A Midsummer Night's Dream (Britten)

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: El somni d'una nit d'estiu (Britten))
Salta a: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'òpera de Britten. Vegeu-ne altres significats a «El somni d'una nit d'estiu (desambiguació)».
Infotaula de composicióEl somni d'una nit d'estiu
Study for The Quarrel of Oberon and Titania.jpg
Estudi per a la baralla entre Oberon i Titània. Sir Joseph Noel Paton. 1849.
Títol original A Midsummer Night's Dream
Forma musical òpera
Compositor Benjamin Britten
Llibretista Benjamin Britten i Peter Pears
Llengua original anglès
Font literària en la comèdia homònima de William Shakespeare
Actes 3
Durada 3 hores i 18 minuts
Personatges

En cursiva s'indica el repartiment de l'estrena

  • Oberon, rei de les fades i els elfs (contratenor), Alfred Deller
  • Titània, reina de les fades (soprano de coloratura), Jennifer Vyvyan
  • Cobweb, fada al servei de Titània, (soprano/ infant cantor),
  • Pleaseblossom, fada al servei de Titània, (soprano/infant cantor),
  • Mustardseed, fada al servei de Titània, (soprano/ infant cantor),
  • Moth, fada al servei de Titània, (soprano/ infant cantor),
  • Teseu, Duc d'Atenes, (baríton), Forbes Robinson
  • Hipòlita, Reina de les amazones, (mezzosoprano), Johanna Peters
  • Hèrmia, enamorada de Lisandre, (mezzosoprano), Marjorie Thomas
  • Lisandre, enamorat d'Hèrmia, (tenor), George Maran
  • Demetri, enamorat d'Hèrmia, (baríton), Thomas Hemsley
  • Helena, enamorada de Demetri, (soprano), April Cantelo
  • Bottom, un teixidor, (baixl), Owen Brannigan
  • Quince, un fuster, (baix), Norman Lumsden
  • Flute, un adobaire de manxes, (tenor), Peter Pears
  • Snug, un ebenista, (baix), David Kelly
  • Snout, un calderer, (tenor), Edward Byles
  • Starveling, un sastre, (tenor), Kevin Platts
  • Puck, un follet, (personatge parlat), Leonide Massine II
Estrena
Data 11 de juny de 1960
Escenari Festival d'Aldeburgh
Director Benjamin Britten
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 18 d'abril de 2005 (estrena a Espanya)
Modifica dades a Wikidata

A Midsummer Night's Dream, op. 64 (en anglès, El somni d'una nit d'estiu), és una òpera en tres actes amb música de Benjamin Britten, basada en la peça teatral homònima de Shakespeare. El llibret en anglès va ser obra del mateix compositor i de Peter Pears, i va preservar quasi totes les característiques de l'original, encara que el van condensar per a satisfer les exigències de durada d'una òpera. Va ser estrenada l'11 de juny de 1960 en el Festival d'Aldeburgh, amb direcció del mateix compositor.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Benjamin Britten va ser un dels grans operistes del segle XX. Moltes vegades titllat de conservador per l'avantguarda, avui és considerat un gran valor de la música dramàtica. Dotat d'un enorme talent teatral, d'un ingredient orquestral eclèctic, que sintetitzava hàbilment multitud de profitoses influències, l'anglès posseïa també el secret del tractament de la veu humana. Les dues vies, la simfònica i la vocal, eren perfectament i eloqüentment combinades i desenvolupades en la seva escriptura; no ja en l'òpera, sinó en el domini de les obres simfonicocorals amb solistes o en el d'aquelles en què la veu només era la protagonista amb el llit dels timbres instrumentals.[1]

El llibret va ser obra del compositor i del tenor Peter Pears, el seu amic i parella, basant-se en l'obra de Shakespeare. Van retallar l'original, que va passar de cinc a tres actes, sense perdre per això els elements essencials de la trama. Britten deia que «no tenia temps per a fer-ne un de nou». Però extreure'l, després d'un treball detallat i pacient, d'una obra de Shakespeare, no era gens fàcil. Es va conservar quasi íntegra la distribució original. Només es van eliminar dos personatges, Egeu, pare d'Hermia, i Philostrate, l'ajudant en els petits plaers de Teseu. Aquest projecte, que tant li va interessar, va determinar que deixés per un temps el treball que realitzava sobre un altre assumpte no menys important: l'elaboració de l'òpera curta Curlew River, la primera de les tres anomenades «Paràboles per a l'església».[1]

