Eleccions legislatives belgues de 1981
| Eleccions legislatives belgues de 1981 | ||||
|---|---|---|---|---|
| 212 escons a la Cambra de Representants de Bèlgica | ||||
| 8 de novembre de 1981 | ||||
| 1a candidatura | 2a candidatura | 3a candidatura | ||
 |
 |
| ||
| Cap de llista | Wilfried Martens | Guy Spitaels | Willy De Clercq | |
| Candidatura | CVP | PS | PVV | |
| Escons aconseguits | 43 | 35 | 28 | |
| Vots | 1.165.155 | 765.055 | 776.882 | |
| Percentatge | 19,34% | 12,7% | 12,9% | |
| 4a candidatura | 5a candidatura | 6a candidatura | ||
|
|
| ||
| Cap de llista | Karel van Miert | Jean Gol | Hugo Schiltz | |
| Candidatura | SP | PRL | VU | |
| Escons aconseguits | 26 | 24 | 20 | |
| Vots | 744.586 | 516.291 | 588.430 | |
| Percentatge | 12,4% | 8,6% | 9,77% | |
Primer Ministre de Bèlgica en funcions | ||||
‹ 1978  1985 › | ||||
Les Eleccions legislatives belgues de 1981 es van celebrar el 8 de novembre de 1981 per a renovar els 212 membres de la Cambra de Representants.
Antecedents
[modifica]Després de les eleccions legislatives belgues de 1978 es va formar un govern de transició encapçalat per Paul Vanden Boeynants fins que es va formar el 3 d'abril de 1979 el primer govern encapçalat per Wilfried Martens, format pel Partit Cristià Popular flamenc (CVP), el Partit Socialista francòfon (PS), el Partit Socialista flamenc (SP), el Partit Social Cristià való (PSC) i el Front Democràtic dels Francòfons (FDF) i que va caure el 23 de gener de 1980 quan el FDF va abandonar el govern.[1]
El segon govern de Martens el va formar el 23 de gener de 1980 la coalició entre CVP, PS, SP i PSC i va caure el 18 de maig de 1980 quan alguns dels senadors del CVP es van negar a votar a favor de la reforma de l'Estat al·legant que 2 representants del FDF dels afores de Brussel·les podien seure al Consell Regional de Brussel·les.
El 18 de maig de 1980 es va formar un nou govern d'unitat nacional entre CVP, PS, PS, SP, Partij voor Vrijheid en Vooruitgang (PVV) i Parti Réformateur Libéral (PRL) que per la llei especial del 8 d'agost va modificar la Constitució de Bèlgica transferint les competències de la Regió Flamenca a la Comunitat Flamenca de Bèlgica, mentre els francòfons mantindrien la Comunitat Francesa de Bèlgica dividida en dues regions político-administratives: la Regió Valona i Brussel·les-Capital.[2]
El govern implosionà una vegada més amb la sortida del PVV del govern[3] deixant pas al quart govern de Martens el 22 d'octubre de 1980 entre CVP, PSC, PS, SP amb 31 de març de 1981, però finalment l'1 d'abril de 1981 Martens va presentar la renúncia pel veto socialista a les mesures d'austeritat proposades.[4]
L'abril de 1981 Mark Eyskens va esdevenir primer ministre d'un govern de coalició entre Christen-Democratisch en Vlaams (CD&V) i socialistes però el 21 de setembre, el govern va caure després d'una disputa sobre el finançament de la indústria de l'acer de Valònia.[5]
Resultats a la Cambra de Representants
[modifica]El Christen-Democratisch en Vlaams (CVP) es va mantenir com el partit més votat, però va patir la derrota electoral més severa des de la Segona Guerra Mundial i va arribar a un mínim històric tant en nombre d'escons com en percentatges.[6] El guanyador de les eleccions va ser el Parti Réformateur Libéral, que a Flandes, Valònia i Brussel·les van reforçar considerablement la seva posició electoral.[7]
| Partits | Cambra | ||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Vots | +/- | % | +/- | Escons | +/- | ||||
| Christelijke Volkspartij | 1.165.155 | 19,34 | 43 | ▼14 | |||||
| Parti Socialiste | 765.055 | 12,7 | 35 | ▲ 3 | |||||
| Partij voor Vrijheid en Vooruitgang | 776.882 | 12,9 | 28 | ▲ 6 | |||||
| Socialistische Partij | 744.586 | 12,4 | 26 | = | |||||
| Parti Réformateur Libéral | 516.291 | 8,6 | 24 | ▲ 9 | |||||
| Volksunie | 588.430 | 9,77 | 20 | ▲ 6 | |||||
| Partit Social Cristià | 430.720 | 7,14 | 18 | ▼7 | |||||
| FDF | 150.616 | 2,49 | 6 | ||||||
| Agalev | 138.526 | 2,29 | 2 | ▲ 2 | |||||
| Ecolo | 153.008 | 2,53 | 2 | ▲ 2 | |||||
| Partit Comunista de Bèlgica | 138.992 | 2,30 | 2 | ▼2 | |||||
| Rassemblement Wallon | 103.087 | 1,71 | 2 | ▼3 | |||||
| Vlaams Blok | 66.422 | 1,1 | 1 | ▲ 1 | |||||
| UDRT-RAD | 163.725 | 2,71 | 3 | ▲ 2 | |||||
| Altres | 124.310 | 2,06 | |||||||
| Total | 6,145,207 | 100,00% | 212 | ||||||
| Font: Cevipol[Enllaç no actiu]. | |||||||||
Conseqüències
[modifica]Es va formar un nou govern encapçalat per Wilfried Martens compost per Partit Cristià Popular flamenc (CVP), Partij voor Vrijheid en Vooruitgang (PVV), Parti Réformateur Libéral (PRL) i el Partit Social Cristià való (PSC).[7]
Paul Vanden Boeynants va dimitir com a president del Partit Social Cristià, sent succeit per Gérard Deprez.[8]
Referències
[modifica]- ↑ de Vos, Pierre. «Les chrétiens-sociaux flamands rejettent un nouveau compromis» (en francès). Le Monde, 23-01-1980. [Consulta: 1 febrer 2026].
- ↑ «Les première et deuxième réformes de l'État» (en francès). belgium.be. [Consulta: 5 gener 2019].
- ↑ Gallego-Díaz, Soledad. «Martens forma su cuarto Gobierno en Bélgica» (en castellà). El País, 23-10-1980. [Consulta: 1 febrer 2026].
- ↑ Deweerdt, Mark; Smits, Jozef. Belgian Polities in 1981 Continuity and Change in the Crisis (en anglès). 24 [Consulta: 16 juny 2024].
- ↑ «Het dramatisch Eerste Ministerschap van Mark Eyskens : een terugblik na twintig jaar» (en anglès). Ghent University. [Consulta: 16 juny 2024].
- ↑ Mark Deweerdt, Jozef Smits «Belgian Polities in 1981 Continuity and Change in the Crisis» (en anglès). Res Publica, 24, 2, 1982, p. 269 [Consulta: 22 juny 2024].
- 1 2 Mark Deweerdt, Jozef Smits «Belgian Polities in 1981 Continuity and Change in the Crisis» (en anglès). Res Publica, 24, 2, 1982, p. 271 [Consulta: 22 juny 2024].
- ↑ Mark Deweerdt, Jozef Smits «Belgian Polities in 1981 Continuity and Change in the Crisis» (en anglès). Res Publica, 24, 2, 1982, p. 270 [Consulta: 22 juny 2024].
