Electrohipersensibilitat
  | |
| Tipus | Efecte nocebo |
|---|---|
La electrohipersensibilitat o síndrome d'hipersensibilitat electromagnètica és un trastorn que pateixen algunes persones per una exposició continuada a les radiacions que emeten certs dispositius, i que els provoca problemes de salut físics i emocionals.[1] L'Organització Mundial de la Salut (OMS), descriu la hipersensibilitat electromagnètica com a «intolerància ambiental idiopàtica amb atribució a camps electromagnètics».[2]
El desenvolupament tecnològic recolzat en l'emissió d'ones electromagnètiques, exposa l'ésser humà, des d'abans del naixement, a camps d'alta i baixa freqüència, els efectes dels quals, a mitjà i llarg termini, són desconeguts.[3] Alguns dels camps magnètics que han estat relacionats directament amb aquesta síndrome són els constituïts per les radiacions procedents de la telefonia mòbil, de les línies d'alta tensió, de les xarxes wifi i dels electrodomèstics. Les emissions d'aquests dispositius i aparells, que per a la majoria de la població passen totalment desapercebudes, a les persones, afectades per electrohipersensibilitat, els provoquen una sèrie de símptomes físics i, fins i tot, emocionals (tristesa i depressió), que interfereixen en el desenvolupament normal de la seva vida quotidiana.[1] El trastorn d'electrohipersensibilitat, podria provocar fibromiàlgia, forts mals de cap, vòmits, fatiga crònica, insomni, alteració de la concentració,[4] dolor, mareig, sensació de cremada, espasmes o palpitacions.[5]
L'any 2005, però, una revisió sistemàtica, duta a terme per Rubin, das Munshi i Wessely, va identificar 31 investigacions científiques que tractaven aquesta presumpta síndrome i varen descobrir que, de tot el recull, 24 treballs no havien trobat cap prova de l'existència de la síndrome, 3 tenien errors estadístics seriosos, 2 no s'havien pogut replicar i els altres dos es contradeien entre si.[6] L'OMS, tot i així, va reconèixer el 2005 que «hi ha persones que diuen patir problemes de salut per la seva exposició als camps electromagnètics i que els símptomes són no específics». Rubin i Wessely van proposar que la electrohipersensibilitat era producte de l'efecte nocebo, la tendència de les persones a sentir-se malament quan pensen que han estat exposades a algun perill.[6]
La Comissió Europa va encarregar, a un comitè científic, una avaluació de totes les dades existents i al març de 2015 va publicar un informe en el qual s'indicava que no es tenien proves concloents que l'exposició als camps electromagnètics fos perillosa, tot i que, segons l'informe, calia seguir investigant, sobretot pel que fa a les exposicions a molt llarg termini i als possibles riscos d'exposició a múltiples fonts. La Comissió va indicar que, «encara que aquestes inquietuds són legítimes, de moment no hi ha proves científiques concloents que l'exposició a camps electromagnètics causi cap d'aquests símptomes». L'OMS afirma,de manera semblant, que el problema d'aquest suposat trastorn és que és molt inespecífic, és a dir, els símptomes varien d'individu a individu i, el que és més rellevant, no s'ha trobat una relació significativa amb l'exposició als camps electromagnètics.[2]
Tot i així, l'existència de dades inconcluses, contradictòries o incertes i la presència de «sospita fundada» hauria de ser suficient per aplicar el principi de precaució. Treballs posteriors als informes de l'OMS o de la Comissió Europea, com ara, els realitzats per l'oncòleg Dominique Belpomme de la Universitat de París-Descartes i del grup ARTAC, permeten començar a definir la malaltia després d'estudiar un volum de pacients afectats, de diferents graus, i començar a anomenar aquest problema «síndrome d'intolerància electromagnètica».[3] No es tracta d'ignorar les molèsties que pateixen les persones afectades ni de ridiculitzar la seva percepció, sinó de buscar l'origen real del seus mals.[2]
Quant al cas del Wi-Fi o els mòbils, les ones que emeten operen en freqüències que es mouen entre els 2,4 i els 5 GHz o, fins i tot, inferiors. Amb aquestes freqüències no és possible causar canvis en les cèl·lules.[7] La física diferència entre radiacions ionitzants i no ionitzants, i les que suposadament causen l'electrosensibilitat són clarament del segon grup.[8] Per causar dany en les capes més superficials de la pell farien falta freqüències superiors als 10 GHz.[7]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Hipersensibilidad electromagnética, la contaminación invisible» (en espanyol europeu). WebConsultas Healthcare, S.A., 18-08-2015. [Consulta: 14 maig 2021].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «¿Qué es la hipersensibilidad electromagnética?» (en castellà). Revista Muy Interesante, 28-10-2019. [Consulta: 14 maig 2021].
- ↑ 3,0 3,1 «Síndrome de hipersensibilidad electromagnética» (en castellà). Fundación Vivosano, 14-06-2018. [Consulta: 14 maig 2021].
- ↑ «Sensibilidad electromagnética: desconocida e incapacitante» (en castellà). Agencia EFE, S.A., 16-10-2017. [Consulta: 14 maig 2021].
- ↑ «"Tuve que irme de la ciudad a vivir al campo para escapar de las ondas electromagnéticas"» (en castellà). BBC News Mundo.
- ↑ 6,0 6,1 Jiménez, Javier. «¿Qué es y qué no es la Hipersensibilidad Electromagnética?» (en castellà). Xataca, 25-08-2015. [Consulta: 14 maig 2021].
- ↑ 7,0 7,1 Álvarez, Eduardo. «¿Existe la sensibilidad electromagnética o alergia al WiFi?» (en castellà). Computer Hoy, 23-12-2017. [Consulta: 14 maig 2021].
- ↑ «¿Qué diferencia radiación ionizante y no-ionizante?» (en castellà). Curiosando, 01-02-2017. [Consulta: 14 maig 2021].
Enllaços externs[modifica]
- «Campos electromagnéticos y salud pública: teléfonos móviles» (HTML) (en castellà). Organització Mundial de la Salut. [Consulta: 14 maig 2021].
- «¿Es peligrosa para la salud la exposición a campos electromagnéticos?» (PDF) (en castellà). Comissió Europea. [Consulta: 14 maig 2021].