Der Freischütz

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: El caçador furtiu)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de composicióEl caçador furtiu
Der Freischütz um 1822.jpg
Una il·lustració de Der Freischütz, de 1822. Probablement de l'escena inicial amb Max i Kilian
Títol original Der Freischütz
Forma musical òpera
Compositor Carl Maria von Weber
Llibretista Friedrich Kind
Llengua original alemany
Font literària Conte fantàstic de Johann August Apel del mateix títol publicat el 1810 al recull Gespensterbuch
Composició 1817
Gènere Romanticisme musical
Actes tres
Durada dues hores i 40 minuts
Lloc de la narració Bohèmia
Personatges
  • Ottokar, duc de Bohèmia (baríton)
  • Kuno, cap dels guardaboscs (baix)
  • Agatha, la filla de Kuno (soprano lírica)
  • Ännchen, una jove cosina d'Agatha (soprano lleugera)
  • Kaspar i Max, guardaboscs (baix i tenor)
  • Samiel, el guardabosc fosc (part parlada)
  • Un ermità (baix)
  • Kilian, un ric pagès (tenor)
  • Una dama d'honor (soprano)
Estrena
Data 18 de juny de 1821
Escenari Teatre Real de Berlín
Director Carl Maria von Weber
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 4 d'agost de 1849 (estrena a Espanya)
Més informació
IMSLP Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Der Freischütz (en alemany, El caçador furtiu) és una òpera en tres actes composta per Carl Maria von Weber sobre un llibret de Friedrich Kind, basat un conte fantàstic de Johann August Apel del mateix títol publicat el 1810 al recull Gespensterbuch.[1] Va ser estrenada a la Schauspielhaus de Berlín el 18 de juny de 1821 sota direcció musical del mateix compositor.

És un tradicional singspiel on els números musicals s'alternen amb els diàlegs.[2] Considerat un dels primers models de l'òpera alemanya oposada a la italiana,[2] també se sol qualificar com la primera òpera romàntica alemanya, especialment per la identificació nacional i la càrrega emocional.[3] L'argument va ser pres d'una llegenda popular alemanya i moltes de les melodies estan extretes del folklore alemany. El component fantasmagòric és especialment punyent en la famosa escena del congost del Llop.

Basada en una llegenda popular, amb elements fàustics, l'acció se situa en una zona boscosa de Bohèmia, en una natura salvatge i misteriosa, i narra els intents del dimoni Samiel i del malvat Kaspar de comprar l'ànima del pobre guardabosc Max que ha de guanyar un concurs de tir per obtenir la mà de la seva estimada Agathe. Els elements sobrenaturals, la lluita entre el bé i el mal, s'expressen en una música de gran inspiració i bellesa tímbrica. El tema del dimoni es considera precedent del leitmotiv.[2]

El protagonista, el guardabosc Max, ha de guanyar un concurs de tir per obtenir la mà de la seva estimada Agathe i es troba en un moment de desànim, situació que aprofita un esperit demoníac, Samiel, per mitjà del malvat caçador Kaspar, per intentar comprar la seva ànima. En la famosa escena de la Gorja dels Llops, els dos homes elaboren les set bales infernals que li han de donar la victòria. La darrera és destinada secretament a matar Agathe, però un sant ermità protegeix la corona nupcial de la noia i qui mor i es condemna és Kaspar. El príncep Ottokar perdona Max, per bé que li imposa un any de conducta exemplar per pagar la seva falta i poder casar-se amb l'estimada.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Der Freischütz és una obra situada en una important cruïlla estilística que suma virtuts procedents de llocs molt dispars. Multiplica la densitat orquestral de les últimes òperes de Gluck i mira d'enfront del singspiel sense complexos, en franca associació amb La flauta màgica mozartiana. Però encara més, dóna un important pas més enllà al realisme fantàstic d'aquest Mozart, aproximant-se fins a la frontera de Der fliegende Holländer wagnerià. Comptant que la primera és de 1791 i l'altra de 1843, Weber, que dóna per finalitzada la partitura de El caçador el 1820, la situa a mig camí entre les dues, el que explica moltes coses.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Malgrat les atrevides innovacions (i alguns severs atacs dels crítics) ben aviat tingué un enorme acolliment internacional que el públic i la crítica, amb unes cinquanta representacions en els 18 primers mesos després de la seva estrena a la Schauspielhaus de Berlín, el 18 de juny de 1821. Sintonitzava perfectament amb el romanticisme que s'imposava a tot Europa. Al Liceu s'estrenà el 1849, dos anys després de la inauguració del Teatre.

