El gall d'or
  | |
| Títol original | Золотой петушок (ru) |
|---|---|
| Forma musical | òpera |
| Compositor | Nikolai Rimski-Kórsakov |
| Llibretista | Vladímir Belski |
| Llengua | rus |
| Basat en | obra homònima d'Aleksandr Puixkin |
| Creació | 1908 |
| Publicació | 1909 |
| Gènere | conte de fades |
| Parts | 3 1 1 |
| Durada | 2 hores |
| Personatges | Amelfa (en)  , Astrologer (en) , General Polkan (en) , Golden Cockerel (Золотой петушок) (en) , Tsar Dodon (Царь Додон) (en) , Tsarevich Afron (Царевич Афрон) (en) , Tsarevich Gvidon (Царевич Гвидон) (en) i Tsaritsa of Shemakha (Шемаханская царица) (en) |
| Estrena | |
| Estrena | 24 setembre 1909 (Julià) |
| Escenari | Private Opera (Rússia) |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena a Catalunya | 23 de novembre de 1944, Teatre Tívoli (Barcelona) (estrena a Espanya) |
| Estrena al Liceu | 30 de desembre de 1950 |
  | |
El gall d'or és una òpera en tres actes de Nikolai Rimski-Kórsakov, amb llibret de Vladímir Belski, basada en el conte homònim d'Aleksandr Puixkin. Estrenada el 1909 al Teatre Solodovnikov de Moscou, és la darrera obra operística de Rimski-Kórsakov. La història satiritza la corrupció de la cort del tsar Nicolau II i la ineficiència militar, seguint el rei Dodon, que rep un gall daurat capaç d'avisar sobre perills imminents. Després de diversos esdeveniments tràgics, inclòs l'assassinat d'un astròleg i la mort de Dodon, es revela que tot era una broma. L'òpera destaca pel cromatisme orquestral i els temes exòtics, i tot i que no existeix una versió completa en àudio, es conserva una Suite. El 1956, es va enregistrar una versió de la Suite amb l'Orquestra Simfònica de Londres dirigida per Antal Dorati.[1]
Origen i context
[modifica]
Rimski-Kórsakov no arribaria a veure l’estrena de la seva darrera òpera. La figura del rei Dodón —un monarca gandul i dèspota que envia les seves tropes a conflictes tan inútils com repetits— resultava massa incòmoda en un moment en què la guerra russojaponesa era encara una ferida oberta: el desastre militar havia encès una profunda irritació envers el govern tsarista. La sàtira ferotge que s’amagava rere un llibret en aparença innocent —extret d’una rondalla d’Aleksandr Puixkin— no va passar inadvertida als censors, que durant dos anys van insistir a imposar-hi modificacions a les quals el compositor es va negar amb obstinació.
L’òpera acabaria veient la llum el 1909, dos anys després d’haver estat acabada. La partitura, d’una descaradura poc habitual en la història del gènere, juga amb un equilibri molt calculat entre la bufonada i la trivialitat, fent lloc a melodies dolcificades, coloratures absurdament virtuosístiques, timbres d’aire fantàstic i una imaginació desbordant. La combinació d’aquests ingredients, sumada a un simbolisme sovint enigmàtic, converteix l’obra en una peça realment singular, l’única de les quinze òperes de Rimski-Kórsakov que ha aconseguit mantenir-se de manera estable en els escenaris fora de Rússia.[2]
Referència
[modifica]- ↑ Matthew Rye. 1001 Classical Recordings: You Must Hear Before You Die. Orion Publishing Group, 2007. ISBN 978-1-84403-579-3.
- ↑ «Informació de l'òpera» (en castellà). Teatro Real. Arxivat de l'original el 21 d’abril 2016. [Consulta: 25 abril 2016].
Vegeu també
[modifica]
Òperes de Rimski-Kórsakov | ||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||