Tanmateix, hi ha certes variacions. Tot l'acte I de Shakespeare s'elimina, compensat per l'única línia afegida a l'opera: Compelling thee to marry with Demetrius (Obligant-te a casar-te amb Demetri). Així es dóna preeminència al bosc i a les fades.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Instrumentació original[modifica | modifica el codi]

Per aquesta òpera, Britten va emprar una orquestra de cambra, pròpia d'un teatre de petita dimensió, consistent en corda, sis instruments de vent de fusta, quatre instruments de metall, dues arpes, clavicordi, celesta i percussió. Amb aquest limitat ventall tímbric el compositor aconsegueix, això no obstant, caracteritzar de forma diferent els tres mons de l'òpera: el regne de les fades, el dels amants atenesos i el dels artesans. Compon una música que transmet la irrealitat del món de les fades, amb arpa, celesta i clavicordi. Com assenyala McLeish: "La música de les fades és etèria, la música dels enamorats és intensa i la música dels artesans és una gloriosa paròdia del Verdi menys imaginatiu".

Peces destacades[modifica | modifica el codi]

L'opera s'obra amb un meravellós cor, Over hill, over dale, de les fades que serveixen a Titània, cantat per un cor infantil. Altres fragments destacats són l'ornamentada ària d'Oberon, I know a bank (inspirada per l'obra de Purcell Sweeter than roses, que Britten havia arranjat prèviament perquè pogués ser cantada per Pears), la igualment florida ària de Titània Come now, a roundel, l'enèrgic cor You spotted snakes, la hilarant comèdia de Píram i Tisbe, i el número final d'Oberon, Titània i el cor.

L'obra original és una raresa entre les de Shakespeare, perquè es preocupa molt poc del caràcter i molt de la psicologia. Britten segueix, en gran part, aquesta tendència, canviant amb subtilesa el focus psicològic de l'acció. L'ús d'un cor infantil indica que l'òpera es preocupa, sobretot, pel tema de la puresa. Aquestes juvenils fades són les que reprimeixen les activitats libidinoses del quartet d'amants, mentre canten la bella melodia: Jack shall have Jill/Naught shall go ill/The Man shall have His mare again/And all shall be well. (Acte II). Representa una versió idealitzada d'un paradís d'innocència i puresa que sembla haver captivat a Britten tota la seva vida.

Britten no podia, per descomptat, compondre aquesta òpera ignorant el tema central de l'obra: la bogeria de l'amor. Però va situar al centre de l'obra (meitat de l'Acte II) la relació més obertament grotesca, que és la que es desenvolupa entre Titània i Bottom. En una òpera farcida de música deliciosa, potser la més encisadora és la que va dedicar a l'assumpte entre la reina de les fades i el teixidor. Les dones en les òperes de Britten tendeixen a situar-se en un d'aquests dos extrems: o bé són depredadores o bé preses vulnerables. Titània és una mescla de les dues, per un costat domina a Bottom, però per un altre està totalment dominada per Oberon i Puck, la parella que realment dirigeix tota l'obra.

Caracterització dels personatges[modifica | modifica el codi]

Britten va compondre la música de cada personatge fixant-se en les seves característiques: si eren reals o fantàstics, rústics o nobles, enamorats o gelosos. Als personatges rústics els va proporcionar una música senzilla d'estil folklòric. Els amants tenen un món sonor més romàntic i les fades estan representades de manera etèria.

Una de les novetats de l'òpera és que, per primera vegada en la història del gènere, es va compondre el personatge principal per a veu de contratenor. De fet, Britten va escriure el paper pensant específicament en les característiques vocals d'Alfred Deller: una veu intensament lírica, però feble en les notes agudes. Per tant, mai no es requereix que les notes altes es cantin amb intensitat forte. Per a l'altre personatge principal de l'obra, Titània, va optar per una veu de soprano de coloratura, amb arriscades intervencions vocals. El follet Puck és un personatge parlat, que apareix acompanyat per una combinació de trompeta i caixa rítmica. A diferència de la resta de les seves obres per a escena, a banda de la primerenca opereta Paul Bunyan, no inclou un paper destacat per al seu company Pears, el qual en canvi assumeix el paper còmic de Flute/Tisbe. El tercer acte conté una paròdia de l'òpera italiana del segle XIX: la representació de "Píram i Tisbe" per part dels artesans. Hi ha a l'obra altres paròdies –menys òbvies– de les convencions operístiques. Com a moltes altres òperes, A Midsummer Night's Dream s'obra amb un cor, però aquesta vegada és un cor de veus blanques infantils, cantant a l'uníson. Després hi ha l'entrada de la prima donna i el principal personatge masculí, molt allunyat dels heldentenors wagnerians, i més pròxim als castratos de les òperes de Händel. El tractament que Britten va donar a Puck també suggereix paròdia: normalment, l'ajudant de l'heroi és un baríton; aquí és un jove adolescent que ni tan sols canta.