Tingué immediatament un èxit extraordinari que la portà per Europa i per tot el món i influí profundament en la música del seu país.[2] Entre els músics que van rebre la influència de Der Freischütz s'hi trobà un jove Richard Wagner, que arribaria a ser considerat l'hereu artístic natural de Weber. La seva obertura ha esdevingut una peça habitual de concert i el Cor de caçadors (amb gaudi principesc i viril ocupació ...) també s'interpreta de vegades com a peça separada.

Argument[modifica | modifica el codi]

Segell del 1849 dedicat a Der Freischütz

Amb la voluntat d'oferir una alternativa a l'òpera italiana vigent, Weber acceptà el llibret proposat pel seu amic escriptor Johann Friedrich Kind, amb prestigi en el món literari de Dresden, sobre una llegenda popular procedent del recull Gespensterbuch (1810) de Johann August Apel i Friedrich Laun. L'acció se situa a Bohèmia, pocs anys després de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

Les arrels populars de Der Freischütz són evidents en el llibret de Johann Friedrich Kind: la ingenuïtat dels personatges rurals, la presència constant d'una màgia diabòlica, la contraposició nítida entre el bé i el mal o el final feliç amb la intervenció divina; la música –singularment els cors– s'adequa perfectament a aquest ambient. Però, alhora, el personatge de Max –i gairebé per extensió, el d'Agathe– és un personatge torturat, contradictori, insatisfet i angoixat que encaixa perfectament amb el drama romàntic: les grans àries de Max i d'Agathe responen a aquesta estètica.

Acte I[modifica | modifica el codi]

El jove guardaboscs Max estima Agatha i esdevindrà el successor de Kuno, cap dels guardaboscs i pare d'Agatha. Però cal que supere una prova d'habilitat amb l'escopeta, que tindrà lloc l'endemà.

En un assaig de tir, Max perd davant del jove pagès Kilian, que és proclamat "Rei dels tiradors." (Cor: "Victòria! Llarga vida al mestre"; la cançó burleta de Kilian: "Deixeu que em mire com a un rei.")

Atès que Max ha tingut mala sort durant uns dies, cau fàcilment sota la influència de Kaspar, que també estima Agatha, i qui persuadeix Max d'usar set bales màgiques en la prova de tir. Kaspar, que ha de lliurar la seua ànima al diable a l'alba, espera obtenir tres anys més de gràcia fent-se substituir per Max. (Trio: Kuno, Kaspar, Max; cor: "Oh el sol, surt tímidament.")

Una vegada sol, Max cau en la malenconia en pensar en la pèrdua d'Agatha en cas de fallar la prova. (Ària: "A través de boscos i camps.") Kaspar, amb estranys maleficis intenta encoratjar-lo. (Cançó: "Ací, en aquesta vall de llàgrimes.")

Carrega l'arma de Max amb una bala màgica i li la dóna. Amb estupefacció, Max és capaç de derribar una àguila que vola a gran alçada. Resol acompanyar Kaspar a mitjanit al terrorífic congost del Llop, amb l'objectiu de forjar les bales màgiques que li permetran assegurar-se la victòria. Kaspar, una vegada sol, celebra el seu triomf. (Ària: "Silenci, no hem d'advertir-lo.")

