El bandoler

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de cançóEl bandoler
Tipus cançó
Llengua català
Modifica les dades a Wikidata
Església del Carme a Valls, on resava el bandoler

El Bandoler és una cançó composta per Lluís Llach durant el seu exili a París el 1967. La cançó parla d'un bandoler anomenat Joan Serra (conegut com La Pera).

El mateix Llach explica com va néixer aquesta cançó en la primera publicació de la cançó:

« Un amic de Valls em deixà un llibre que tractava dels mossos d'esquadra i dels bandolers del segle passat, i hi vaig trobar la història del bandoler Joan Serra; el seu caràcter em va impressionar, se m'acudí una lletra i al damunt vaig posar-hi una música, procurant que tingués tants contrastos com el personatge i els canvis de veu fossin molt marcats. Així va néixer El Bandoler.[1] »

El Bandoler va ser publicar per primer cop l'any 1968 pel segell discogràfic concèntric en un single amb el títol Lluís Llach, amb arranjaments i direcció musical de Francesc Burrull. Posteriorment va aparèixer en diversos LPs com ara Lluís Llach a l'Olympia (1973) i Ara, 25 anys en directe (1992)[2]

Lletra[3][modifica]

Era el segle XIX,

el seu nom Joan Serra

bandoler per vocació,

el seu mot: “en Lapera”.

Li agradava la sang

ben fresca i ben nova

per ferides brollant

i embrutint la roba.

Se sentien cridar

a les víctimes boges

per la por i el dolor

“pietat, pietat!”

- No em mateu!

Jo tinc dos fills i una esposa.

Us daré tot mon diner,

però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!

Us demano per ma mare.

- Reseu l’últim “crec en Déu”.

- Pietat, pietat!

I a poc a poc

va clavant-li punyalades,

el seu mot era “en Lapera”,

bandoler per vocació.

L’endemà

davant la Verge del Carme

hi ha un home que està pregant

de dos ciris encén la flama.

I així,

per camins i muntanyes

se senten els forts crits

de la gent que en Lapera mata.

- No em mateu!

Jo tinc dos fills i una esposa.

Us daré tot mon diner,

però no em claveu eixa daga!

- No em mateu!

Us demano per ma mare.

- Reseu l’últim “crec en Déu”.

- Pietat, pietat!

I altra cop

la Verge té una plegaria

i per l’ànima d’un mort

dos ciris ja tenen flama.

Però en Joan Serra

avui ja no ha tingut sort

dos soldats l’han agafat

i ara resta entre barrots.

I tothom de bon matí

veu la forca preparada,

en Lapera dóna un crit

es la última plegaria.

- Quan jo sigui ben mort

i penjat de l’alta forca

i defalleixi mon cor

i m’aneu a posar a la fossa

que algú resi una plegaria

davant la Verge del Carme

i que dos ciris tinguin flama.

Ningú ho va fer.

Referències[modifica]