Valoració[modifica | modifica el codi]

L'òpera va rebre, des del principi, crítiques contraposades. W. H. Auden, que havia estat col·laborador de Britten i posteriorment es va allunyar d'ell, la va desdenyar considerant-la «terrible – Pur Kensington», mentre molts altres la van lloar. Ara és àmpliament acceptada com una de les obres mestres de Britten. Tot i que la crítica a vegades considera que l'escena de Píram i Tisbe és massa llarga, l'excel·lent qualitat de la música de fades normalment convenç fins i tot als més durs crítics. Sol representar-se amb bastant regularitat.

És una obra típica de l'estil de Britten, amb un món sonor molt especial, no marcadament dissonant, però farcit de subtils harmonies atmosfèriques i pintura tonal.

Segons Roger Alier, Britten «va arribar a captar el sentit màgic de l'obra de Shakespeare creant un clima musical que, malgrat les diferències, manté un cert contacte amb el món teatral-musical de Purcell».

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc: Atenes
Temps: mitològic.

Acte I[modifica | modifica el codi]

En un bosc màgic, prop d'Atenes, apareix Oberon, el rei dels elfs i les fades, qui encarrega al follet Puck una herba màgica. Entren al bosc dues parelles d'enamorats: Lisandre i Hèrmia, i Demetri i Helena. Igualment, acudeixen al bosc sis artesans que assagen un espectacle per a la boda del Duc Teseu. Puck lliura les herbes a Oberon, qui esprem el seu suc sobre els ulls de Titània, la seua esposa i reina de les fades: ella s'enamorarà de la primera criatura que veja en despertar-se.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Durant un assaig dels artesans, Puck transforma el cap del teixidor, posant-li un d'ase. Tots fugen. Tanmateix, Titània es desperta i, sota la influència de la poció màgica, s'enamora de l'animal. Entre els joves atenesos es produeixen també escenes de gelosia. Oberon al principi s'hi diverteix, després s'enfureix en veure la confusió que s'ha creat.

Acte III[modifica | modifica el codi]

A l'alba es restitueix l'ordre. Oberon torna al teixidor Bottom la seua forma humana. Els joves enamorats es reconcilien. Fa desaparèixer l'encantament i fa la pau amb la seua esposa Titània. Oberon i Titània acudeixen a la boda de Teseu, on tots gaudeixen de la representació dels artesans: la tragèdia de Píram i Tisbe. Teseu dóna la seua benedicció als enamorats.

Discografia[modifica | modifica el codi]

Hi ha diversos enregistraents disponibles. El més citat per les guies és el que va dirigir el mateix compositor, amb part del repartiment de l'estrena original, si bé Peter Pears assumeix el paper de Lisandre: Peter Pears, Alfred Deller, E. Harwood, J. Veasey, S. Terry, J. Shirley Quirk, H. Watts, T. Hemnsely, H. Harper, Cor infantil de les Escoles de Downside i Emanuel, Orquestra Simfònica de Londres (Decca, 1966). Tanmateix, en aquesta gravació s'omet part de la bella música del despertar dels amants, al principi de l'Acte III.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Reverter, Arturo. «A Midsummer Night’s Dream. Entre la màgia i el somni». Les Arts. [Consulta: 21 agost 2017].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, R., Heilbron, M. i Sans Rivière, F., La discoteca ideal de la ópera, Planeta, Barcelona, 1995. ISBN 84-08-01285-1
  • McLeish, K., McLeish, V. i Reverter, A., La discoteca ideal de música clásica, Planeta, Barcelona, 1996. ISBN 84-08-01038-7

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]