El final de la violència

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaEl final de la violència
The End of Violence
Fitxa
DireccióWim Wenders
Protagonistes
ProduccióWim Wenders Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióPatricia Norris Modifica el valor a Wikidata
GuióNicholas Klein
MúsicaRy Cooder
FotografiaPascal Rabaud
MuntatgePeter Przygodda Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorMetro-Goldwyn-Mayer, Netflix i Vudu Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena1997
Durada122 minuts
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Versió en catalàSí 
RodatgeSanta Monica Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Format2.35:1 Modifica el valor a Wikidata
Pressupost5 milions de dòlars
Descripció
GènerePel·lícula de suspens
Lloc de la narracióEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0119062 Filmaffinity: 836936 Allocine: 12113 Rottentomatoes: m/end_of_violence Letterboxd: the-end-of-violence Mojo: endofviolence Allmovie: v155002 TV.com: movies/the-end-of-violence AFI: 60719 TMDB.org: 46625 Modifica el valor a Wikidata

El final de la violència (títol original: The End of Violence) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Wim Wenders, estrenada el 1997. Ha estat doblada al català.[1] També presenta una banda sonora amb la signatura de col·laboradors regulars Wenders (Jon Hassell, Ry Cooder, i Bono). La pel·lícula va ser lloada per uns pocs crítics selectes, però tenia mala acollida pel públic. Es va presentar al Festival de Cannes de 1997.[2] La pel·lícula va tenir un pressupost de 5 milions de dòlars, i en va recaptar només 386.673 a la taquilla estatunidenca.

Com moltes altres pel·lícules americanes de Wenders, la pel·lícula va ser rodada en localitzacions múltiples, per exemple el Griffith Observatory al Griffith Park i el Santa Monica Pier.

Una escena a la pel·lícula mostra una recreació en viu de la pintura Nighthawks d'Edward Hopper.

Argument[modifica]

Tot li va bé al productor multimèdia Mike Max fins al dia en què la seva ajudanta l'informa que un informe confidencial dl'FBI ha aterrat a la seva bústia mentre que Page, la seva dona, amenaça de deixar-lo... En aquesta pel·lícula, Wim Wenders continua la seva reflexió sobre el poder de les imatges i de les històries.[3]

Repartiment[modifica]

Premis i nominacions[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. «El final de la violència». esadir.cat.
  2. «Festival de Cannes: The End of Violence» (en anglès).
  3. «The End of Violence». The New York Times.