El gran blau

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de pel·lículaEl gran blau
Le Grand Bleu
Big Blue poster 200px.jpg
poster de la pel·lícula
Fitxa
DireccióLuc Besson
Protagonistes
ProduccióPatrice Ledoux i Luc Besson
GuióJacques Mayol, Marc Perrier, Luc Besson i Marilyn Goldin (en) Tradueix
MúsicaÉric Serra
FotografiaCarlo Varini
MuntatgeOlivier Mauffroy
ProductoraGaumont
DistribuïdorGaumont
Dades i xifres
País d'origenFrança, Itàlia i Estats Units d'Amèrica
Estrena11 maig 1988
Durada132 min
Idioma originalfrancès
Doblada al catalàSí
RodatgeNova York, Bahames, Grècia, Perú i Illes Verges Nord-americanes
Coloren color
Descripció
Gèneredrama, cinema d'aventures, cinema romàntic i pel·lícula biogràfica
Lloc de la narracióGrècia
Època d'ambientaciódècada del 1980

IMDB: tt0095250 Filmaffinity: 788134 Allocine: 3659 Rottentomatoes: m/the_big_blue_1988 Mojo: bigblue Allmovie: v5378 TCM: 68609 Metacritic: movie/the-big-blue TV.com: movies/the-big-blue
Modifica les dades a Wikidata

El gran blau (títol original en francès: Le Grand Bleu) és una pel·lícula dramàtica franco-italo-estatunidenca coescrita, coproduïda i dirigida per Luc Besson, estrenada l'any 1988. La pel·lícula és lliurement inspirada en les vides de Jacques Mayol i Enzo Maiorca, famosos campions de submergida en apnea.

La pel·lícula va rebre sis nominacions als César (entre els quals la de millor pel·lícula, millor director, millor actor) i es va endur el César a la millor música i al millor so.

Ha estat doblada al català.[1]

Argument[modifica]

Jacques Mayol i Enzo Molinari es coneixen des de la infantesa, en els anys 1960. Han crescut junts a Grècia i comparteixen des de sempre la seva passió pel mar. Però després de l'accident en una submergida i de la mort  del seu pare, Jacques torna a França. Han passat vint anys, però la rivalitat entre els dos homes encara es viva. El campionat del món d' apnea No Limit a Taormina a Sicília al final dels anys 1980 és l'ocasió pels dos homes de trobar-se i d'explorar un món que ningú no coneix com ells.[2]

Repartiment[modifica]

  • Jean-Marc Barr : Jacques Mayol
  • Jean Reno : Enzo Molinari (personatge inspirat en Enzo Maiorca)
  • Rosanna Arquette: Johanna Baker
  • Jean Bouise : l'oncle Louis
  • Paul Shenar: doctor Laurence
  • Marc Duret : Roberto
  • Sergio Castellitto : Novelli
  • Griffin Dunne : Duffy
  • Andréas Voutsinas : el sacerdot ortodox
  • Valentina Vargas : Bonita
  • Geoffrey Carey : el patrocinador de la investigació submarina del començament de la pel·lícula
  • Luc Besson : un submarinista durant el concurs (cameo)
  • Bruce Guerra-Berthelot : Jacques Mayol, de jove
  • Gregory Forstner : Enzo Molinari, de jove
  • Claude Besson : el pare de Jacques Mayol
  • Alessandra Vazzoler: La mare d'Enzo

Producció[modifica]

Gènesi i desenvolupament[modifica]

El guió s'inspira en la vida dels famosos apneistes Jacques Mayol i Enzo Maiorca. Si el primer ha servit de consultor, el segon no va ser advertit del projecte i va exigir que el seu nom fos canviat.[3] El realitzador Luc Besson va començar molt d'hora  en aquest univers: els seus pares eren monitors de submergida i ell ho serà  un temps abans de tenir seqüeles físiques que l'impedien submergir-se massa. Amb 17 anys, descobreix una  pel·lícula sobre Jacques Mayol, que acaba llavors d'establir un rècord en apnea a menys 92 metres.[4] Més tard, desitja explicar la vida del submarinista i retrobarà finalment Mayol l'any 1983 a Marsella.[4]

Premis i nominacions[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Al voltant de la pel·lícula[modifica]

  • La pel·lícula és dedicada a la filla del realitzador, Juliette Besson, la mare de la qual és l'actriu Anne Parillaud.
  • El rècord de Jacques Mayol de 105 metres establert l'any 1983 (120 metres en la pel·lícula), considerat pels metges en la pel·lícula com un límit absolut, serà després pulveritzat: el 2007, el rècord d'apnea no limit és situat en 214 metres per Herbert Nitsch.
  • El dofí Joséphine, heroïna de la pel·lícula, ha mort a l'edat estimada de 32 anys, el d'agost de , «  conseqüència d'una malaltia renal associada a la seva edat molt avançada ».[5] Havia estat capturada als Estats Units el 1979 pel parc marí de Antibes. Joséphine havia estat famosa rodant « les escenes més tècnicament difícils » de la pel·lícula. Sobretot, quan va a buscar l'actor Jean-Marc Barr en les profunditats del  mar en l'escena final.[6]

Referències[modifica]

  1. esadir.cat. El gran blau (en català). esadir.cat. 
  2. «Le Grand Bleu». The New York Times.
  3. «
  4. 4,0 4,1 Antoine de Baecque
  5. El Gran blau
  6. El dofí del Gran Blau ha mort