseguí d’independitzar-se'n. Al segle XIX els carlins cremaren la documentació del municipi, però no la de la parròquia.

El 24 de desembre de 1891 es va segregar del municipi la població de l'Ametlla de Mar.

Durant la Guerra Civil espanyola va quedar pràcticament destruïda pels bombardejos de les tropes franquistes.

L'any 1989 es va segregar del municipi la població de l'Ampolla.

Vista del Perelló (Baix Ebre, Catalunya).

Economia[modifica | modifica el codi]

L’economia del Perelló, arran de la segregació del terme municipal de l’Ampolla, ha perdut una part del sector turístic, cosa que ha fet revifar l’interès pel sector primari (agricultura i ramaderia). Pel que fa a l’agricultura dominen les oliveres i els ametllers.

La Cooperativa Agrícola de Sant Isidre, fundada l’any 1957, elabora uns olis (pur i verge, en quatre trulls) i vins (blanc, negre, rosat, macabeu, selecte, moscatell i vermut) de qualitat.

El Perelló és considerada la capital catalana de la Mel. És tradicional la dedicació a l’apicultura, com ho demostra l’existència de la Cooperativa Apícola Tarragonina amb seu en aquesta població.

Un oliver. El Perelló

Respecte a la ramaderia, hi ha un predomini de l’aviram i la cria de conills, mentre que l’oví i el porcí són més secundaris.

L’activitat industrial és representada per petits tallers mecànics, constructores i indústries de materials de construcció i de transports, i el comerç hi és força diversificat. La creació d'un poligon industrial als afores de la població permet de donar sortida a aquestes activitats.

A mitjan abril, en data variable però coincidint amb un cap de setmana, té lloc Firabril, una fira multisectorial de llarga tradició (exposada per primer cop el segle XVII), de la qual destaca la producció i promoció de la mel i l'oli, els serveis i l’agricultura.


El Perelló: torre de vigilància i de telegrafia òptica militar (segle XIX).

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

Les platges del Perelló[modifica | modifica el codi]

La costa perellonenca s’extén al llarg d’uns 4 km (des del Barranc de Perales fins al Pont de l’Àlia), per on hi passa el GR 92 o sender del Mediterrani (de la frontera francesa a Gibraltar i Tarifa), que va des de l’Ametlla de Mar, passant pel Perelló fins a arribar a l’Ampolla. La costa del Perelló és un dels llocs més naturals i menys explotat de la costa catalana, i el recorregut ple de paisatges naturals espectaculars. La costa és molt diversa, es poden trobar platges de pedra fina, com Santa Llúcia, Morro de Gos, Cala Buena i el Pont de l’Àlia; de sorra com Cala Moros i també les típiques cales rocoses de la zona, com el Llosar de Caballé, l’Adolç del Mé i la de Garretes. Totes aquestes platges i caletes estan caracteritzades per la seva tranquil·litat, la seva bellesa natural i les seves aigües cristal·lines. La platja de Santa Llúcia, junt amb la de Morro de Gos és una de les més grans del terme municipal. El passeig marítim que voreja permet caminar entre els pins i atzavares fins a arribar a una zona rocosa on es pot practicar la pesca. Aquesta platja compta amb tots els serveis indispensables.

A la platja del Pont de l’Àlia hi predominen els còdols, les pedres bastes i rocalloses que li atorguen un punt de salvatgia. Per aquells que prefereixen les cales més tranquil·les, poden anar a Cala Buena o Cala Moros .

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Municipis adherits» (en català). Associació de Municipis per la Independència. [Consulta: 1 juliol 2013].
  2. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 94. ISBN 84-393-5437-1. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]