El perro del hortelano

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Per a altres significats sobre la pel·lícula de Pilar Miró, vegeu «El perro del hortelano (pel·lícula)».
Infotaula de llibreEl perro del hortelano
Tipusobra literària Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorLope de Vega Modifica el valor a Wikidata
Llenguacastellà Modifica el valor a Wikidata
PublicacióEspanya, 1618 Modifica el valor a Wikidata
Creació1619
Dades i xifres
Gènerecomèdia Modifica el valor a Wikidata
IBDB: 9827 Modifica el valor a Wikidata

El perro del hortelano és una comèdia palatina de Lope de Vega, publicada a l'Oncena parte de las comedias de Lope Félix de Vega Carpio a Madrid, en 1618 a la cura personal del mateix autor. Procedeix per una expressió idiomàtica castellana: «Ser como el perro del hortelano, que no come ni deja comer»; el gos és un animal no vegetarià que no menja les verdures de l'hort del seu amo, però no deixa que els altres animals les mengin. Tota la frase es refereix a l'argument de l'obra i significa que la comtessa Diana no pot estimar a Teodoro i per això, no li deixa estimar ni ser estimat per qualsevol altra persona.

Sinopsi[modifica]

Tot comença quan Teodoro i Marcela estan parlant en la terrassa del castell de la comtessa Diana en Miranda, Nàpols. Tristán vigila la porta, veu que s'acosta Fabio, per la qual cosa Teodoro i Tristán es donen a la fugida empenyent a Fabio que cau rodant per les escales. Arriba la comtessa, que intueix per la situació que algun home ha entrat. Llavors reuneix a tot el servei i pregunta per l'ocorregut, Anarda li conta que hi ha una certa relació amorosa entre Teodoro i Marcela; quan aquesta és entrevistada ho confirma i, per no desprestigiar Teodoro i a si mateixa, diu que han parlat de casament. La comtessa decideix que poden casar-se, però en realitat ella està enamorada de Teodoro i té gelosia de Marcela.

Diana escriu una carta d'amor i, com si fos d'una amiga, la hi lliura a Teodoro i li demana que contesti. El criat en veure que té possibilitats amb la comtessa rebutja Marcela, aquesta per venjança se'n va amb Fabio. Als pocs dies la comtessa rebutja Teodoro i rep al seu dos pretendents, el comte Federico i el marquès don Ricardo, triant al seu futur espòs. Teodoro indignat per haver rebutjat Diana per res intenta tornar amb Marcela, qui el rebutja al·ludint que està amb Fabio. Però els dos s'acaben reconciliant ràpidament, mentre la comtessa Diana els està espiant.

Diana, una altra vegada gelosa, parla tot sola amb Teodoro i li fa entendre que està enamorada d'ell (cosa que l'avergonyeix, ja que no té sang noble i és una deshonra per a la seva reputació). En acabar de parlar, Teodoro parla amb Marcela i li diu que Diana vol que es casi amb Fabio, i per tant ha de fer-ho. Marcela s'adona que ell no vol a la comtessa, ell la vol a ella.

Poc després Diana rebutja al marquès Ricardo i Teodoro parla amb Diana per a dir-li que no vol més falses esperances i se'n va amb Marcela, justament el que la comtessa no volia. En notar Ricardo i Federico l'amor de la comtessa per Teodoro i a més de que no és de sang noble, encarreguen a Tristán que el mati després de negociar el preu. Aquest li ho explica tot al seu amo i enginya un pla per a ajudar-lo. El pla consisteix a anar a veure al comte Ludovico, qui va perdre fa molts anys a un fill anomenat precisament Teodoro, i fer passar Teodoro pel seu fill, per a així tenir sang noble i poder casar-se amb la comtessa.

El pla es duu a terme; Tristán visita al comte Ludovico i s'inventa la història. El comte molt feliç decideix anar a veure al seu suposat fill al comtat de Belflor. Teodoro rep la visita del seu fals pare, amb gran sorpresa de tots. En ser noble, Teodoro i Diana es casen i se'n van amb el seu “pare”, després que Teodoro rebutgi definitivament a Marcela, que serà obligada a casar-se amb Fabio.

Interpretacions[modifica]

Marc Vitse aprecia que l'obra pot llegir-se com una "comèdia de privanza" de riure. El personatge del secretari al·ludeix a la seva situació com a pròpia de Cèsar Borja, i s'adapta a les situacions de la mateixa manera que un príncep als canvis de la Fortuna; fins i tot fa seu el famós lema de Cèsar Borja: "O César, o res". Més que el tema de l'amor cal considerar també que Diana és poc menys que un tràmit per a aconseguir el comtat de Bellflor. El subtext de El príncep de Maquiavel és evident, així com l'atmosfera de general immoralitat que embolica l'obra.[1]

Personatges[modifica]

  • Diana, comtessa de Belflor o dama: és una dona freda i calculadora, dolenta i covarda, incapaç de mostrar els seus sentiments.
  • Teodoro: secretari o criat de Diana, indecís i aprofitat dels altres. Es val de les dones per a aconseguir els seus propòsits.
  • Tristán: un graciós summament discret, hàbil i millor amic de Teodoro a més del seu criat. Aconsegueix trobar un fabulós pla per a més de salvar-li la vida a Teodoro, casar-li amb Diana.
  • Fabio: criat de Diana.
  • Marcela: dama de Diana la comtessa i núvia de Teodoro que deixen i tornen a reprendre la relació a causa dels canvis de parer de la comtessa.
  • Ricardo: marquès que s'enamora de la Comtessa Diana, però ell s'adona que Diana vol lliurar-li el seu amor a Teodoro i Ricardo decideix manar a algú al fet que el mati però el seu pla resulta fallit.
  • Federico: comte i pretendent de la Comtessa Diana.
  • Ludovico: comte que va perdre al seu únic fill (desaparegut) quan aquest era petit i és fàcilment enganyat per Tristán, pel fet que aquest es fa passar per un comerciant grec que va comprar a un esclau anomenat Teodoro (suposadament el seu fill), però tot era una mentida perquè Teodoro (protagonista) es convertís en fill d'un comte i pogués casar-se amb Diana.
  • Anarda: dama de Diana.
  • Octavio: majordom de Diana, la comtessa
  • Celio: criat

Representacions destacades[modifica]

Adaptacions cinematogràfiques[modifica]

Fou adaptada al cinema per Yan Frid el 1977 (URSS), amb Margarita Terekhova, Mikhaïl Boiarski i Armen Jikharkhanian en els papers principaes.

Fou adaptada al cinema per Pilar Miró el 1996, amb Emma Suárez, Ana Duato i Carmelo Gómez en els papers principals. La pel·lícula va guanyar set premis Goya en la edició de 1997.

Bibliografia[modifica]

  • Lope de Vega. Mauro Armiño. El perro del hortelano. Editorial Cátedra, 1996. ISBN 9788437614762. 

Referències[modifica]

  1. ↑ Cf. Fausta Antonucci, "Teodoro y César Borgia: una clave para la interpretación de El perro del hortelano", a María Luisa Lobato, Francisco Domínguez Matito (eds.), Actas del VI Congreso de la Asociación Internacional Siglo de Oro. Burgos - La Rioja (15-19 julio 2002), pp. 263-273,
  2. ↑ PDF Diario de Madrid, 27 de febrero de 1808
  3. ↑ Estudio 1, 8 de maig de 1981 al web de rtve.es

Enllaços externs[modifica]

Vegeu texts en català sobre El perro del hortelano a Viquitexts, la biblioteca lliure.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=El_perro_del_hortelano&oldid=31696301»