El cor del senglar

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llibreEl cor del senglar
Tipusobra literària Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorBaltasar Porcel i Pujol Modifica el valor a Wikidata
Llenguacatalà Modifica el valor a Wikidata
Publicació1999 Modifica el valor a Wikidata
Premis
PremisPremi Joan Crexells de narrativa (2000)
Premi de la Crítica de narrativa catalana (2001) Modifica el valor a Wikidata

El cor del senglar és una novel·la de Baltasar Porcel, publicada l'any 1999. [1]

Construïda en vuit capítols, és una reflexió sobre la condició humana des de la indagació en les arrels del passat del narrador per trobar les claus de l'entitat familiar. Amb un joc constant de dualitats, l'escriptor es projecta en alguns dels personatges i en especial en el protagonista, punt de vista narratiu del relat que inclou els altres relats, que té el nom de l'autor i el seu mateix ofici i ha escrit les seves obres. La novel·la arrenca de l'etnocentrisme mallorquí exposat a Les Illes encantades, de la concepció cíclica de la naturalesa o mite de l'etern retorn expressat a Els dies immortals i Les primaveres i les tardors, i del convenciment que tota persona té els mateixos drets.[1]

Argument[modifica]

La història que s'hi explica reconstrueix el passat familiar del protagonista i l'especial manera de ser dels avantpassats més carismàtics, com l'avi Pere de l'Ull o l'oncle Baltasar Guillem, que es representen en el mite i la imatge del senglar.[1] Les Cases Velles, epicentre geogràfic d'aquest univers familiar, és junt amb un casalot a Palma la part més significativa de l'herència que l'oncle patern, Baltasar Guillem, deixa al seu nebot escriptor. La indagació sobre la personalitat misteriosa i desconeguda de l'oncle suposa furgar i trobar els documents que descobreixen aspectes fraudulents del seu patrimoni, però que, alhora, l'ajuden a entendre les seves idees i el seu comportament aventurer, egoista i vividor, que s'emmiralla en l'avi. Per damunt de les irregularitats, admira en l'oncle la voluntat de ser i la capacitat de lluita i resistència. Els veu com uns éssers amorals, que es mouen per instint, afany de llibertat, ambició, poder, plaer, etc. De pensament dual o plural, impregnat d'un panteisme ateu, però sempre en harmonia amb l'univers, lluny de Déu tant com del dimoni o, si es vol, a bones amb tots dos. Segurs que els fets són tan importants com els gestos, els pensaments o l'escriptura que els representa. Aquesta descoberta és la veritable herència que el protagonista narrador rep de l'avi i de l'oncle, que ja des de l'origen l'havien escollit com a personificació de les virtuts del grup. Per això també ell proclama el dret de l'individu a construir el seu univers personal, que en l'obra se simbolitza en la llum que l'oncle havia instal·lat a les Cases Velles per treure-les de la foscor, en el procés de creació del seu món, com en el Gènesi, i que el seu hereu farà lluir de nou en prendre’n possessió, acceptant el sentit de la seva obra.[1]

Premis[modifica]

La novel·la va obtenir el premi Joan Crexells (2001) [2] i el Premi Nacional de la crítica (2001).[1]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «El cor del senglar». Diccionari de la literatura catalana. Enciclopèdia.cat. [Consulta: 16 abril 2020].
  2. «Baltassar Porcel guanya el Premi Crexells amb 'El cor del senglar'». Vilaweb, 14-03-2001. [Consulta: 16 abril 2020].