El gran blau

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de pel·lículaEl gran blau
Le Grand Bleu
Big Blue poster 200px.jpg
Fitxa tècnica
Direcció Luc Besson
Protagonistes
Producció Patrice Ledoux Tradueix i Luc Besson
Guió Jacques Mayol Tradueix, Marc Perrier Tradueix, Luc Besson i Marilyn Goldin Tradueix
Música Éric Serra
Fotografia Carlo Varini Tradueix
Muntatge Olivier Mauffroy Tradueix
Productora Gaumont
Distribuïdora Gaumont
Dades i xifres
País França, Itàlia i Estats Units d'Amèrica
Data d'estrena 1988
Durada 132 min
Idioma original francès
Lloc de rodatge Nova York, Bahames, Grècia, Perú i Illes Verges Nord-americanes
Color en color
Temàtica
Gènere drama, cinema d'aventures i melodrama
Lloc de la narració Grècia
Època d'ambientació Dècada del 1980
Més informació
IMDb Fitxa
FilmAffinity Fitxa
Rotten Tomatoes Fitxa
Box office Mojo Fitxa
All Movie Fitxa
TCM Fitxa
Metacritic Fitxa
Modifica les dades a Wikidata

 

El gran blau  (títol original: Le Grand Bleu) és una pel·lícula dramàtica franco-italo-estatunidenca coescrita, coproduïda i dirigida per Luc Besson, estrenada l'any 1988. La pel·lícula és lliurement inspirada en les vides de Jacques Mayol i Enzo Maiorca, famosos campions de submergida en apnea.

La pel·lícula va rebre sis nominacions als César (entre els quals la de millor pel·lícula, millor director, millor actor) i es va endur el César a la millor música i al millor so.

Ha estat doblada al català.[1]

Argument[modifica]

Jacques Mayol i Enzo Molinari es coneixen des de la infantesa, en els anys 1960. Han crescut junts a Grècia i comparteixen des de sempre la seva passió pel mar. Però després de l'accident en una submergida i de la mort  del seu pare, Jacques torna a França. Han passat vint anys, però la rivalitat entre els dos homes encara es viva. El campionat del món d' apnea No Limit a Taormina a Sicília al final dels anys 1980 és l'ocasió pels dos homes de trobar-se i d'explorar un món que ningú no coneix com ells.[2]

Repartiment[modifica]

  • Jean-Marc Barr : Jacques Mayol
  • Jean Reno : Enzo Molinari (personatge inspirat en Enzo Maiorca)
  • Rosanna Arquette: Johanna Baker
  • Jean Bouise : l'oncle Louis
  • Paul Shenar: doctor Laurence
  • Marc Duret : Roberto
  • Sergio Castellitto : Novelli
  • Griffin Dunne : Duffy
  • Andréas Voutsinas : el sacerdot ortodox
  • Valentina Vargas : Bonita
  • Geoffrey Carey : el patrocinador de la investigació submarina del començament de la pel·lícula
  • Luc Besson : un submarinista durant el concurs (cameo)
  • Bruce Guerra-Berthelot : Jacques Mayol, de jove
  • Gregory Forstner : Enzo Molinari, de jove
  • Claude Besson : el pare de Jacques Mayol
  • Alessandra Vazzoler: La mare d'Enzo

Producció[modifica]

Gènesi i desenvolupament[modifica]

El guió s'inspira en la vida dels famosos apneistes Jacques Mayol i Enzo Maiorca. Si el primer ha servit de consultor, el segon no va ser advertit del projecte i va exigir que el seu nom fos canviat.[3] El realitzador Luc Besson va començar molt d'hora  en aquest univers: els seus pares eren monitors de submergida i ell ho serà  un temps abans de tenir seqüeles físiques que l'impedien submergir-se massa. Amb 17 anys, descobreix una  pel·lícula sobre Jacques Mayol, que acaba llavors d'establir un rècord en apnea a menys 92 metres.[4] Més tard, desitja explicar la vida del submarinista i retrobarà finalment Mayol l'any 1983 a Marsella.[4]

Premis i nominacions[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Al voltant de la pel·lícula[modifica]

  • La pel·lícula és dedicada a la filla del realitzador, Juliette Besson, la mare de la qual és l'actriu Anne Parillaud.
  • El rècord de Jacques Mayol de 105 metres establert l'any 1983 (120 metres en la pel·lícula), considerat pels metges en la pel·lícula com un límit absolut, serà després pulveritzat: el 2007, el rècord d'apnea no limit és situat en 214 metres per Herbert Nitsch.
  • El dofí Joséphine, heroïna de la pel·lícula, ha mort a l'edat estimada de 32 anys, el d'agost de , «  conseqüència d'una malaltia renal associada a la seva edat molt avançada ».[5] Havia estat capturada als Estats Units el 1979 pel parc marí de Antibes. Joséphine havia estat famosa rodant « les escenes més tècnicament difícils » de la pel·lícula. Sobretot, quan va a buscar l'actor Jean-Marc Barr en les profunditats del  mar en l'escena final.[6]

Referències[modifica]

  1. esadir.cat. El gran blau (en català). esadir.cat. 
  2. «Le Grand Bleu». The New York Times.
  3. «
  4. 4,0 4,1 Antoine de Baecque
  5. El Gran blau
  6. El dofí del Gran Blau ha mort