Acte II[modifica | modifica el codi]

Leon Björker com a Kaspar i Set Svanholm com a Max a Der Freischütz (1936)

L'habitació d'Agatha. Agatha es troba assetjada per foscos presagis. Canta sobre la seua trobada amb un ermità en el bosc, que li va dir que en cas de veure's amenaçada per cap perill, la seua corona nupcial la protegiria. En el mateix moment en què Max està disparant la seua bala màgica contra l'àguila, un quadre que representa un avantpassat d'Agatha es despenja del mur i la colpeja lleument. La cosina i amiga d'Agatha, Ännchen, el torna a col·locar al seu lloc. (Duet: "Brivall, torna de seguida al teu lloc, ja t'ensenyaré jo.") Agatha es preocupa encara més, però Ännchen s'esforça a animar-la fent broma. (Arietta: "Arriba un bell xicot pel camí.")

Agatha, una vegada sola, espera Max i la notícia del seu èxit, que interpretaria com un bon auguri. (Recitatiu: "Les meues parpelles se'm tanquen de son"; Oració: "Descendiu, descendiu, paraules sagrades"; Escena: "Fa molta estona que tots s'han retirat"; Ària: "El meu cor batega.")

Arriba Max; reconeix que no ha guanyat, però explica que ha mort un cérvol, i que se l'endurà al congost del Llop. Malgrat els precs d'Agatha i Ännchen, Max se'n va. (Trio: "Oh, quin horror! que hi ha al congost del Llop?")

Canvi d'escena: El congost del Llop per la nit. Kaspar fa venir Samiel, el guardaboscs fosc, perquè li ajude a forjar de les bales màgiques. Aplega Max, i l'esperit de sa mare se li presenta i tracta de convèncer-lo d'abandonar el seu empeny. Samiel conjura l'ombra d'Agatha, i aquesta apareix ofegant-se, desesperada pel fracàs de Max. Immediatament Samiel penetra en el congost i amb un endimoniat soroll comença la forja de les bales màgiques.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Decorat del tercer acte del 1821

L'habitació d'Agatha. Agatha està resant. (Ària: "A través dels foscos núvols encara brilla el sol en el cel radiant.") Els seus dubtes han tornat en forma d'un somni farcit de negres presagis, però Ännchen torna a animar-la amb rialles i una cançó. (Romança i ària, afegides per Weber posteriorment: "La meua cosina morta va tenir un somni.") Arriba la dama d'honor amb la corona nupcial. (Cançó: "Et posem la corona nupcial.") Però quan Ännchen obri la caixa, hi troba una corona funerària, i això reviscola els dubtes d'Agatha. No obstant se sent en certa manera confortada pel record de la promesa que li va fer l'ermità: que seria protegida per la corona nupcial.

Canvi d'escena: trobada dels tiradors. Max ha disparat sis de les bales màgiques amb èxit i Kaspar es mostra triomfant, sabent que la setena serà guiada pel mateix dimoni.

