Electrohipersensibilitat

De Viquipèdia
Plantilla:Infotaula malaltiaElectrohipersensibilitat
modifica
TipusEfecte nocebo Modifica el valor a Wikidata

La electrohipersensibilitat o síndrome d'hipersensibilitat electromagnètica és un trastorn que pateixen algunes persones per una exposició continuada a les radiacions que emeten certs dispositius, i que els provoca problemes de salut físics i emocionals.[1] L'Organització Mundial de la Salut (OMS), descriu la hipersensibilitat electromagnètica com a «intolerància ambiental idiopàtica amb atribució a camps electromagnètics».[2]

El desenvolupament tecnològic recolzat en l'emissió d'ones electromagnètiques, exposa a l'ésser humà, des d'abans del naixement, a camps d'alta i baixa freqüència, els efectes dels quals, a mitjà i llarg termini, certament, són desconeguts.[3] Així, alguns dels camps magnètics, que han estat relacionats directament amb aquesta síndrome, són els constituïts per les radiacions procedents de la telefonia mòbil, les línies d'alta tensió, les xarxes wifi i els electrodomèstics. Les emissions d'aquests dispositius i aparells, que per a la majoria de la població passen totalment desapercebudes, a les persones, afectades per electrohipersensibilitat, els provoquen una sèrie de símptomes físics i, fins i tot, emocionals (tristesa i depressió), que interfereixen en el desenvolupament normal de la seva vida quotidiana.[1] Així, el trastorn d'electrohipersensibilitat, podria provocar fibromiàlgia, forts mals de cap, vòmits, fatiga crònica, insomni, alteració de la concentració,[4] dolor, mareig, sensació de cremada, espasmes o palpitacions.[5]

L'any 2005, però, una revisió sistemàtica, duta a terme per Rubin, das Munshi i Wessely, va identificar 31 investigacions científiques que tractaven aquest presumpte síndrome i varen descobrir que, de tot el recull, 24 treballs no havien trobat cap evidència que recolzés l'existència del síndrome, 3 tenien errors estadístics seriosos, 2 no s'havien pogut replicar i els altres dos es contradeien entre si.[6] L'OMS, tot i així, va reconèixer el 2005 que «hi ha persones que diuen patir problemes de salut per la seva exposició als camps electromagnètics i que els símptomes són no específics». Rubin i Wessely van proposar que la electrohipersensibilitat era producte de l'efecte nocebo, la tendència de les persones a sentir-se malament quan pensen que han estat exposades a algun perill.[6]

La Comissió Europa va encarregar, a un comitè científic, una avaluació de totes les dades existents i al març de 2015 va publicar un informe en el qual s'indicava que no es tenien proves concloents que l'exposició als camps electromagnètics fos perillosa, tot i que, segons l'informe, calia seguir investigant, sobretot pel que fa a les exposicions a molt llarg termini i als possibles riscos d'exposició a múltiples fonts. La Comissió va indicar que, «encara que aquestes inquietuds són legítimes, de moment no hi ha proves científiques concloents que l'exposició a camps electromagnètics causi cap d'aquests símptomes». L'OMS afirma,de manera semblant, que el problema d'aquest suposat trastorn és que és molt inespecífic, és a dir, els símptomes varien d'individu a individu i, el que és més rellevant, no s'ha trobat una relació significativa amb l'exposició als camps electromagnètics.[2]

Tot i així, l'existència de dades inconcluses, contradictòries o incertes i la presència de «sospita fundada» hauria de ser suficient per aplicar el principi de precaució. Treballs posteriors als informes de l'OMS o de la Comissió Europea, com ara, els realitzats per l'oncòleg Dominique Belpomme de la Universitat de París-Descartes i del grup ARTAC, permeten començar a definir la malaltia després d'estudiar un volum de pacients afectat, de diferents graus, i començar a anomenar «síndrome d'intolerància electromagnètica» a aquest problema.[3] No es tracta d'ignorar les molèsties que pateixen les persones afectades ni de ridiculitzar la seva percepció, sinó de buscar l'origen real del seus mals.[2]

En quant el cas del WiFi o els mòbils, les ones que emeten operen en freqüències que es mouen entre els 2,4 i els 5 GHz o, fins i tot, inferiors. Amb aquestes freqüències no és possible causar canvis en les cèl·lules.[7] La física diferència entre radiacions ionitzants i no ionitzants, i les que suposadament causen la electrosensibilitat són clarament del segon grup.[8] Per causar dany en les capes més superficials de la pell farien falta freqüències superiors als 10 GHz.[7]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Hipersensibilidad electromagnética, la contaminación invisible» (en espanyol europeu). WebConsultas Healthcare, S.A., 18-08-2015. [Consulta: 14 maig 2021].
  2. 2,0 2,1 2,2 «¿Qué es la hipersensibilidad electromagnética?» (en castellà). Revista Muy Interesante, 28-10-2019. [Consulta: 14 maig 2021].
  3. 3,0 3,1 «Síndrome de hipersensibilidad electromagnética» (en castellà). Fundación Vivosano, 14-06-2018. [Consulta: 14 maig 2021].
  4. «Sensibilidad electromagnética: desconocida e incapacitante» (en castellà). Agencia EFE, S.A., 16-10-2017. [Consulta: 14 maig 2021].
  5. «"Tuve que irme de la ciudad a vivir al campo para escapar de las ondas electromagnéticas"» (en castellà). BBC News Mundo.
  6. 6,0 6,1 Jiménez, Javier. «¿Qué es y qué no es la Hipersensibilidad Electromagnética?» (en castellà). Xataca, 25-08-2015. [Consulta: 14 maig 2021].
  7. 7,0 7,1 Álvarez, Eduardo. «¿Existe la sensibilidad electromagnética o alergia al WiFi?» (en castellà). Computer Hoy, 23-12-2017. [Consulta: 14 maig 2021].
  8. «¿Qué diferencia radiación ionizante y no-ionizante?» (en castellà). Curiosando, 01-02-2017. [Consulta: 14 maig 2021].

Enllaços externs[modifica]