Canvi d'escena: la prova de tir. El duc Ottokar espera Max a la seua tenda. (Cor de forestals: "Que pot superar els plaers de la cacera.") Max està a punt de fer un tret. Mentre apunta, Samiel, el caçador fosc, apareix per a guiar la bala, i la desvia vers Agatha, que aparentment sembla ferida. (Finale: "Mireu, oh mireu, ha disparat a la seua promesa.") Però la seua corona nupcial ha detingut la bala: Agatha reviscola. Kaspar, veient un sant ermità al seu costat s'adona que ha fracassat. Samiel l'agafa en lloc de Max, i Kaspar expira amb una maledicció en els seus llavis. El duc Ottokar ordena que el cos mort siga llançat al congost del Llop. Després rep l'explicació de Max de tot el que ha ocorregut, i colpit pel seu penediment i per les pregàries de l'ermità ("Qui va fer-li aquesta horrible maledicció"), li imposa un feble càstig. Li és imposat un any de prova, es decideix que la prova de tir no tornarà a realitzar-se i se li fa la promesa que, passat l'any de prova, el mateix duc posarà la mà d'Agatha en la de Max.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Der Freischütz es considera la primera òpera romàntica alemanya. Com a element característic de les òperes romàntiques destaca el clarobscur on Weber també va treballar per primera vegada amb forts efectes de contrast clar i fosc, els quals recorden el clarobscur del Renaixement tardà. Com a òpera romàntica, el cant és abrandat, púdic i en cap cas mecànic o artificiós. Els elements sobrenaturals, la lluita entre el bé i el mal, s'expressen en una música de gran inspiració i bellesa tímbrica. Són especialment estimades l'obertura, que integra els temes principals de l'òpera, les àries de Max i d’Agathe, i també l'escena de la Gorja dels Llops i els cors populars, especialment el dels caçadors. El tema del dimoni es considera precedent del leitmotiv wagnerià. En l'inici de l'obertura es realitza un canvi d'il·luminació molt radical: amb els darrers sons del quartet de trompa, sinònim de la naturalesa indestructible, la música s'entenebreix en pocs segons. Una ombra enorme cau sobre l'escena musical: tons profunds i buits dels clarinets, instruments d'arc en trèmolo i, fins i tot, inquietants cops sords del timbal. Únicament amb tres compassos en gran pianissimo, Weber és capaç de fer-nos mirar a l'abisme d'una ànima atemorida.[1]

Der Freischütz és la font cabalosa on va anar a beure la generació romàntica posterior, fascinada per la confrontació entre bondat candorosa i maldat demoníaca, entre nit i dia, tot dins un bosc poblat per criatures fantasmagòriques i servit per la música subjugant de Weber, que combina una extrema sofisticació instrumental amb vigorosos accents populars.[4]

Explica, per exemple, tota la força popular que li ve del món d'Emanuel Schikaneder i, alhora, l'empremta dramàtica del gran personatge de Wagner. Mozart situa els seus fantasmes al voltant de la malvada foscor de la reina de la nit, Wagner, als seus, en les tempestes marines i Weber als mags constructors de bales de plata al bosc, però els tres, cada un en el seu moment, els seus mitjans i l'experiència rebuda, estan buscant transcendir al realisme imperant a través d'una fantasia que adquireix una forta categoria intel·lectual. No obstant això, no és menys robust el caràcter popular de les tres obres, encara que es vagi diluint d'uns a altres fins al cor de mariners en el vaixell fantasma. I el Freischütz, que queda al mig, és la que més pateix aquesta barreja entre el popular i l'ortodòxia culta, amb l'ajuda afegida de la fonamentada orquestra gluckiana. Una òpera, doncs, musical i escènicament d'una riquesa gens fàcil de captar.

Aquesta òpera és més alemanya per l'idioma en què s'expressa que per l'estil o les maneres. L'idioma, posat en relació amb l'experiència canora rebuda de Mozart, que per descomptat té molt a veure amb la vocalitat italiana, el que crea diferències en el discurs desenvolupat pel text. Encara són més importants les diferències marcades en l'aspecte sonor general (fosc, pastós, policromàtic), que és protagonista des de la primera nota de l'Obertura. L'òpera weberiana és punt de referència ineludible per explicar a Wagner, sobretot per això, per la vital importància del so, sobretot el de l'orquestra, en el context. Freischütz és una òpera que mira enrere i endavant, però que, sobretot, es mira a si mateixa sense cap necessitat de buscar justificació en el seu passat o futur immediats. És en si mateixa, i potser en això resideix la seva inesgotable interès i originalitat. I la seva dificultat.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Influències[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Der Freischütz Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 «Anàlisi de l'obra». Previu Cultural. [Consulta: 23 abril 2017].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Informació de l'òpera». Tresc. [Consulta: 23 abril 2017].
  3. Boyden, p. 339: "The German Romantic opera really began with Der Freischütz of Carl Maria von Weber (1786–1826). See also p.284 n.2: "Indeed from Weber's Freischütz (1821) one can date the beginning of musical Romanticism."
  4. Cester, Xavier. «Crítica de la representació al Liceu». Avui. [Consulta: 23 abril 2017].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]